El desaparegut Reliquiari Major de la Santa Cinta podria no haver sortit mai de Tortosa. Durant anys, s’ha donat per vàlida la teoria que el Reliquiari va marxar a Mèxic durant la Guerra Civil, on va ser fos, però ara un grup de recerca aporta noves llums a aquesta incògnita històrica.
Impel·lits per la força del sentiment i per l’entusiasme del desig de saber, aquest grup d’investigadors està fent una recerca digna d’una novel·la. N’han publicat tots els passos en el llibre Cal seguir buscant el Reliquiari major de la Santa Cinta?, publicat amb el suport de l’Ajuntament de Tortosa i la Diputació de Tarragona.
La recerca continua, i demanen als tortosins o a qui puga tenir informació que la facilite. Si el Reliquiari Major (el Reliquiari petit sí es va poder recuperar després de la guerra) retornés al seu legítim lloc a la Capella de la Mare de Déu de la Cinta de la Catedral de Tortosa, seria un dia històric per a molts tortosins, tanta és la devoció que tenen per la seua patrona i per la Relíquia.
El grup de recerca està format per Aurora Alós, Daniel Arasa, Vicent Beguer, Federico Borràs, Pepi Borràs, Maria José Garcia, Josep Maria Gasulla, Maria Mestre, Mònica Ripoll i Maria Teresa Viscarri.
També hi va formar part Anna Algueró. El grup va nàixer el 2017 fruit de l’any jubilar amb motiu del 400 aniversari de la Reial Arxiconfraria de la Cinta, amb una primera conversa entre Mònica Ripoll, que en aquell moment era presidenta de la Cort d’Honor de la Mare de Déu de la Cinta, i Maria Teresa Viscarri, que juntament amb el seu marit van portar a terme als anys 90 una recerca del Reliquiari seguint la pista de Mèxic, sense èxit. A partir d’allí va reflotar la idea de seguir la recerca i van formar el grup.
«Volem continuar amb la recerca i en aquest llibre hem fet una recopilació de tots els passos des de l’any 1936, coneixent moltes versions que no sabíem fins ara, amb l’objectiu que els tortosins ho coneguen, ja que aquest tema s’havia oblidat una mica», explica al Diari Josep Maria Gasulla.
Diversos misteris envolten la desaparició de la peça i el grup s’ha trobat amb dificultats
«Dels 12 pams de la Cinta original, 2 estan al Reliquiari petit que ara tenim i 10 pams al Reliquiari Major perdut, així que és molt important».
Durant aquests cinc anys de recerca, el grup ha portat a terme un centenar d’entrevistes a persones amb l’objectiu de descobrir nous detalls que puguen ajudar a esclarir què va passar finalment amb el Reliquiari o on es troba.
El Reliquiari Major, donat pel Bisbe Luís de Tena el 1619, guardava un tros de la Santa Cinta de 195 cm. Té una alçada de 75 cm i pesa 6,6 quilos. El Reliquiari Major es guardava en la seua urna a la Capella de la Mare de Déu de la Cinta. Es desconeix la data exacta de la divisió de la Santa Cinta, però consta que al segle XIV ja estava dividida, potser per portar una part als naixements i l’altra per quedar-se a la Catedral. Per exemple, el 1854 el Reliquiari Major va ser traslladat a Madrid per a un part de la reina Isabel II, qui després com a agraïment va encarregar restaurar i enriquir el Reliquiari, que era de plata daurada, amb algunes pedres semiprecioses.
La història del Vita
La teoria més extesa fins ara era que després de protegir-se al Banc d’Espanya de Tortosa i de Barcelona el Reliquiari Major va marxar cap a Mèxic a bord del vaixell Vita, on es va perdre la pista. El Vita va portar els dipòsits del Banc d’Espanya, embarcats oficinalment pels seus responsables del Ministeri d’Hisenda, però desembarcats per qui no tenia la responsabilitat oficial del Govern i pel que sembla tenint com a últim responsable Indalecio Prieto.
Dos interessants llibres amb part d’aquesta informació són El oro del Banco de España y la historia del Vita de Amaro del Rosal i La Santa Cinta de Tortosa de Mariano Jover.
Joan Cid i Mulet era el juliol de 1936 regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa i delegat del Departament de Cultura de la Generalitat. Ell va ser qui va decidir portar el «tresor de la Catedral» amb el Reliquiari Major i altres peces de gran valor com el calze del Papa Luna (segle XIV-XV) primer a les dependències de l’Ajuntament de Tortosa (els actuals Jutjats) i després a la caixa forta del Banc d’Espanya de Tortosa (actual UNED).
Amb l’avenç de la guerra, es van traslladar al Banc d’Espanya de Barcelona i al Castell de Figueres. Finalment el 1939 es va produir l’embarcament dels dipòsits del Banc d’Espanya al Vapor Vita, que tenia previst arribar a Veracruz. El 30 de març de 1939 el iot es va desviar fins a Tampico, i en un vagó es va traslladar el carregament al domicili del secretari de l’ambaixada d’Espanya a Mèxic.
L’ex ministre Indalecio Prieto, organitzador de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), sostenia que els fons havien de destinar-se a l’ajut directe als refugiats.
