Joaquim Arenas i Sampera, també al nuc del Sénia

El 20 de desembre d’aquest any que ara ha finat arribava la notícia, a mi per Vilaweb, de la mort del pedagog Joaquim Arenas i Sampera, del Maresme estant (Mataró, 1938-Premià de Mar, 2025). Pedagog, i molt més, amb nombroses publicacions i reconeixements. Molts dels mots amb què se l’han definit no fan referència a un ofici sinó a la voluntat, a la convicció i al compromís: activista, defensor, expert, dinamitzador, coordinador, assessor, formador. I tot això de què? En què va emprar la voluntat, la convicció i el compromís? Doncs a defensar la llengua catalana, com a mestre, a la primera línia, a situar la llengua en un dels tres pilars bàsics de la normalització lingüística que és l’àmbit educatiu. Per si no fos poc sent mestre, també va ser el pare, el pare de l’escola catalana. Si moltes, moltes generacions de les acaballes del franquisme fins a l’actualitat han pogut formar-se en la llengua pròpia ha segut gràcies a Joaquim Arenas i Sampera.

Però, clar, això no es pot resoldre amb una pinzellada de l’oració precedent. Cal, com a mínim, dir què va implicar tot això, perquè no tot és arribar i moldre. Va caldre formar professors formadors dels mestres, què s’havia d’ensenyar i com s’havia d’aplicar. Què en sabien els primers mestres de català del català? Joaquim Arenas se va arromangar per a bastir una xarxa de formadors de mestres, perquè aquests tant a les escoles com als instituts poguessen aplicar un ensenyament en la llengua pròpia i no només les hores de llengua, sinó que tot ensenyant, fos de l’especialitat que fos, pogués impartir la seua matèria en la llengua pròpia i això no havia de sortir del no-res. Que una classe de tecnologia, de biologia, de ciències socials, de matemàtiques..., es pogués impartir en català va ser gràcies que des del Servei d’Ensenyament del Català, del Departament d’Ensenyament (SEDEC), ara d’Educació, de la Generalitat de Catalunya, la persona responsable, el cap de tot allò, el senyor Arenas, va preveure i aplicar tota una xarxa de formadors dels cursos de reciclatge i amb totes les peces de l’engranatge en funcionament poder arribar a la societat, a aquells xiquets que anaven a escola, i que tinguessen l’oportunitat que sos pares no havien tengut, això és, de rebre l’ensenyament en la llengua pròpia.

A les nostres escoles d’aquí, i instituts, també hi va haver formació i també com qualsevol centre d’arreu es van moure els fils perquè l’escola fos en català. Tota aquesta tasca va ser gràcies, cal dirho, a l’anomenat creador de la immersió lingüística i pare de l’escola catalana. La vocació, convicció i voluntat del qual no el portaren només a aplicar el seu quefer en l’àmbit estricte administratiu de Catalunya, sinó que dugué una tasca paral·lela per a l’aplicació del català als minyons de l’Alguer, així com també hi deixà petjada en l’aplicació de-i-en (del català i en català) a la Franja de Ponent, al Rosselló, a les Illes Balears i al País Valencià. Una tasca global de la llengua i per la llengua, sense oblidar la seua aportació a plans d’ensenyament de les llengües autòctones, requerit pels governs de Bolívia i Guatemala.

I ací, al mig, també el tinguérem. Si són importants tots els punts de la llengua, el nostre no ho és menys, perquè des del centre de la catalanitat, també cal que hi haja voluntat, convicció i compromís per a articular un ensenyament de la llengua que no bandege les formes catalanes dels nostres parlars amb continuïtat a banda i banda del riu de la Sénia. Per això, el curs 2000-2001, qui signa aquestes ratlles, va sol·licitar una llicència retribuïda per a estudis, al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, sobre el model de llengua que calia vehicular a l’ensenyament a les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports i Maestrat. La llicència per a estudis va ser concedida i, des del primer moment, se va tindre

