Mireia Estrada: «Les dones marroquines poden ser tan emprenedores com nosaltres»

Quan la Mireia Estrada es va casar amb un home marroquí, dues cultures diferents van emprendre el repte de la convivència i l’entesa. Des de llavors, l’autora viatja regularment al Marroc per visitar la seva família política i, irremeiablement, el país i els costums de la seva gent han passat a formar part de la seva realitat més íntima. Sense sucre (Ara Llibres) neix de l’estranyament que comporta ocupar un rol social incòmode -el d’una dona occidental integrada en una família tradicional marroquina-, i de la voluntat d’acostar-se a l’altre i salvar les diferències.

Per què ‘Sense sucre’?
Són dues coses. En primer lloc, agafo la distància de no compartir un gust molt estès per les coses molt dolces i el que coneix el Marroc sabrà de què parlo. I, per altra banda, és una història dolça, tot i que no edulcorada, és la meva experiència. Jo també tinc moments de soledat i de qüestionament molt forts. Aleshores, aquest Sense sucre em serveix per a un nivell més simbòlic i per a un altre més real i pràctic.

Com se sent quan es troba només entre les dones de la seva família política?
Depèn de les circumstàncies. Els llocs que m’han donat els moments més preciosos són els mateixos que m’han donat els de més soledat perquè són espais que no formarien mai part de la meva vida si no fos perquè he tingut la sort d’entrar en aquella família. I això, sobretot, passa en el poble, on em trobo compartint situacions que són petits tresors per mi. Aleshores, quan estic amb les dones ballant m’ho passo pipa. A mi m’agrada molt i sempre dic que necessito la meva dosi de Marroc, d’aquest Marroc amb el qual em relaciono a nivell afectiu i que no té res a veure amb el que faig, amb la manera que tinc de viure. Hi ha moments de molta soledat, però és una soledat que em va bé. Sempre que visc aquests moments incòmodes els valoro molt perquè penso que em fan créixer. No tinc cap dubte.

Què va dir el seu home del llibre?
Sempre em va animar, des del primer moment. De fet, va començar amb moltes anècdotes que jo anava recollint. Tenia una llista i fins i tot ell mateix em deia d’incloure d’altres. I ja tinc una llista nova que vaig fent perquè sempre passen coses. Ell està molt content i li sembla molt bé.

La seva família és molt tradicional i, alhora, molt oberta.
Són persones tradicionals, molt tribals, i al mateix temps molt racionals. El besavi i la besàvia paterns eren professors al Marroc rural o sigui que ells, sent de classe popular i pagesos, tenen aquesta tradició dels estudis. És una peculiaritat i qui marca és el meu sogre perquè és molt racional. Per exemple, al món àrab el Marroc està vist com un poble de supersticions i jo de tot això no he vist res. Podria haver anat a parar a una família supersticiosa i, de fet, quan he treballat amb artistes i n’he tingut de marroquins, eren d’aquest rotllo i per mi era increïble perquè no ho havia sentit mai. Aleshores, tenen una característica, que és la racionalitat ben entesa. En aquest sentit, són molt intel·ligents.

Quina és la diferència fonamental entre les dones aquí i allà?
Una cosa és el camp i una altra la ciutat. Jo destacaria, sobretot, la part social. Nosaltres la desenvolupem fora de la família i pel que fa a la meva experiència familiar, les meves cunyades poden tenir amigues i amics, però els veuran en l’àmbit on els troben habitualment. Vull dir, no aniran a casa d’ells, no vindran a casa d’elles, això es fa més aviat poc. Això en aquestes classes socials. Per contra, els nostres amics, intel·lectuals que venen de la burgesia marroquina, aquests sí que fan la mateixa vida que portem nosaltres. Jo diria que la diferència bàsica és la presència del cos de la dona a l’espai públic. El fet de poder anar més o menys desvestida, això marca molt. Personalment, quan estic al Marroc la diferència és que sempre jugo el paper que soc una dona i aquí me’n puc oblidar. Jo tinc una vida molt més independent i el meu marit no espera que li faci el dinar, però això no vol dir que elles siguin unes dones sotmeses. Aquesta seria la diferència essencial.

