«Acollir un xiquet és de les millors decisions que hem pres a la vida»

«Acollir un xiquet és de les millors decisions que hem pres a la vida. Sí que costa, que vas morta de son... Però recomanaria aquesta experiència amb els ulls tancats». Són paraules d’Anna Godia, de 43 anys i de Roquetes, que en tres anys ha acollit quatre nadons acabats de nàixer.

Tot va començar quan va veure un anunci per internet sobre l’acolliment familiar. Li va semblar interessant i es va posar en contacte amb la seua germana, perquè sabia que ella coneixia unes persones que tenien un xiquet en acollida. En quedar amb elles, explicar-li l’experiència i conèixer el nen, ho va veure molt clar. «Era un xiquet molt tímid, però va dir que vivia molt millor amb elles que al centre. Sentir això va fer decidir-me», explica al Diari.

Godia amb el seu marit David Tafalla tenen tres fills: Martina, de 13, Mireia, d’11 i Genís, de 9. Però això no ha suposat cap impediment: l’amor donat es multiplica. «Ells són tres així que no hi ha cels, mai han tingut una exclusivitat, ho comprenen. De fet, ara quan tarden a trucar-nos, ens pregunten: «que no ens portaran un altre bebè?».

La família Tafalla-Godia porta a terme acolliments d’urgència. «Jo quan ho poso en una balança penso: com aquests xiquets han de fer-se grans en un centre? Han de créixer en una família. Per a mi, no hi ha color», expressa Godia. «Penso també que és un plus per a l’educació dels nostres fills. Es pot estimar i després deixar marxar. L’amor no és possessió i no és tan difícil ajudar. No hauria de ser res extraordinari».

En tres anys, aquesta família de Roquetes ha acollit quatre xiquetes. El primer cas no va ser fàcil, la xiqueta tenia una malformació i va suposar molts viatges a Barcelona. Després d’un any amb ells, va poder tornar amb la seua família biològica i ells es van oferir a ajudar-los quan hagués de tornar a visitar els centres de Barcelona. «Penso que l’ideal és que puguen retornar amb la seua família», valora Godia. «L’acolliment no és «et prenc el xiquet per a donar-li a un altre». És donar amor, complementar, i mentrestant a veure si en aquest temps la família pot resoldre la situació o crisi que va patir i el xiquet pot retornar amb ella».

El darrer nadó acollit va estar amb aquesta família de Roquetes cinc mesos, fins fa tres setmanes. «El moment de la separació és dur. Tu el cuides com si fos el teu fill i separar-te’n no és fàcil, sobretot els primers dies. Vaig per casa i sembla que encara els senti plorar... Però després és una satisfacció. Miro endarrere i no canviaria res. Quan ens tornen a trucar, tornarem a dir que sí!».

La Tafalla-Godia és una de les 47 famílies acollidores que hi ha actualment a les Terres de l’Ebre.La ICIF (Institució col·laboradora en la integració familiar) del Consell Comarcal del Baix Ebre és qui s’encarrega d’aquesta tasca humana, sovint invisible. Aquesta ICIF, que té una trajectòria de 15 anys, manté un conveni amb l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), que té les competències a Catalunya. L’àmbit d’actuació de la ICIF del Baix Ebre són les quatre comarques ebrenques. L’any 2020 la ICIF del Baix Ebre va tenir un total de 75 infants acollits. 

L’acolliment familiar és la mesura que implica atorgar la guarda d’un menor a una família perquè en tingue cura i l’eduque durant un temps, sense que existeixi finalitat adoptiva. Els xiquets acollits, sempre que és possible, mantenen relació amb la seua família d’origen amb visites o sortides.

«L’acolliment familiar és una mesura de protecció a la infància que ve donada quan els tècnics valoren que en un xiquet s’ha produït un dany que no li permet continuar vivint amb els seus progenitors o responsables directes i que no es pot treballar la situació dins de casa. Llavors hi ha desemparament i suspensió de tutela, però no és per a sempre. L’administració se’n fa càrrec. Primer es mira si té família extensa: uns iaios, uns tiets... Si no és possible, pot tenir acolliment en família aliena; si tampoc, en un centre. I finalment, la darrera opció és l’acolliment preadoptiu», explica la coordinadora de la ICIF del Baix Ebre, Maribel Meix.

Les necessitats de l’infant defineixen la durada de l’acolliment. Pot ser un acolliment d’urgència i diagnòstic, un acolliment simple o un acolliment permanent. També hi ha l’acolliment de caps de setmana i vacances. L’acolliment d’urgència es porta a terme en situacions en què cal exercir l’atenció immediata dels infants mentre es determina quina és la mesura de protecció més adequada. L’acolliment familiar simple és quan l’infant és acollit per una persona o una família que supleix temporalment el nucli familiar natural. El permanent s’acorda quan es preveu que el desemparament serà definitiu i no es considera més favorable per a l’interès de l’infant l’aplicació de l’acolliment preadoptiu o quan aquest no és possible. L’acolliment en unitat convivencial d’acció educativa, per la seua banda, va adreçat a infants o grups de germans amb necessitats especials que requereixen una atenció més especialitzada. Per això un dels membres de la família acollidora ha de tenir una titulació o formació específica. Finalment, l’acolliment en caps de setmana i vacances està adreçat a infants més grans que viuen en centres residencials, per tal que estiguen temporalment en contacte en un ambient familiar.

«De famílies acollidores en tenim de molts tipus: heterosexuals, homosexuals, monoparentals... I de conviccions ideològiques molt diferents. Però el que és important és que és un projecte que implica tota la família, ha de ser compartit, i alhora és com una paternitat compartida amb els pares biològics», concreta Meix.

La base de tot plegat és clara: la solidaritat.