Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Òscar Palazón: «La memòria és una versió fraudulenta del que hem viscut»

‘Tractat d’anatomia’ és l’última obra del poeta establert a Tarragona, un laberint narratiu que el lector haurà d’anar recorrent fins a arribar al final. La novel·la va quedar finalista del 41è Premi Just M. Casero

| Actualizado a 03 diciembre 2022 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Un grup de persones està atrapat en un pavelló mentre uns altres, «els homes de blanc» els controlen, els dirigeixen i els imposen una rutina. Aquesta és l’arrencada de Tractat d’anatomia (Editorial Medusa), d’Òscar Palazón, una metàfora, un laberint narratiu que cada lector haurà de recórrer fins a arribar al final. Una barreja de gèneres que transiten entre la prosa poètica, l’assaig i les reflexions filosòfiques. La novel·la va quedar finalista del 41è Premi Just M. Casero.

L’anatomia de què parla, a què fa referència?

Com a autor, m’agrada fer històries obertes per al lector. Tractat d’anatomia pot tenir moltes interpretacions i no vull imposar el meu punt de vista.

En tot cas, no parlem d’una anatomia del cos humà.

No. És una metàfora.

D’una dictadura?

Aquesta és una possibilitat, una visió d’una societat del futur en què hi ha un col·lectiu sotmès per un altre. Però n’hi ha d’altres.

Els personatges estan atrapats o bé en una presó.

És un narrador col·lectiu, un grup que s’ha erigit en portaveu d’aquestes persones sotmeses. I el pavelló on viuen podria ser una presó, un centre psiquiàtric, una residència d’avis... És un lloc del qual no poden i tampoc no volen sortir i aquesta és la gran contradicció. Aquest llibre és com una lasanya amb moltes capes en què pots anar clavant la forquilla fins a arribar al fons, on no saps ben bé què trobaràs. Entre altres coses, parla de la memòria, de com la gestionem, de les experiències anteriors que hem viscut i com les comparem amb les actuals.

La memòria ens enganya?

Cada vegada estic més convençut que ens enganya, que és una versió fraudulenta del que hem viscut.

Quant als ocells, per què són tan importants?

Els ocells van apareixent gairebé a totes les meves obres. Potser la versió més literal seria que sempre n’he tingut afició, als ocells i a l’ornitologia. Com a element literari, poden simbolitzar moltes coses, algunes de les quals ni jo mateix les sé perquè el subconscient juga una part molt important a l’hora de crear. Aleshores, els ocells podrien ser els records, les ànimes dels personatges, qualsevol simbologia que el lector li vulgui trobar serà correcta.

Planteja què és la realitat. Nosaltres o la persona que projecta el mirall...

En la història de l’art el reflex és un gran símbol o fins i tot el doble, aquest desdoblament davant del mirall. La imatge som nosaltres o és una part nostra? Aquest llibre parla d’això, sobre qui es mou primer o qui ordena el moviment, nosaltres o la imatge del mirall. La idea era reduir la percepció de la nostra imatge al món animal, al món més primari, preguntar-nos qui és la persona que m’està mirant.

És prosa poètica?

Va sorgir com un llibre de poemes i potser això explicaria l’estructura del llibre. No poesia en el sentit clàssic de la paraula, de versos, sinó com a prosa poètica. De fet, es poden detectar diferents gèneres literaris, hi ha jocs de paraules, pensaments filosòfics o assagístics... Una barreja de gèneres i crec que la narrativa hauria de tenir aquesta flexibilitat. És a dir, en poesia ningú s’estranya que es facin coses poc habituals o rares, ja porta aquesta característica al seu ADN. Però a la narrativa no és així, només cal veure quines novel·les guanyen els grans premis literaris. Són totes molt clàssiques, amb unes estructures de tota la vida, s’escriuen com al segle XIX. I crec que la novel·la hauria d’evolucionar.

Comentarios
Multimedia Diari