Els estereotips sempre juguen a la contra.
Els prejudicis, els estereotips arriba un moment que sempre fallen. Què hi ha darrere d’aquestes senyores, que tu les veuries aquí i les reduiries a una imatge i a una idea? Són dones que poden ser tan emprenedores com nosaltres, en certa manera i nosaltres això ens costa molt de veure.

Entenc que vostè no en té de prejudicis.
Segur que sí que en tinc. Amb relació al Marroc, he tingut la sort de viure prou Marrocs com per tenir-ne menys dels que potser hauria tingut. També he de dir que el primer cop que vaig anar al Marroc, hi vaig anar amb basarda perquè no el coneixia i amb molta simpatia. Era el primer cop que anava a un país musulmà. Jo soc mig mallorquina, em tira molt el Marroc i en el fons això és Mediterrani, són imaginaris compartits, no estem tan lluny, bevem de la mateixa cultura.

Amb aquest llibre, ha trobat el seu lloc?
El meu lloc a la vida no ho sé. El meu lloc quant a fer, a com vestir-me, a estar còmoda o a assumir certes coses, això sí. Assumir, per exemple, que estàs fent una migdiada i que arriben quinze persones sense avisar, que tots ens despertem, ens vestim i els servim. En realitat, ningú no té ganes de ser allà, ni ells ni nosaltres, però tot això he après a acceptar-ho. El meu lloc allà el tindria si visqués allà, però ja em sé manegar, he entès els codis prou bé. Quan estic allà, com a dona faig un exercici d’humilitat. És a dir, aquí tinc una certa ‘vida pública’ i allà em va molt bé ser una senyora de casa, encara que no m’ho passi bé, que no gaudeixi d’aquest rol ni molt menys. Llavors, el que m’agradaria és no oblidar-me’n molt quan estic aquí. Em va bé recordar i tornar allà per posar-nos a to perquè aquí a vegades ens arribem a creure que som qui sap què i totes estem molt empoderades. Aleshores, a vegades em va molt bé tornar al no-res d’un piset a rentar plats i a tallar carn fins a l’eternitat perquè han matat el xai i a no ser res més que aquesta peça d’aquest engranatge familiar.

Explica moltes experiències arran del menjar.
És molt intens i, per exemple, el xai és tothora. En el món àrab hi ha aquesta tradició de l’hospitalitat i el Marroc ho és molt. Vull dir, a l’hora de rebre’t amb l’exquisidesa del menjar és impressionant.

On pertany, al Marroc, a Mallorca, a Barcelona?
Dir que pertanyo al Marroc és massa agosarat. Però que aquest Marroc forma part de mi, és evident. Perquè forma part de mi, dels meus fills i de la meva història personal, m’ha influenciat molt com la persona que soc, sens dubte. Una part de mi està allà amb la família del Marroc. Em sento mediterrània de llengua catalana.

I una dona occidental.
Siguem honestos, no deixo de ser una dona occidental. Puc admirar moltes coses, puc jugar a moltes coses, puc formar part d’aquests espais familiars, però aquesta distància del sense sucre no hi deixa de ser. Aleshores, em penso com a individu i aquí hi hauria potser la gran diferència. Les meves cunyades no es pensen amb la mateixa força que jo em puc arribar a pensar com individu, pel bo i pel dolent.

Què destacaria d’aquest llibre?
Un amic meu, que és un savi, quant al valor del llibre deia que no és un valor literari, és el lloc des d’on es parla i és una perla rara en aquest sentit. Ell parla del coneixement situat, un coneixement que parteix de l’experiència i aquesta és contradictòria i jo em situaria aquí. En aquest saber que ve de l’experiència, assumint les mateixes contradiccions i les contradiccions de l’experiència mateixa. Jo crec que la força del llibre residiria aquí i aquesta és la gràcia.