«M’agrada explicar emocions i parlar de personatges oblidats»

Jesús Maria Tibau és un escriptor que mai es plantejà la professió, «pròpia d’herois amb vides fascinants». Començà el 1992 amb el primer relat i és un dels autors més actius del territori.

Com fou la transició de passar del relat breu a la novel·la breu?
Tot i ser novel·la, és com un conte molt llarg; em mantinc en el format breu. La primera novel·la «El nostre pitjor enemic» va ser un part difícil entre el contista que sóc i l’intent de novel·lista. Vaig afrontar el repte amb dubtes. Suposà una lluita àrdua però, en assolir pràctica amb l’anterior, em va fer més fàcil estructurar i transformar la segona història en novel·la. 

Envers l’altra, en aquesta novel·la has innovat en algun aspecte?
Em quedà cert regust d’haver escrit la primera de forma molt poètica, onírica i una mica densa. Ara, he procurat que aquesta fos més lleugera, tot i això, el protagonista està connectat a l’anterior i pertany al mateix arquetip. 

Quant a l’arquetip, com descrius el personatge principal?
Jordi té un caràcter indecís, una fòbia social, dificultats per relacionar-se amb els altres i arrossega un sentiment de culpa. Socialment és molt invisible i li costa entrar en contacte amb l’entorn. Sempre m’han fascinat aquesta mena de persones i m’hi veig reflectit moltes vegades. Són aquells que passen desapercebuts i que la gent no veu. Diuen «Bon dia!» i ningú els contesta, després ho diuen més fluix fins que no diuen res i al final ni entren. Em desperten tendresa i simpatia.

Hi vehicules aspectes personals al  llibre?
M’és més fàcil ambientar la novel·la a Cornudella i als anys 70 atès que és l’època d’infantesa i la localitat on he crescut. Només he de tancar els ulls i recordar. M’agrada explicar emocions a través d’una història i posar en relleu personatges oblidats i arraconats  que planten cara i s’enfronten a afers quotidians que, malgrat que no siguin rellevants generalment, ells viuen amb angoixa i soledat.

I també referents culturals, oi?  
És molt agraït. Hi ha molta informació de l’època que no cal donar al lector perquè la descodifica siguin dibuixos animats o música; la televisió va marcar molt a la generació d’aquesta edat. Abans no hi havia tanta varietat; llavors el 100% de l’audiència mirava el mateix. Hi ha personatges que la gent té marcats a l’ànima i són molt potents. 

Et consideres un escriptor intuïtiu o racional? 
Sóc molt intuïtiu i visceral, sobretot en poesia. En contes m’agrada jugar: em deixo portar per una imatge o un gest. A la novel·la em va costar perquè havia de traçar un camí. Tanmateix, també he improvisat en alguns moments.

Pel que fa a l’estil, de què tens més cura a l’hora de crear?
Patia perquè s’entengués bé.A més, hi ha alguns aspectes tractats de forma subtil i que el lector haurà de descobrir per si mateix. Potser, si la refés, els subratllaria més però ja m’agrada no donar-ho tot tan clar al lector i que descobreixi i imagini el que no es diu. Que hi hagi un esforç, que sigui actiu i estigui atent. Seria més partidari a mostrar en lloc de dir-ho de forma directa.  

Has pogut aplicar algun mecanisme d’elaboració, propi dels relats breus, a la novel·la breu? 
En certa manera sí perquè una novel·la no deixa de ser un recull de contes; hi ha petites escenes aïllades que podrien funcionar com a tal. Planifico l’escena com si fos un conte i em deixo portar. Intento que la petita història estigui tancada i transmeti emoció. 

Què valores d’una obra? 
Sobretot que m’emocioni i que cuidi la bellesa de l’escriptura. La descripció d’una cadira o d’un paper estripat et diu molt. Quan ets jove busques més l’acció; amb el temps, valores més la calma i que una descripció suggerent amagui molts matisos encoberts.

Aporta algun missatge la novel·la? 
No pretenc donar respostes; plantejo situacions, mostro personatges i, si algú en treu algun missatge, tenint en compte que hi ha aquesta mena de perfil i caràcter, espero donar-los esperança, visibilitat i ajudar a conscienciar a la gent que a vegades, en algunes circumstàncies, pateixen. 

I el títol, a què fa referència? 
Són tots els pendents que s’han quedat al calaix i que s’han perdut; que no els hi has donat l’opció de volar. Són il·lusions arraconades que tots tenim i que apartem dient «ja ho faré» o descartant-les en un primer moment dient «això no ho puc fer» perquè «ens sembla tenir la sensació de no ser-ne mai capaç». Són dues versions que vénen a ser la mateixa.