El doctor Vilà de Tortosa

El meu pare, humanista i farmacèutic, m’havia parlat molt del meu avi com un científic profund coneixedor de la Química Orgànica i com un possible precursor del descobriment de les sulfamides. Era el metge Manuel Vilà Olesa, nascut a Tortosa el 1881, net i fill dels metges Jaime Vilà Pons i Felipe Santiago Vilà Oliva.

Estudià la carrera de Medicina i Cirurgia a València i la va finalitzar el 1902. Obrí un despatx a Tortosa, consultiu, analític, bacteriològic i clínic. Per la seva professionalitat, tracte i diagnòstic, s’acumulen les visites amb malalts de la pròpia ciutat i de la comarca. Són múltiples els seus desplaçaments a casa dels pacients. Per la seva actuació alguns el defineixen com el ‘metge dels pobres’. Si observava que els pacients no podien pagar-se els medicaments, sense que se n’adonessin, deixava sota el coixí els diners suficients per adquirir-los.

No té por de la terrible epidèmia de grip que va assolar aquelles terres el 1918, quan la gent fugia dels malalts. El 1907, en una gran inundació que durant cinc dies va desbordar l’Ebre, va assistir a la gent que el necessitava, movent-se fins i tot en barca.

Seguint els camins del seu pare, el metge Santiago Felipe Vilà, continua el seu treball sobre la situació epidemiològica de les Terres de l’Ebre presentant un estudi a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid titulat Topografia mèdica de Tortosa.

Es mou des de molt jove pels sectors tradicionalistes i catòlics de la ciutat i és membre en alguns casos de les juntes de moltes societats. Presideix la Creu Roja de Tortosa i va donar innumerables xerrades sobre les febres tifoides, còlera, paludisme, icterícia, Kala-Azar infantil i càncer.

També escriu en els mitjans de comunicació. Bon comunicador, va ser amic del doctor Jaume Ferran i de mossèn Sol, fundador dels Sacerdots Operaris Diocesans, a qui atén com a pacient. Igualment és president de la Fundació La Caixa de Pensions a Tortosa i pronuncià en la seva constitució una conferència sota la mirada del fundador de la Caixa, Francisco Moragas.

Però una de les seves obsessions era solucionar dues malalties fonamentals a les Terres de l’Ebre. Una era el Kala-Azar infantil, del qual fa una important tesi doctoral que presenta a un tribunal que presideix el Premi Nobel Santiago Ramón y Cajal. Obté el doctorat amb un excel·lent. L’altra, el paludisme, que causava estralls a la població del Delta.

El 1918 rep una important oferta per a treballar en una altra ciutat. La refusa. És tortosí de soca-rel.

Mentrestant continua amb la seva infatigable i humanitària tasca de curar malalts. L’estrès i l’esgotament comencen a fer estralls en el seu cos. L’any 1926 és destinat com a metge a Ginestar, té un any de baixa i després retorna a Tortosa on obre de nou el seu consultori. A l’esclatar la Guerra Civil, per les seves creences i reaccions de vegades temperamentals, la família tem per la seva vida.

Tot aquest conjunt de coses, treball, investigació, creences, eficàcia, el porten a una malaltia llarguíssima que requereix algun internament.

Finalment mor el 16 de març de 1963. A la Catedral de Tortosa es fan les exèquies. Es publiquen innumerables articles a la premsa sobre ell i la ciutat li dedica un carrer.

Actualment encara viu una filla que té 104 anys, un pou de coneixements de la vida del seu pare i de la seva mare Isabel de Salvador. Entre nets i netes, en som 17. Jo he de donar les gràcies al meu cosí Antonio per la informació que m’ha proporcionat sobre l’avi i el seu treball no massa conegut a la meva ciutat natal, Tortosa.

A la biblioteca de Deltebre, al seu dia, vaig dipositar la seva tesi doctoral.