Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Mor Joaquim Ferràs, l’artífex del Centre Picasso d’Horta de Sant Joan

L’any 1969 ell i Joaquim Cortés viatgen a França per buscar Picasso i consultar-li la construcció del Museu

Núria Messeguer Ferré

Whatsapp
Joaquim Ferràs, Joaquim Cortés –«l’alcalde Xim»–, Picasso i Maria Prats. FOTO: Cedida pel Centre Picasso d’Horta de Sant Joan

Joaquim Ferràs, Joaquim Cortés –«l’alcalde Xim»–, Picasso i Maria Prats. FOTO: Cedida pel Centre Picasso d’Horta de Sant Joan

És conegut que el gran Pablo Picasso s’enamorà del poble de la Terra Alta a Horta». Per aquest motiu, l’any 1969 el farmacèutic i tinent d’alcalde Joaquim Ferràs Boix i l’alcalde Joaquim Cortés Vallespí, conegut com «l’alcalde Xim» van decidir visitar al pintor per nomenar-lo «Fill Adoptiu» del poble. 

És en aquesta visita quan Ferràs decideix escriure la vivència en el seu diari: «Al llarg de la vida de Pablo Ruiz eren incomptables les vegades que en les seves converses feia referència a Horta. Vàrem creure que era un deure, manifestar el nostre afecte a aquell home que amb dues estades al nostre poble i tot el que varen significar pictòricament, va donar a conèixer Horta per tot el món».
Paraules del mateix Joaquim Ferràs Boix, que va morir aquest passat divendres 22 de març. 

Els dos amics, Picasso i Pallarès. FOTO: Centre Picasso

«Ferràs va quedar totalment fascinat per la figura del pintor» explica Elias Gaston president del Centre Picasso d’Horta. «Més enllà del personatge curiós, Ferràs se’n adonà que la figura de Picasso podria ser un valor afegit per al poble». I és que la trobada amb el pintor va ser tota una odissea, ja que l’alcalde i el tinent d’alcalde van haver de demanar permís al governador civil per emprendre el seu viatge a França. Anaven acompanyats de Maria Prats, cunyada de Ferràs i professora de francès, per fer de traductora. «En aquell temps era general l’opinió que Picasso quasi no rebia a ningú, els contactes que teníem a Barcelona no ens van proporcionar cap adreça fiable. Finalment el Sr. Joan Perucho, jutge de Gandesa, ens va donar l’adreça que va resultar més encertada: Pablo Ruiz Picasso. Districte de Grasse, Cannes».

Una vegada a França Ferràs relata «Tothom el coneixia però ningú no sabia on vivia, fins i tot a la guia telefònica no hi figurava. Finalment, un dels taxistes, ens va dir que sabia on vivia, així que, sense pensar-ho gens, ens férem portar». Van arribar a la casa i els va obrir el seu secretari, el qual els va explicar que Picasso no es trobava a la residència però que ell personalment li explicaria seva la visita i els trucaria l’endemà per donar-los una resposta. «Després, vàrem saber que, tan bon punt Picasso va tenir coneixement de nosaltres, va manar que ens busquessin de seguida. Així, a les 4 i deu del dia 20 de setembre, ens trobàvem un altre cop a Notre Dame de Vie amb una emoció que no ens cabia al cor». 

«Amb la mort de Picasso tot va acabar, els hereus tenien els seus interessos» 

«Picasso volia que li expliquéssim coses d’Horta. Parlava en català, mesclat amb castellà i francès. La conversa aviat va derivar cap als anys en què va viure a Horta». Ens parlava de gent que va conèixer, recordava que: «A les festes tothom ballava a la plaça. Hi havia uns músics que sempre tocaven el mateix i es posava les mans davant la boca com si volgués tocar la gaita». Els va ensenyar també un quadre: «Les reconeixeu? Són les vostres muntanyes, sempre el guardo prop meu». Fins i tot els ho va preguntar per l’estat del convent i es va alegrar quan li van dir que el reformaven «així així! Quina alegria!» Allí Ferràs i l’Alcalde Xim li varen demanar si podria escriure alguna carta per guardar a l’Ajuntament, que molta gent s’adreçava al poble «buscant records seus». Oferta a la qual Picasso contestà: «Si vosaltres feu un Museu, m’ho dieu i també us en donaré coses». La condició que van pactar amb el pintor era la de fer un Museu a Horta amb obres conjuntament amb les de Pallarès el seu gran amic. Però amb la mort de Picasso l’any 1973 tot va quedar com a paper mullat i aquestes obres mai varen arribar. «Amb la mort de Picasso tot va acabar, els hereus tenien els seus interessos» comentava Gaston, president del centre Picasso d’Horta. El que sí que van fer l’alcalde Xim i Ferràs quan varen tornar va ser; dedicar-li un carrer amb el seu nom i crear la Fundació Picasso, que posteriorment es va convertir en l’actual Centre Picasso. 

Joaquim Cortés –«l’alcalde Xim»– i Joaquim Ferràs. FOTO: Centre Picasso

Els quadres mai van arribar però l’aventura d’aquests veïns d’Horta ara mateix no té preu. «Si hagués vingut un rei o un ministre, no haguera passat de baix, però vosaltres és diferent. Vosaltres sou amics meus» els digué el pintor quan es va acomiadar.

Pallarès i Picasso, 78 anys d’amistat
Aquesta passió per Horta del pintor no és fruit de l’atzar, sinó que respon al nom de Manuel Pallarès. Pallarès també era pintor de professió i va néixer a Horta l’any 1876. A l’inici del curs 1895-96 a la Llotja de Barcelona, s’asseu el primer dia de classe al costat d’un noi malagueny, cinc anys menor que ell, anomenat Pablo Picasso. Malgrat la diferència d’edat i de caràcter: el seriós i discret Manuel i l’impulsiu Pablo, s’entenen de seguida. És l’inici d’una llarga i estreta amistat que es perllongà 78 anys, fins a la mort de Manuel Pallarès l’any 1974 i la posterior mort de Pablo Picasso, tot just un any després. La família Picasso accepta de bon grat el nou amic, pensen que serà una bona influència. I així ho va ser, els cinc anys que separaven a Pallarès de Picasso marquen una relació d’amistat però també de germanor. Pallarès va ser el protector i el guia del jove Picasso, serà el germà gran que mai va tenir. Fou tant aquesta compenetració que Manuel Pallarès arribà a ser ajudant del pare de Picasso, que era professor a Llotja.  

A l’estiu del 1898, Picasso és convidat pel seu amic a Horta per refer-se d’una malaltia, però aquelles vacances d’estiu es converteixen en nou mesos de noves i apassionants sensacions. Fins i tot Pallarès, el va rescatar d’un corrent d’aigua cabalós dels Ports. «Mai no oblidaré que em salvares la vida» li dia Picasso a Pallarès. I pintant «les emocions més pures» al costat del seu amic; deixa de ser el Pablo Ruiz per convertir-se en l’artista que avui en dia coneixem.

Temas

Comentarios