Santes Creus s’omple de música

Vida i Llibertat: homenatge a les heroïnes d’Afganistan, Iran, Síria i Palestina. Aquest era el títol d’un concert per recordar-nos les dones que tenim ben a prop (el Mediterrani és un dels nostres vincles) i que encara no tenen dret a les coses més bàsiques com l’educació o decidir amb qui volen compartir la vida. Dones que no poden treballar o anar pel carrer soles i que s’han de cobrir el cap sinó volen ser empresonades o fins i tot assassinades.

Quatre dones cantants d’aquests països sota la batuta de Jordi Savall i l’Orpheus 21, una de les moltes formacions orquestrals que duen el signe Savall i que omplen de música el monestir de Santes Creus uns dies d’agost. Aquesta vegada a la plaça Bernat Calvó, amb la façana de l’església de fons i el vol dels ratpenats per damunt del cap de músics i del públic. Un plaer.

Aquella tarda ens vam endinsar també en la música sagrada jueva de la mà de la cantant algeriana Miléna Kartowski-Aïach, que ha investigat i recuperat moltes d’aquestes cançons de pregaria i espiritualitat amb arrels berebers i magrebines, un patrimoni que està desapareixen i ella ha tornat a donar vida.

L’any passat havíem quedat corpresos de la violinista eivissenca Lina Tur en el seu concert dedicat a Biber i les Sonates del Rosari. Aquest any ha repetit (i esperem que sigui cada any) amb Sonates Romàntiques per a violí i pianoforte. Així vam descobrir compositores que al seu temps (S.XIX) van ser eclipsades: Clara Schumann, esposa del compositor alemany i Fanny Mendelssohn, germana del músic. Lina Tur és com una torrentada poderosa i a la vegada infinitament dolça i íntima. Transmet la seva energia i felicitat tocant i arriba a la profunditat de l’ànima.

I a l’església del monestir assistíem al concert Stabat mater: tres peces només separades pel temps. Charpentier, Arvo Pärt i Scarlatti, amb la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, tots dirigits per Jordi Savall. Savall ha recuperat 28 volums manuscrits a partir dels microfilms de l’obra de Charpentier. El seu Stabat mater és una filigrana de gran bellesa, simple, espiritual, engrandida per les veus meravelloses de la Capella Reial, com la de la soprano Elionor Martínez.

El músic d’Estònia afincat a Berlin, Arvo Pärt, ens mostrava un altre Stabat mater, contemporani però arrelat a la litúrgia i puresa del s. XIII. Com diu al programa de mà: “És una música per escoltar de genolls”.

I tornàvem a recular en el temps amb l’Stabat mater d’Scarlatti, espectacular i grandiós. Amb deu veus, quatre dones i sis homes, que ens van deixar meravellats. Tanquem un altre festival amb l’encert, també, d’encarregar la imatge del cartell i programes a l’artista plàstica Francesca Llopis, amb la seva pintura Floriran roses damunt l’aigua. Només ens sap greu la, diguem-ne, deixadesa lingüística dels textos del programa on de tant en tant trobem faltes de sintaxi que no s’adiuen amb l’alta qualitat d’aquest festival. Una llàstima, quan això es pot solucionar amb una correcció més acurada.