La barraca és la construcció tradicional del delta de l’Ebre, que un projecte interdisciplinar de recerca i divulgació treballa ara per preservar i actualitzar, fent una proposta de barraca innovadora. Barraques 2100, impulsat per l’associació Sediments i el Col·legi d’Arquitectura Tècnica de les Terres de l’Ebre (CATTE), va arrencar amb un inventari de les barraques existents (la majoria datades dels anys noranta del segle passat, en ser unes construccions amb materials força efímers); un estudi tèrmic i entrevistes en profunditat, entre altres al mestre constructor barraquer David Monllau. Ha continuat amb un estudi i proposta d’intervenció arqueològica per rescatar les restes de construccions antigues, i ara ha projectat també una barraca innovadora i sostenible, entre altres aspectes.
Tot plegat s’inclou en el llibre ‘Barraques 2100, passat, present i futur d’una arquitectura popular’, coordinat per Tere Arnal Vidal i Josep Juan Segarra i que es presentarà el dissabte 27 de gener a la seu del CATTE a Tortosa, juntament amb un documental.
«No imaginem un Delta sense barraques i cal plantejar-ne la recuperació i la conservació com una prioritat al servei del conjunt del territori», afirma al llibre una de les coordinadores, Tere Arnal. I és que consideren que les barraques estan actualment en perill. «En bona part s’han anat perdent perquè se les associava a una forma de vida de pobresa», afirma Josep Juan, l’altre coordinador del projecte. En un context de precarietat, feien servir els materials que tenien més a prop; una característica que ara, per contra, s’associa a la sostenibilitat.
Arqueologia
L’estudi n’ha catalogat 56 en peu. Un equip d’arqueòlegs ha dut a terme també una recerca per identificar restes de barraques que hi ha a mapes i documents oficials antics, moltes desaparegudes.
El treball ha donat com a resultat la localització d’almenys 107 barraques, identificades a les planimetries dels mapes topogràfics nacionals, així com en vols aeris dels anys quaranta i posteriors. El treball proposa un projecte arqueològic de prospecció superficial, que haurà de ser autoritzat per l’administració competent, que permeti la visita als llocs que s’estableixin com els més rellevants.
Segons explica Josep Juan, la idea en aquest àmbit seria poder recuperar algunes de les restes, per exemple a través d’un camp de treball.
Entre les dificultats per a la construcció de noves barraques hi ha les restriccions urbanístiques al delta de l’Ebre. En general, es permet rehabilitar cases i masets antics, però en el cas de les barraques resulta difícil que s’hagin conservat per la naturalesa mateixa de la construcció, amb la majoria de materials biodegradables.
A més d’estudiar tots els condicionants urbanístics per preservar aquestes construccions tradicionals, i analitzar altres expressions com les barraques de l’Albufera de València, el projecte Barraques 2100 fa també una proposta de «barraca innovadora», de la mà de l’arquitecte Òscar Benet, reconegut per la rehabilitació del Mas de Burot al Parc Natural dels Ports, a Horta de Sant Joan. Els objectius han estat «preservar la barraca com a construcció tradicional i representativa del delta de l’Ebre, mantenir viu el coneixement de la tècnica constructiva i cercar l’equilibri entre la tradició, l’estalvi energètic i les prestacions necessàries actualment per tal que sigui ecològica, tradicional, identitària i, a la vegada, útil, fet que és la garantia de futur», assegura Benet. Així, es fa una proposta sota els principis de la bioconstrucció per generar un edifici sostenible tant pel que fa a la construcció com al funcionament i reciclatge final, que tingui una petjada de CO2 mínima i que s’integri en l’entorn.
La nova barraca manté la volumetria tradicional, amb coberta de dues aigües. S’orienta seguint la disposició tradicional, amb l’obertura principal cap al sud-est per captar els vents frescos de l’estiu i protegir-se del mestral fred de l’hivern. Disposa de plaques solars i millora l’aïllament dels tancaments,amb majors gruixos dels elements de la façana incorporant noves capes de materials naturals aïllants, com ara la pellofa o la palla d’arròs. A la coberta es manté el sistema tradicional de borró, canyís i fang, que ja proporciona un bon aïllament. També es millora l’aïllament amb el terra incorporant una capa de palla d’arròs i fang sota una solera de formigó de calç armat amb canyes.
Tot plegat, amb l’objectiu de portar la barraca tradicional al segle XXI.
Materials de l’entorn
La barraca és un hàbitat singular propi del Delta de l’Ebre i molt semblant, en la seua tipologia i usos, als habitatges tradicionals situats en zones d’horta i regadiu de la costa valenciana.
La seua existència al Delta està documentada des del segle XIV. Al segle XIX, amb la introducció del cultiu de l’arròs, s’utilitza com a habitatge permanent per part de molts agricultors de la zona.
L’arquitectura tradicional del delta de l’Ebre es caracteritza per l’ús de materials de proximitat que han permès gaudir de construccions amb un bon comportament tèrmic per sobreviure a les exigències climàtiques a un preu baix.
El sistema constructiu se basa en un esquelet de fusta, folrat de canyes i revestit de fang i palla, i amb coberta de borró.
L’inventari del projecte Barraques 2100 identifica actualment 56 barraques construïdes. La població amb més barraques és Amposta, amb 24; seguida de Deltebre, amb 18 i de Sant Jaume d’Enveja, amb 11.
La Ràpita, Camarles i l’Ampolla, amb part del terme municipal fora del delta de l’Ebre, compten amb una barraca cadascuna, i la població de l’Aldea no en té cap.
La construcció de barraques va tenir una gran acollida al llarg de les dècades dels noranta i dos mil. En vint anys se van construir el 80% de les barraques actuals, amb un total de 45 barraques, mentre que el 5%, tres barraques, se van construir abans del 1990. Finalment, lel 15% de les barraques (8) s’han construït des del 2011 fins a l’actualitat.
Algunes són cases rurals, altres formen part de l’Ecomuseu del Delta o de restaurants, entre altres usos.
