En Mateu és un nen que, a causa de la precarietat familiar, es veu obligat a entrar al monestir de Sant Esteve de Banyoles com a postulant. Des de la innocència dels seus dotze anys, va descobrint un món tancat i inquietant, format per monjos que potser no són el que semblen. Una matinada, una forta explosió a l’interior de les estances abacials causa la mort del pare abat i deixa tothom esfereït. Com s’ha arribat a aquest nivell de violència? Es tracta de la novel·la El crim del monestir, de Miquel Fañanàs, publicada per Columna. Un fet històric a partir del qual Fañanàs embasta un thriller que transcorre al segle XVII. L’escriptor va guanyar el premi Nèstor Luján de noveŀla històrica amb l’obra La bruixa de pedra (Columna, 2012). Altres de les seves obres són El secret del cardenal (2005), El gran inquisidor (2015), Bonastruc, el jueu (2017) i Susqueda (2018).
Què li va cridar l’atenció d’aquesta història?
Un llibre que va escriure l’historiador Ramon Alberch sobre misteris a la ciutat de Girona, coses curioses i entre elles explica que els relleus que hi ha a uns capitells ubicats sota els porxos de la rambla de Girona representen els tres monjos que van matar l’abat del Monestir Benedictí de Banyoles i el van matar posant-lo un barril de pólvora allà on dormia. És tot el que se sap d’això. Què devia passar en aquell convent perquè s’arribés a aquells extrems de violència? A partir d’aquí comença la novel·la.
Un microcosmos on també hi ha maldat.
Sí, tanta o més que fora dels murs del monestir. He llegit alguns llibres i, efectivament, als convents d’aquell temps hi havia no només maldat, sinó enveges i ambicions. Per exemple, des del 1354, quan l’abat de Cruïlles va ser el primer president de la Generalitat, sempre i fins ja ben entrat el segle XIX, tots els presidents de la Generalitat eren religiosos, bàsicament abats dels convents benedictins. Per tant, hi havia intrigues de poder també.
Des del 1354, quan l’abat de Cruïlles va ser el primer president de la Generalitat, sempre i fins ja ben entrat el segle XIX, tots els presidents de la Generalitat eren religiosos, bàsicament abats dels convents benedictins
L’abat assassinat a Banyoles havia tingut problemes anteriorment.
L’abat del Monestir de Banyoles era l’almoiner del Monestir benedictí de Ripoll i com a tal, tenia a càrrec seu el tema de les finances. I, efectivament, també va tenir molts problemes fins a tal punt que la gent es va revoltar, bàsicament pagesos de Ripoll. I què va fer l’almoiner, el que després seria abat de Banyoles? Demanar ajut a un bandoler, en aquest cas, Rocaguinarda, perquè sufoqués la rebel·lió. Evidentment, la va sufocar a base de trets i de morts. I amb aquests antecedents, el van fer abat de Banyoles.
També té el Serrallonga.
Joan Sala, altrament conegut com a Serrallonga, comença justament la seva activitat de bandoler aquest any, quan maten l’abat, més o menys. A partir d’aquí va in crescendo, fins a arribar al 1634, que és quan el detenen i l’executen. A la novel·la hi surt un moment perquè coincideix en el temps i en l’època. Durant la investigació dels fets de Banyoles, n’hi ha que interessadament intenten desviar l’atenció cap al món del bandolerisme quan en realitat el mal el tenien dins de casa i no fora.
Com definiria l’atmosfera d’un monestir benedictí de l’època?
Jo no soc historiador, en tot cas soc fabulador. Això mateix vaig preguntar-los a dos historiadors. I em van respondre que en els convents passaven les mateixes coses que fora i encara augmentat. És a dir, un ambient no de religiositat extrema. No, ni de bon tros, allà feien de tot. Així, en un moment de la novel·la hi faig sortir les dones perquè hi havia. Hi havia convents als quals portaven dones i vi, igual que a la societat de fora i encara més. No era una cosa com ens han volgut fer creure, tancats, reclosos dins de la religiositat, pregant tot el dia. No. Hi havia de tot.
Algun personatge diu que hi havia una crisi de religió.
Jo he escrit una novel·la i, per tant, no és un llibre d’història. I això, m’ho suposo. És a dir, estic segur que abans també n’hi havia de crisi de religió. El que passa és que la gent per por, per conveniències o per altres qüestions anaven a missa, però segur que n’hi havia que anaven a contracor i n’hi havia que no anaven. Això passava exactament igual que ara.
La situació del Mateu, el nen, era una bona opció per a la gent pobra per tirar endavant?
En els convents, sobretot en els benedictins i, concretament, el de Banyoles, els que entraven solien ser gent noble, no arreplegats. Ara bé, també admetien com a postulants, això que en deien la deixa, mainada que no tenia ofici ni benefici que els semblava que podia anar bé.
Què és del monestir ara?
Ara és la seu de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Al costat del monestir encara hi ha una residència de capellans.
Vostè també ha escrit de bruixes. Què l’atrau d’aquests temes?
La història facilita una base molt sòlida a partir de la qual puc novel·lar. Tinc una base que no puc ni vull trair, però sí que puc fabular i explicar tot allò que els historiadors no poden arribar a explicar. Hi ha molt de camp per parlar d’històries addicionals que a la vegada poden ajudar a entendre una mica una determinada època i unes determinades situacions històriques.
