Neus Esmel: «Cada cop més ens preguntem pel sentit de la nostra vida»

Nascuda a Tarragona el 20 de gener del 1958 i amb arrels a Ardenya, Neus Esmel Esmel dirigeix a la ciutat el seu propi centre de teràpies integrades, un àmbit en el qual continua investigant des que –de jove però ja amb dos fills, i mentre estudiava Infermeria– va descobrir la reflexoteràpia.

Sempre vas voler cuidar?

Sí, cuidar i sobretot escoltar, i observar. Ajudar els altres, i entendre el sofriment dels altres.

Quan vas sentir la vocació?

La vocació va anar sorgint, va ser un procés llarg. Jo vaig fer l’accés a la Universitat per a majors de 25 anys. Quan estudiava Infermeria, de forma inconscient ja anava al peu i notava que alguna cosa passava. En aquells anys començava la filosofia de l’holisme, que proposa veure la persona com un tot.

Com vas entrar en contacte amb la reflexoteràpia?

L’Escola d’Infermeria regalava una agenda als estudiants on hi havia publicitat de l’Escola de Reflexoteràpia Hanne Marquardt a Barcelona. Vaig fer un primer taller, i ja no ho vaig deixar. Vaig anar fent formació en reflexoteràpia en paral·lel a la Infermeria.

Altres terapeutes parlen de «medicines alternatives». Tu dius «complementàries». Per què?

Perquè per a mi no són una alternativa. La medicina convencional és necessària i està molt bé, i la complementària, doncs complementa. Per exemple, en el tractament d’un càncer pots ajudar a pal·liar els efectes secundaris, pots fer un acompanyament més proper, més des de la part humanista.

Com va ser anar evolucionant alhora amb la infermeria i les teràpies complementàries?

Vaig començar a treballar a grans hospitals, primer a Xàtiva i després a Barcelona, al Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge... Llavors vaig obrir una consulta de reflexoteràpia a Vilanova. Primer amb una companya psicòloga, després sola. Aviat vaig començar amb la teràpia floral també a partir d’una companya infermera. De mica en mica vaig anar incorporant el reiki, la teràpia del so, i la kinesiologia.

És a dir, que no eres tu sola, sinó que en el cercle de companyes infermeres ja hi havia llavors una inquietud per les teràpies complementàries.

Sí. A finals dels 80 al Col·legi d’Infermeria de Barcelona (COIB) vam fer una primera reunió un grup d’infermeres interessades en aquestes teràpies. Així va néixer el primer grup de treball de complementàries al COIB.

Per què es produeix aquesta obertura a Infermeria? Perquè hi sol haver més dones, perquè esteu més en contacte amb el pacient? Per què?

Suposo que arran del cuidatge que va amb la professió, i per unes ganes de veure i viure la persona de més a prop, d’estar al seu costat, d’escoltar-la.

Us adonàveu que el que havíeu après a la facultat quedava curt?

Sí, queda curt, evidentment. Això és una cosa que fa molts anys que lluitem. Hi hauria d’haver una formació molt més profunda. Hi ha molts estudis publicats que diuen que les demandes de teràpies complementàries són importants. A tot Europa hi ha uns 340 milions de persones que les utilitzen, i els últims anys la demanda ha augmentat més en persones amb càncer, i en nens, pels molts problemes respiratoris que els afecten. Falta cobrir aquestes necessitats.

Són demandes que sorgeixen del pacient?

Sí. Comença a ser un pacient empoderat, que té una nova consciència, que es preocupa pels estils de vida, per l’alimentació, per la relació amb l’entorn, i per la seva espiritualitat.

Què és la reflexoteràpia?

La reflexoteràpia es basa en les zones reflexes del cos. Tenen la capacitat de promoure una resposta a distància quan apliquem un determinat estímul en un punt concret. La planta del peu és rica en captors propioceptius. El peu és com un mapa on convergeixen diferents camins que circulen per tot el cos.

El peu et dona informació?

De vegades, anys abans que aparegui un símptoma, el peu ja te’l marca. La reflexoteràpia és un llenguatge, és entendre la persona a través del tacte, i això requereix presència, escolta i observació, i saber interpretar tot això és el més difícil i el més apassionant.

Tu agafes un peu i ja fas una radiografia d’aquella persona.

