Albert Curto Homedes: «Si no hi ha qui se’n cuide, el patrimoni va desapareixent. Fa falta més sensibilitat social»

Albert Curto Homedes (Tortosa, 1960) és historiador medievalista, director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre des de l’any 1992 i autor de nombrosos llibres de recerca històrica i difusió del fons documental de l’arxiu històric.

Va nàixer a Tortosa però va créixer a Barcelona.

Sóc dels que encara va nàixer a una casa particular, la de ma iaia a Tortosa, però mons pares ja vivien a Barcelona. Vaig créixer a l’Hospitalet de Llobregat, al barri de la Torrassa, però teníem tota la família a Tortosa i hi veníem a passar l’estiu i per Setmana Santa. Estar a Tortosa era un canvi radical, aquí feies més vida al carrer. Som quatre germans, però sóc l’únic que ha tornat.

I com va anar aquesta tornada?

Pels estudis. Vaig estudiar Història a la Universitat de Barcelona, perquè m’agradava en especial l’Edat Mitjana. I vaig fer la tesi de llicenciatura sobre Tortosa, en concret, sobre el comerç i l’abastament del blat a la Tortosa del segle XIV. Vaig triar Tortosa perquè hi tenia un lligam afectiu, era coneixedor del gran fons arxivístic de la ciutat i era un territori que havia estat objecte de pocs estudis. Tot estava per fer, el que era un hàndicap per la falta de bibliografia, però alhora també una gran oportunitat.

Per què aquesta temàtica?

Per Tortosa passava el blat d’Aragó i de Castella i des d’aquí es distribuïa cap a València, Barcelona i on fos. De fet, aquest és un dels factors de l’hegemonia tortosina, pel control del riu Ebre. És el que va fer que la ciutat creixés. En aquella època el blat era l’aliment principal. Qui controlava el producte tenia el poder. També la llana. I les comunitats interiors de la península necessitaven manufactures, que es feien a la Mediterrània. Per Tortosa també passaven aquestes manufactures, en sentit invers. Es troba tot als Llibres de Lleuda, que recullen les imposicions que es gravaven en el trànsit de mercaderies. La Lleuda de Tortosa era de les importants.

Així, era una ciutat poderosa.

Sí, llavors era de les ciutats més importants a nivell català, la tercera en demografia per darrera de Barcelona i Perpinyà. Tortosa tallava el bacallà, i era important la seua equidistància entre Barcelona, València i Saragossa. El problema ha arribat quan tot s’ha compartimentat: quan vam passar de ser al centre de la Corona d’Aragó a ser el sud de Catalunya.

Com arriba a la direcció de l’Arxiu?

Primer vaig tenir l’oportunitat de treballar en arqueologia, en unes excavacions a la plaça de la Cinta l’any 1984. Hi vam trobar tot un hàbitat continuat des d’època romana. Amb un parèntesi a Barcelona donant classes a la universitat, finalment vaig fer cap a l’Arxiu. Llavors estava juntament amb el Museu, a l’església de Sant Domènec. El primer vincle va ser per la tesina, anava a diari per a recollir la informació, i vaig entrar en contacte amb Jesús Massip, que era el director. Hi va haver primer una plaça de tècnic i després quan es va jubilar Massip, vaig passar a la direcció. Hi porto 31 anys.

Així, treballa cada dia als Reials Col·legis, edifici emblemàtic del Renaixement tortosí.

Sí, ha estat un edifici que des dels orígens ha estat lligat a la docència, primer dels moriscos, durant més d’un segle –amb intervals- com a Col·legi de Sant Lluís o com a seu de la UNED, abans d’acollir l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre.

Quina és la joia de la corona de l’Arxiu?

Seria el Llibre dels Costums de Tortosa, del 1272 (segons la data que hi consta): és el còdex més emblemàtic.

I el document més antic?

La carta de poblament, que s’atorga el 1149 però que en tenim conservada una còpia del 1153. És l’origen de la ciutat actual, derivada de la conquesta cristiana, i també del propi arxiu històric. La conquesta aquí va ser de caràcter internacional, era una ciutat molt cobejada, a l’extrem d’Al-Àndalus, i es va aconseguir amb la suma de moltes forces (els Moncada, els genovesos, de Provença,...).

Quins són els documents més abundants?

L’Arxiu té quatre quilòmetres lineals de documents. Volumètricament, els fons més abundants corresponen a l’Ajuntament de Tortosa i el fons notarial del districte de Tortosa, que arranca a mitjans del segle XIV i del que hi ha més de 4.000 volums. Capítols matrimonials, testaments, compra-vendes, poders... a un notari es va per tot. Donen molta informació de com era cada època.

Alguna curiositat?

Hi ha fons singulars, com és el cas del cine Fèmina, que permet conèixer la gestió d’una empresa lúdica. S’hi conserven els taquillatges, la correspondència amb distribuïdores, la programació, cartellera i fotogrames. La gràcia és que és continuat al llarg de mig segle, entre els anys quaranta i noranta. També és interessant el fons de Ràdio Tortosa, amb 40.000 vinils.

