Miquel Martín: «Les expedicions de corall eren aventures, sovint havien de lluitar contra els pirates»

Una escriptora explica una llegenda familiar a la seva filla, l’Amàlia. Quan aquesta li pregunta sobre aquests fets, la dona dubta de la veracitat de la història i inicia una recerca que la portarà a descobrir la veritable realitat familiar. Són dues protagonistes de Guanyaràs una mar llisa, de l’escriptor Miquel Martín (Begur), una novel·la publicada per Edicions del Periscopi. Un relat que parla de llegendes, de coralls, corallers i de creació literària on el mar és un personatge més. Com és habitual en el Miquel, l’obra està escrita de manera exquisida, pausada, amb un llenguatge cuidat, amb influències de l’argot mariner. Una llengua acaronada que fa parlar de manera diferent a tots els personatges, com a la vida mateixa.

Quina relació té amb vostè aquesta història?
Doncs a la contracoberta, la senyora del mig que apareix a la fotografia és la meva àvia. El meu besavi es deia Espiridió i a casa s’explicava la mateixa llegenda amb què comença aquesta història. Llavors, va ser el pretext i l’impuls per escriure-la, per intentar esbrinar quina part hi havia de veritat, quina informació podia trobar, què podia confirmar i a partir d’aquí vaig triar la ficció de la novel·la.

És metaliteratura.
Sí, perquè el lector segueix de la mà de la protagonista tot el procés de documentació, de recerca, de com es fa una novel·la des de dins, tot el procés creatiu i al final es troba amb el resultat. És acompanyar el lector en tota aquesta troballa. Això em semblava molt interessant.

Hi torna a les llegendes. Hi creu en algunes?
Crec en les llegendes com a gènere literari riquíssim. Hem de pensar que són de les primeres manifestacions literàries que tenim. És a dir, la gent, davant d’un món i una realitat que no entenien, buscaven una explicació i ho feien a través d’un relat mític, d’una visió poètica de la realitat, necessitaven explicar-se allò que els hi provocava por, necessitaven expressar les seves inquietuds, els seus desitjos, els seus somnis. I les llegendes són molt boniques perquè ho embolcallen amb personatges fantàstics, amb històries que també tenen una part real. La línia és molt prima. I la literatura i la vida són això perquè moltes vegades allò que expliquem del nostre passat també té una part de ficció.

Perquè la memòria s’inventa coses.
Exacte. Sempre estem novel·lant.

És una història matriarcal.
Tenim diverses coses. En primer lloc, les llegendes i la tradició oral com a punt de connexió entre moltes generacions i una complicitat molt bonica entre la mare i la filla, entre l’escriptora i la seva filla, l’Amàlia, perquè l’Amàlia és la “culpable” de què ella comenci a buscar, ja que li qüestiona alguns aspectes. I després la importància de la transmissió. Són les dones les que mantenen viu aquest relat en la família, la mare, la filla, l’àvia, la besàvia, i vas estirant aquest fil fins que la història condueix a aquells avantpassats, que és on s’inicia tot.

I l’amiga, la Rita.
La filla li va molt bé perquè la fa tocar de peus a terra, és la que la connecta amb el present i l’amiga és el complement. És la que incita, la que la impulsa, la que l’estimula, la que li llegeix els textos amb ulls crítics, la que l’ajuda a tirar endavant, la que quan es desanima li aporta ànims. A més tenen una relació una mica ambigua i a mi ja m’agradava que fos així perquè al final, on està la ratlla entre l’amistat i l’amor? L’amistat també és una forma d’amor i són dues dones que s’han trobat en moments complicats de la seva vida i s’han ajudat molt i això també hi és de rerefons.

Hem matat aquesta tradició oral?
No sé si ha mort definitivament, però que està en una situació molt delicada, seguríssim. Quan fa uns anys vaig escriure les llegendes de la Costa Brava vaig entrevistar a molts pescadors i molta gent gran i llavors era l’última generació, que tenien entre 80 i 90 anys, que havien sentit explicar aquestes llegendes oralment als seus pares o avis. Quan comença a faltar aquesta generació, que seria la dels nostres avis, això desapareix. Per això tenia aquesta necessitat de deixar-ho per escrit. Perquè vaig pensar que quan aquesta gent es mori perdrem un llegat importantíssim perquè hem perdut l’hàbit de seure’ns i explicar. Jo això encara ho havia viscut de petit a casa, reunir-nos la família a la vora del foc o a l’estiu prenent la fresca i sentir els avis relatar històries i això ho hem perdut.

Hi ha critica al món editorial.
Sí, també hi és. La protagonista, que és escriptora, aprofita per criticar, per desemmascarar o per posar sobre la taula algunes coses que no acaben de funcionar. Ella, com molts escriptors, ha de fer una altra feina per guanyar-se la vida, quan en el fons el que voldria, el que és la seva passió, el seu talent i la seva vocació és escriure. És molt injust perquè si el món editorial estigués muntat d’una altra manera potser els escriptors que realment tenen talent se’n podrien sortir. Jo crec que el gran drama és que molta gent bona es perd pel camí, escriptors que tenen molt de talent, per falta de suport, per desànim, perquè és un món molt dur, perquè hi has d’estar sempre, perquè hi has de picar molta pedra i al final hi ha gent que se’n cansa. I això és una pèrdua enorme per ells, però també per a la literatura catalana i per a la cultura catalana en general.