A través del peu pots veure moltes coses. Fas una lectura somatoemocional. Hi ha moltes persones que després d’una sessió diuen «no sé què m’has fet o què ha passat, però estic diferent». O «no et sabria explicar què sento, però em sento molt bé». A vegades, persones que fan ioga o meditació des de fa anys, diuen que aquest nivell de relaxació i d’introspecció que facilita la reflexo, no l’havien aconseguit mai abans.

Com ho testes i quantifiques?

En un dels treballs que tinc publicats vaig fer una polisomnografia, és a dir, que vaig registrar els canvis bioelèctrics del cervell durant una sessió de reflexo, que podrien explicar els efectes de la relaxació i els beneficis obtinguts.

La teva tesi doctoral ja la vas fer sobre reflexoteràpia, també.

Vaig llegir la meva tesi doctoral sobre la influència de la reflexoteràpia en la qualitat de vida dels estudiants el 2016. He anat evolucionant amb ella, i l’he anat enriquint amb més teràpies, però la reflexoteràpia sempre ha estat el meu eix.

Com va ser que et vas decidir a estudiar Antropologia a la URV?

Tenia ganes d’aprofundir en el coneixement de l’ésser humà. Volia conèixer més com som, com sentim, com ens influeixen les creences, i el significat que donem a les coses.

I a Cuba per què hi vas anar?

Per acompanyar una amiga, però el viatge el vaig fer coincidir amb un congrés de teràpia floral a l’Havana. Allí vaig fer contactes amb metges i altres professionals de la salut. Anant i venint de Cuba vaig estar quatre o cinc anys. Allà m’hi estava un mes i mig o dos mesos. Jo hi ensenyava reflexoteràpia i aprenia teràpia floral i kinesiologia. Estava a la universitat, estava en diferents hospitals... De reflexoteràpia a Cuba en sabien ben poc. Es pot dir que la vaig introduir jo.

Aquesta flexibilitat que vas experimentar a Cuba es podria produir avui aquí?

Aquí no seria possible. Tota la gent amb qui vaig contactar estava en el món de les complementàries, o més aviat de les integratives, perquè les integraven. A Cuba aquestes teràpies estan regulades, i formen part del sistema de salut des del 1997. A partir d’aquells contactes vam organitzar, des de l’Escola d’Infermeria de la URV, el 2001, les I Jornades de Teràpia Floral i de Teràpies Bioenergètiques, i dos anys després el I Congrés Internacional.

Al tornar de Cuba vas veure que havies de fer canvis a la teva vida, oi? Què va passar?

Vaig veure molt clar que volia seguir el camí de les complementàries, perquè veia que introduir-les a la sanitat pública seria molt lent.

Treballaves al Vall d’Hebron. Què vas fer? Una excedència?

Treballava al Vall d’Hebron, sí, al Banc de Sang i Teixits. No vaig agafar una excedència, vaig renunciar. Tenia molt clar com volia aplicar la infermeria, i que no volia tenir la temptació de tornar si sorgien massa dificultats.

Quina relació tens ara amb la medicina i amb els metges de la medicina convencional?

La relació és bona.Tinc pacients que algun metge o infermera els ha enviat al centre. Hi ha d’haver un diàleg que faciliti l’ús de les complementàries. Cap als anys 2000 als EUA, a Arizona i a Minnesota, neix el que coneixem avui com el model de salut integrativa, que busca integrar la medicina convencional i les modalitats complementàries amb evidències i aplicades per un personal ben format.

En tenim exemples aquí?

A Barcelona hi ha el Pediatric Center, un referent en càncer infantil, que integra les complementàries des de fa bastants anys. Als nens ja els apliquen reflexoteràpia, massatge oncològic, acupuntura, olis essencials... perquè evidència científica dels seus bons resultats ja n’hi comença a haver. La comissió BECA (Beating Cancer) del Parlament Europeu ha aprovat un informe on recull el rol rellevant de la medicina integrativa, de les teràpies complementàries i de la nutrició en la lluita contra el càncer. I dos informes del Parlament Europeu, del 2022, reconeixen els beneficis de la medicina integrativa, i destaquen la importància de desenvolupar un enfoc holístic, integrador i centrat en el pacient, i de fomentar les complementàries.

Així ja no és una utopia?

No. Som moltes persones que treballem en aquesta línia. Jo estic a la comissió d’infermeria integrativa del Col·legi d’Infermeria de Tarragona. Estic la junta directiva de la Sociedad Española de Salud y Medicina Integrativa (SESMI) i sóc editora en cap de la Revista de Salud y Medicina Integrativa. He codirigit la publicació d’un llibre d’infermeria integrativa que va sortir l’any passat, i en sóc coautora d’un altre d’oncologia integrativa.