Què es requereix per guardar tota aquesta documentació?

Per al paper, és necessari mantenir una temperatura i humitat. No hauríem de pujar dels 20 graus i afortunadament l’edifici dels Reials Col·legis, amb grans parets de pedra, manté la temperatura. La humitat no hauria de superar el 55 per cent. És cert que hi fa vent, però també hi ha de vegades humitats perquè la capa freàtica està molt alta a Tortosa. Quan excaves de seguida surt aigua.

Hi ha un problema d’espai?

Sí, des de fa almenys quinze anys.

Per entendre la documentació més antiga cal formació específica?

Sí, perquè molts documents estan en llatí, i també en català antic. Sóc medievalista, i antigament, es demanava aquest requisit als arxivers. M’he format en paleografia: l’escriptura antiga, que està plena d’abreviatures. És una altra manera d’escriure, amb lligams i altres elements que cal conèixer.

És molt consultat l’Arxiu?

Presencialment tenim cada dia sis o set persones. Però és la punta de l’iceberg. Perquè sobretot són molt consultats els fons que tenim digitalitzats, com pergamins i en especial l’hemeroteca històrica, amb una vintena de capçaleres de diaris de Tortosa, des de 1880. De forma sistemàtica, des de fa anys digitalitzem la premsa, perquè és molt consultada, té demanda. No necessites tenir coneixement de llatí o paleografia i abasta un públic més ampli.

Però no tot es digitalitza.

És que tampoc tot pot ser públic, per protecció de dades i altres qüestions. I en material més històric, hi ha documents que no és necessari que es digitalitzen. A més, en bones condicions, el paper aguanta molt, en especial l’antic, més que molts suports digitals. El paper perdura.

En la faceta d’autor, quants llibres ha publicat?

Potser una vintena, hi ha els que són fruit d’una investigació i d’altres que s’adrecen més a la difusió dels fons de l’Arxiu, especialment d’imatges: és el cas de les ‘Finestres al passat’, de les que hi ha deu volums. El primer llibre que vaig publicar va ser ‘La intervenció municipal en l’abastament de blat d’una ciutat catalana: Tortosa segle XIV’ (1988), que va guanyar el premi Carreras Candi d’estudis històrics.

I quin ha estat l’últim?

«Dones ebrenques», aquest any, basat en diversos fons i arxius.

Algun que recorde especialment?

Recordo amb afecte especial les obres sobre el Vapor Anita i sobre el balneari de Cardó. És un tipus d’investigació més contemporània i més humana, de contacte amb la gent, i per això també més agraïda. En temes més antics, és una labor més individual, només tens contacte amb els documents.

Tortosa és una ciutat amb un extens i important patrimoni. Com el veu?

Tortosa té un llegat patrimonial molt ampli i crec que no ha quallat encara una sensibilitat suficient per a la seua defensa. Un exemple són les cases de davant de la catedral que es van tombar. En cinquanta anys moltes concepcions han canviat, per exemple el maltractament als animals, el respecte als arbres, però amb el patrimoni encara no. Qui se n’encarrega, qui vetlla pel patrimoni? Hi hauria d’haver una figura específica per tenir-ne cura, com ara un arqueòleg municipal.

Què demana?

És evident que els grans edificis o elements ningú vol que es toquin, però parlo d’elements menors, que passen desapercebuts però també tenen el seu interès. I si no hi ha ningú que se’n preocupi, s’acaben perdent. Per exemple, les plaques que recorden el nivell de les riuades de l’Ebre, o nínxols i làpides d’interès al cementiri.

Ha sigut defensor de mantenir el monument de la batalla de l’Ebre al mig del riu.

És un tema polèmic, però perquè hi ha hagut la intencionalitat que sigue polèmic. Jo el deixaria com està, però a la pilastra es podria posar, per exemple, «mai més una guerra civil, mai més una dictadura». Perquè quedi clar que no és una apologia, sinó un recordatori, d’uns fets que no s’han de repetir. Hi ha un article a la llei de memòria que permet l’excepcionalitat d’aquell monument que s’entén que té un valor artístic, i aquest el té. Sent intel·ligents, se li pot donar la volta, i que sigue un element contra la dictadura.Com s’ha fet en molts altres països, que sigue un testimoni per a les generacions futures, perquè no es torne a repetir.

A Tortosa ja hi ha monuments i edificis que s’han traslladat.

Aquest és un mal menor, millor traslladats que aniquilats, però no és bo. En aquest trasllat s’han descontextualitzat i s’ha perdut una part de la riquesa. És el cas de la Llotja al Parc (originalment estava vora el riu Ebre).

Li queden dos anys per a jubilar-se. Quins projectes vol emprendre ?

Voldria tancar expedients, acabar investigacions que tinc obertes. Un és sobre l’origen de la producció de xocolata a les Terres de l’Ebre, o un altre sobre la història dels arbres monumentals més emblemàtics de la ciutat, però n’hi ha molts més.