És un sector molt ràpid.
Hem de canviar la mentalitat. Els bons llibres no caduquen. Un llibre no és un iogurt que l’has de consumir en unes dates. D’un bon llibre sempre se’n pot parlar, sempre s’ha de reivindicar un bon llibre i està molt bé que reeditem certes obres d’autors que tenen una qualitat. Està bé centrar-nos també en els llibres que surten nous, però deixem una mica d’espai, deixem que respirin, que el llibre arribi a la gent, és una mica el que ha passat amb La drecera, els lectors se l’han anat recomanant, el boca-orella ha funcionat i això li ha donat una vida llarga. Això és el que hauria de ser la norma, no l’excepció. Però no sol passar.

Té un altre món, el del corall.
És apassionant i a mi em va sorprendre que hi ha poca informació i, en canvi, va ser una activitat importantíssima durant molts segles. Hem de pensar que les expedicions de corall de fa fins a 400 anys eren aventures. Viatjaven amb uns sistemes molt rudimentaris, s’hi jugaven la vida en el viatge, s’hi jugaven la vida baixant al fons del mar a pulmó lliure a buscar el corall, sovint havien de lluitar contra els pirates, a vegades els feien presoners, altres eren perseguits pels mateixos nadius. És de pel·lícula i era molt temptador escriure sobre això. A totes les famílies hi havia desgràcies, gent que s’ofegava, gent que desapareixia i gent que sortia a pescar i no tornava mai més i mai més se’n sabia res. Era una lluita constant contra un medi que no és el propi dels humans, que és el mar, i per aquest motiu van sortir tantes llegendes, perquè les llegendes eren una manera de conjurar aquesta por, de buscar una explicació a allò que se’ls hi escapava perquè, a més a més, la gent de mar són molt supersticiosos.

A l’hora de buscar la informació, ha sigut molt difícil?
No ha estat una tasca fàcil, he hagut de buscar per diferents vies i mitjans, primer a través del record, parlant amb la gent més gran que encara podia recordar; després anant a arxius municipals, als històrics i als de la parròquia. I després també ha sigut complicada tota la història del corall, la seva importància, de com era la vida dels corallers, com eren aquestes expedicions a terres llunyanes com al nord d’Àfrica.

Què destacaria d’aquest món?
Hi ha una cosa que em va emocionar molt perquè la vaig trobar molt bèstia i és que marxaven en campanyes que duraven fins a nou mesos lluny de casa, i alguns corallers se sentien tan sols, tan desemparats i tan enyorats que arribaven al punt de suïcidar-se i fins i tot en els contractes hi havia una clàusula dient que la família només cobraria per les hores que aquella persona havia treballat, que si se suïcidava i havia treballat dos dies, se li pagarien dos dies, però no més. Això devia ser molt dur, per ells i per les famílies. I quan els homes marxaven deixaven el poble buit, un poble dominat per les dones, que hi anaven a la font en roba interior perquè no les veia ningú. És molt bonic perquè explica molt com era aquella època i quina importància tenia aquesta activitat.

La seva família, com l’ha rebut el llibre?
Encantats. Per mi és molt emotiu veure aquesta foto on surt la meva àvia sargint les xarxes. És una foto preciosa. Era la feina tradicional, aquesta pesca tradicional. Els homes sortien a la mar i les dones es quedaven a casa, feien la feina de sargir les xarxes, d’adobar les peces, a part de portar tota la família endavant. Els homes tenien una feina dura, però les dones, també.

Imagino que no és un escriptor alcohòlic...
M’interessava trencar alguns tòpics i clixés ja una mica suats sobre la idea de l’escriptor. N’hi ha de tota mena, evidentment, però l’escriptor no és res més que una persona normal i corrent que té una feina com una altra, que és posar-se davant d’una pantalla i escriure i això requereix rigorositat, disciplina i moltes hores perquè escriure no és només el moment en què estàs escrivint. És sempre. Sempre estàs donant voltes. Personalment, quan estic ficat dins d’una novel·la, estic tan immers que el meu cervell tot el dia dona voltes al mateix, a vegades fins i tot hi somio. És una feina molt obsessiva i molt absorbent, però alhora molt bonica, perquè hi ha una simbiosi, una relació molt íntima entre la vida i l’obra. A mi em sembla que això també era bonic ensenyar-li al lector, acompanyar-lo en aquest viatge. Per mi l’important és el que passa per dins, la vida interior, viure la literatura amb aquesta intensitat, però això també es pot fer portant una vida convencional, no cal ser excèntric. No cal entrar en pous profunds.