A l’Escola d’Infermeria de la URV tu vas crear, el 2003, el curs d’Especialista universitarien reflexologia podal i teràpies bioenergètiques, que es va impartir fins al 2012. Ara què hi fas?

Cal dir que la Facultat d’Infermeria de la URV ha estat i és pionera a l’Estat espanyol en incloure la formació en tècniques complementàries. Jo hi dono una optativa, Introducció a les tècniques complementàries en el cuidatge d’infermeria. I també estic donant, dins d’Antropologia i Ciutadania, un monogràfic d’infermeria integrativa. El 2019 vam organitzar, des de la Facultat, en col·laboració amb SESMI i amb el Col·legi, el I Simposi Internacional d’Educació i Salut Integrativa, en el marc del XII European Congress of Integrative Medicine. És una necessitat que hi ha, i que la gent demanda.

A Cuba va ser on vas començar a treballar amb nens, i també amb nens tens una experiència molt bonica a Constantí.

A Cuba vaig treballar amb una neuropsicòloga que era especialista en nens, en trastorns d’atenció sobretot. Els nens responen molt bé a la reflexoteràpia, perquè són molt sensibles i no es qüestionen. Amb nens vam fer un programa d’educació emocional al CEIP Centelles de Constantí. Amb les imatges de les flors de Bach com a recurs didàctic, treballàvem les emocions. Això va ser fa uns 10 anys. Vam dissenyar un programa amb una mestra que treballava allà, la Manuela Cervantes, que s’havia format amb mi en flors de Bach. Vam presentar el programa a la direcció i als pares, i es va acceptar. Primer va entrar a les classes de tutoria, i després a tots els altres cursos. Al final, tota l’escola tenia una hora quinzenal d’educació emocional i flors de Bach. Vam aplicar el programa bastants anys i van millorar moltes coses al centre, sobretot la convivència.

Ara seria un bon moment per tornar-lo a fer. T’agradaria?

Sí. Penso que és necessari. Les flors de Bach com a recurs didàctic les treballo bastant amb nens i adolescents que venen a la consulta.

Com veus l’època actual?

Estem en un moment de canvi importantíssim. Les noves tecnologies ho han trastocat tot, però al mateix temps la persona en general busca un sentit a la vida que abans no buscava tant. Hi ha una consciència nova, cada cop vivim més anys i la gent també vol més qualitat de vida, i trobar aquest sentit, la resposta de qui sóc, què vull, on vaig, què he vingut a fer...

No és una invenció New Age, això?

Em trobo cada cop més amb persones que vénen per qualsevol problema, però que m’acaben dient que estan en un moment en què busquen el sentit de la seva vida, la seva missió.

Tu creus que hi ha una missió de vida, que cadascú en té una?

Jo crec que sí.

El propòsit de vida no te’l fabriques tu mateix?

Jo crec que no. És una cosa que va amb tu. És com el missatge de l’ànima, diria jo. No sempre el trobes. A vegades, la personalitat va per una altra banda, o les circumstàncies fan que no facis el que l’ànima ja té clar que has vingut a fer.

Podríem dir llavors que el que estem buscant és la reconnexió amb la nostra pròpia ànima?

Diria que sí. Sí, això és. A vegades hem de fer un camí per trobar-la.

Un camí molt llarg per arribar a un mateix...

A vegades és llarg, a vegades no. A vegades va paral·lel a la professió. A vegades la professió t’hi porta.

A vegades la professió te l’impedeix?

També pot ser. En el meu cas, la vida m’hi ha portat. El secret està en deixar-te fluir i intentar fer sempre el que tu creus que has de fer. No sempre és fàcil, perquè a vegades fluir és canviar de ruta. Trobar el sentit de la vida és sentir la coherència entre el que penses, el que sents, i el que fas. A vegades no és fàcil, i a vegades les limitacions les posem nosaltres, també.

Les teràpies que fas ajuden a trobar aquesta coherència?

Jo crec que sí, perquè treballes amb el sentiment, amb l’emoció, amb el cos, amb l’aquí i l’ara. Són modalitats que et demanen presència. És una alegria poder treballar en això. Per a mi és la vocació i la passió, el sentit de la meva vida, i és la meva missió.