L’historiador Jesús Massip va aconseguir als anys 60 els resguards d’aquell moment del Banc d’Espanya, amb tres baguls i una caixa. En va publicar un llibre al respecte: El tresor de la Catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Eduard Solé el 1936 era l’arxiver de la Catedral i n’havia fet un inventari.
«Quan vam començar amb la recerca, tots pensàvem amb la hipòtesi de Mèxic, però en anar investigant van anar sortint dubtes. Jesús Massip ja planteja que a la nota d’Eduard Solé no figurava el Reliquiari Major», expressa Gasulla.
A Nova York o a Mèxic
El matrimoni tortosí de Joaquim Montserrat i Maria Teresa Viscarri, residents a Barcelona, també van emprendre per la seua banda una recerca del Reliquiari Major a Mèxic. El 1996 fins i tot van contactar amb un mexicà que manifestava haver vist el Reliquiari en una llar mexicana.
L’any 2000 el doctor Ismael Eixarch li va dir a Vicent Beguer, exalcalde i primer major de la Confraria, que va veure part del Reliquiari al museu The Cloisters de Nova York. Beguer es va posar en contacte amb el Minsitre d’Assumptes Exteriors, Josep Piqué, sense èxit. Sembla, finalment, que no era la peça. Tant la versió del Reliquiari a Mèxic com la del Reliquiari a Nova York, apareixia sempre al costat del calze del Papa Luna.
Segons Francisco Gracia i Gloria Munilla, autors d’El tesoro del Vita, una altra hipòtesi és que el Reliquiari mai va arribar a sortir de la Catedral, sinó que va ser ocultat en una de les galeries, on el 2004 una inspecció dels túnels va identificar sobre un mur el dibuix del Reliquiari Major.
Amagat a la Catedral
El grup de recerca va demanar els plànols dels soterranis de la seu a l’arquitecte Josep Lluís Ginovart i van concertar una entrevista amb l’historiador Ramon Miravall. Aquest els va revelar que l’estiu de 1936 dos militants, possiblement d’Acció Catalana, van demanar-li al seu sogre, el secretari de l’Ajuntament de Tortosa Andreu Celma, que guardés un sac on va veure el Reliquiari, ignorant si va ser o no portat cap al Banc d’Espanya amb la resta del tresor. El grup de recerca també va demanar al Degà del Capítol Catedralici que un expert en detecció de metalls fes un reconeixement del subsòl dels soterranis de la Catedral, com a mínim per descartar aquesta possibilitat, sense obtenir resposta.
Un dels estudiosos de la Catedral de Tortosa va ser sense dubte Francesc Mestre i Noé. La seua besnéta i legatària, la historiadora i arqueòloga Maria Mestre apunta que els soterranis de la Catedral tenien una gran importància en època de guerres. Explica que en converses amb Mossèn Aurelio Querol, aquest creia que el Reliquiari podia estar en mans privades. La sorpresa de Mestre, explica al Diari, va ser trobar la figureta del Sant Joan Evangelista que formava part de la Creu dels Llaonets o Creu de Moncada, en una exposició d’art litúrgic a Tortosa, ja que se suposava que havia d’estar en un dels dos baguls que, segellats i lacrats, van estar al Banc d’Espanya de Tortosa, després al de Barcelona i finalment al iot Vita.
Per tant, el bagul es va obrir i hi ha una possibilitat que el Reliquiari no anés a Mèxic. «La creu de Moncada era després del calze del Papa Luna l’objecte més valuós artísticament del Tresor de la Cinta. El Reliquiari té més valor sentimental», exposa Gasulla.
El grup tampoc descarta la via de la compra-venta del Reliquiari en el mercat clandestí. Fins i tot podria haver acabat en mans dels nazis en la seua recerca del Sant Grial i de símbols de maternitat. El 1940 Heinrich Himmler va visitar el Monestir de Montserrat amb aquest propòsit.
A Jesús
No gens menys descartable és la pista del doctor tortosí Manuel Vilà, qui va fer un dibuix d’un plànol de Jesús. El seu nét, l’estudiós Antonio Miranda, va trobar un esbós amb el dibuix d’unes cases de Jesús i la frase «¿Puede estar enterrada la Reliquia grande de la Cinta en este punto?».
El dibuix va ser fet probablement el 1939. Amb les gestions del periodista i historiador Daniel Arasa, el grup va descobrir que la casa era propietat de Joan Chavarria Sebastià, que va ser membre del Comitè durant la guerra i que es va exiliar a França. El grup va contactar amb la filla, qui es va negar a parlar del tema amb contundència. «Només que ens digués que va estar a Jesús, podríem descartar categòricament que el Reliquiari va anar a Mèxic, però sense això no ho podem saber segur», expressen.
Ara estan pendents de resoldre amb proves científiques si un tros de la Santa Cinta en mans d’una família tortosina forma part o no de la Relíquia autèntica. Si ho resultés, això obriria una nova via per a aquest grup imparable a la recerca de la veritat.
Al parer del grup, la teoria de Mèxic perd força i pensen que pot estar en mans privades