clar que el director havia de ser el Cap del SEDEC, el sr. Joaquim Arenas i Sampera, el qual ho va acceptar sense dubtar-ho. En rebre el projecte, el sr. Arenas es, i em, preguntava com era possible que els mestres d’ací no ensenyessen els possessius femenins meua, teua, seua, que el lèxic prioritari no fos abadejo, ametla, calcetí, carlota, fumeral, palometa, rabosa, raïl, redó, temor, etc., o poder tindre hòmens jóvens... En les reunions sobre didàctica, metodologies, continguts, entre tutor i tutoranda sempre hi va haver una guia i assessorament cap al respecte de la variació interna de la llengua catalana, cap a la necessitat de recursos que orientessen els mestres per a vehicular sense temor les formes normatives dels parlars d’aquestes comarques centrals que, dialectològicament s’anomenen tortosí. Per això i per a això, el nostre projecte preveia un corpus teòric en què es recollissen les formes normatives dels nostres parlars i el tractament que havien de rebre les formes col·loquials, situades en el registre adequat. Hi va haver, també, una recerca de llengua oral, tan bona de treballar en la literatura oral: cançons, contes, dites, endevinalles...

D’aquesta aplicació didàctica en va sortir el disc compacte Cantem i Contem. Cançons i contes per a les nostres escoles, que consta de trenta-dos recursos, entre cançons i contes.

Des del SEDEC hi va haver el suport cap a aquest projecte, pioner dins de l’ensenyament del català, ja que aportava un recurs bàsic de llengua oral, amb cançons i contes que es cantaven i es contaven en la fonètica del català occidental. Per a això, va caldre també la convicció, voluntat i compromís del director de l’Escola de Música Joventuts Unides, de la Sénia, aleshores, el sr. Andreu Martínez Motos i tota la seua infraestructura, amb les veus dels cantaires de l’escola i dels Rossinyols del Montsià, d’Ulldecona, també dirigits pel mateix director. Cent veus d’infants, a les quals se sumà la col·laboració de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, amb una jota, a més de la participació de filòlogues del CEL, en la veu dels contes i els germans Tena Vidal, per a recitar Dilluns, faves a munts. Dimarts, faves a grapats... La presentació del cd es va fer a Tortosa, amb el delegat territorial d’Ensenyament d’aleshores, sr. Celma, i el cap del LIC —Llengua i Cohesió Social— sr. Mayans, que prenia el relleu del sr. Arenas, per jubilació, amb la nova àrea de gestió.

Posteriorment, es feu la presentació també d’aquest recurs, a Vinaròs, al CEFIRE —Centre de Formació i Recursos— en què assistiren representants dels equips directius de les escoles del Baix Maestrat, presentació promoguda pels assessors de valencià als centres, els srs. Albiol i Pla. També, des del CEFIRE, s’impulsaren cursos de formació per a treballar l’aplicació d’aquest recurs als centres del Baix Maestrat i dels Ports. Alhora, des de l’àrea de formació del professorat, del Departament d’Ensenyament, als Serveis Territorials, a Tortosa, s’impulsà formació en centres de la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre, amb la coordinació de la sra. Estrada i els directors dels centres de recursos.

El material final de la llicència per a estudis fou un estudi teòric amb les formes normatives a vehicular en l’ensenyament en català i del català: «Raïl. Model de llengua per a l’ensenyament. Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports, Maestrat». Aplicacions didàctiques: disc compacte Cantem i contem. Cançons i contes per a les nostres escoles:

http://www.xtec.cat/~abuj/cantemicontem/default.htm

Maleta de contes, català occidental i balear, amb lèxic compartit, i fitxa didàctica:

https://serveiseducatius.xtec.cat/montsia/recursos/maleta-de-contes-catala-occidental-i-balear/

«Àlbum de geosinònims», «Dir dites: com ho diem»

De tot això, hi hagué el compromís d’editar-ho i fer-ho arribar als centres d’ensenyament. Esperem que la voluntat, vocació i convicció de les persones que ho iniciàrem trobe el camí per a arribar als usuaris, els alumnes, i que aquests puguen conèixer, sense prejuí, les formes del propi parlar i que siguen compartides per tota la catalanitat.

En els temps actuals, reforçar els vincles d’unió entre els diferents territoris, enfortir les formes comunes és una manera de retre homenatge als que ens han precedit i han fet possible rebre l’ensenyament en català, educar-nos en la nostra llengua, perquè com deia Joaquim Arenas i Sampera: «...no podem oblidar que una llengua que està tres-cents anys foragitada i que quan neix el sistema educatiu, al segle XIX, és fora de l’escola, necessita molts anys de recuperació.»