Ha passat quasi un segle des que el molí d’oli de Rodonyà va començar a produir aquest líquid de la terra. Però amb el canvi de conreu que es va donar al terme municipal, aquest engranatge de velles màquines va quedar en desús. Finalment, l’Ajuntament va comprar l’edifici i tot el que havia dins. Ara, amb l’arranjament de la teulada, es vol donar un nou impuls a aquest espai perquè sigui visitable. La intenció, diu al Diari l’alcalde, Enric Ferré, és que es faci un pack amb el castell –rehabilitat també recentment– i en un futur amb les dues rutes de pedra seca que també s’està treballant.
L’any 1931 es creà el Sindicat Agrícola i el mateix any es va muntar el molí. Inicialment, era per fer una producció en comú, on s’havien de barrejar les olives de tots els pagesos. Però a la pràctica, recalca l’alcalde, sempre va ser individual: cada agricultor portava les seves olives i d’aquestes es feia el seu oli.
Les olives arribaven al trull i es descarregaven a la tremuja de recepció on hi cabien 400 quilos. Pujaven per un bisenfí fins al molinet que les rebentava i les feia caure al molí de pedres. Aquí s’anaven aixafant i formant una pasta, a la que s’afegia aigua calenta perquè la agafés una textura cremosa. Després es muntaven els cofins, fins a tenir tota la premsa, i el raig d’oli que en sortia anava a parar a les bassetes, uns dipòsits de rajola no porosa, on es purgava l’oli i s’embotellava.
Després de la Guerra Civil espanyola, els sindicats es van abolir i van passar a ser cooperatives. La darrera collita que hi va entrar va ser el 2012 i es va fer servir fins l’any següent. I el 2014 es va fusionar amb Cellers Domenys.
L’estiu de 2018, l’Ajuntament va comprar l’edifici per un preu simbòlic de 50.000 euros. En aquell moment, Enric Ferré deia que era «una infraestructura agrícola referent del patrimoni cultural del municipi, que es vol recuperar i posar en valor com a espai de referència per la divulgació de l’activitat oleícola de la zona». Un dels elements singulars d’aquesta construcció, de 252 metres quadrats, és que «l’interior presenta la distribució original dels espais, així com la maquinària i utillatge que es feien servir en l’elaboració de l’oli i el seu emmagatzematge».
Però amb el pas dels anys, la teulada es va anar degradant, tenint filtracions d’aigua a l’interior. Per això, la part de darrera es va fer nova –del mateix tipus que era l’original– i també es va retocar la resta. Tanmateix també es va canviar la canalera. Les obres van costat 21.271,80, rebent-se una subvenció del 95 per cent del PAM de la Diputació.
L’interior es conserva tal com era, no s’ha retocat res. «S’ha fet la mínima intervenció», recalca l’historiador local Isidre Pastor. Durant la passada festa major d’hivern ja es va fer unes jornades de portes obertes, amb plafons explicatius. També es van projectar dos vídeos antics: un documental de 2009 i un altre dels anys 80.
L’alcalde preveu que a principis del proper any «les visites estiguin ja encarrilades» i que una empresa es pugui encarregar d’ensenyar els dos edificis històrics de propietat municipal. Ara, els guies són l’alcalde, els regidors i el propi Isidre Pastor. «Abans de la Covid teníem entre dues i tres visites cada cap de setmana».
