Enguany les pluges no han estat ni són gaire abundants. Aquest fet afecta molts sectors, però un dels més damnificats és el món de l’agricultura. Els camps de blat estan pràcticament secs i els fruits que haurien de donar són inexistents. Amb tot, a Cabra del Camp no abandonen una de les seves tradicions vinculades a la recollida del gra, la Festa del Segar.
Eren les vuit del matí i en Josep i en Magí Anglès estaven, puntuals, a la parada del costat del Molí de la Vila. Tots dos amb les seves dalles preparats per treballar. De mica en mica va anar arribant la gent, els aprenents i el públic encuriosit per veure en directe aquesta tècnica antiga que amb el temps ha acabat desapareixent.
Per torns, els germans Anglès dallaven el gra arran de terra amb traça i precisió. També s’etzibaven algun comentari sobre les maneres de treballar de cadascú i feien de mestres als més joves. «Abans se segava amb falç i dalla. La Festa del Segar es fa pel jovent que puja, perquè vegin com es recollia el gra», deia en Magí, de 77 anys. «Avui veig que hi ha molt poca gent, com que el sembrat és molt poca cosa –lamentava–. Hi ha llocs on ja han llaurat tot el sembrat, al Pla de Santa Maria s'ha mort més aviat que aquí. Com que la terra aquí és més humida, encara s'ha aguantat una mica».
Coneixement i saviesa
Com un pou de saviesa, els Anglès explicaven a tothom qui els parava com funcionava la feina. Les garbes –el sembrat arreplegat– es lligaven amb una mena de corda que s’anomena mansill. Els manats es carregaven als carros amb el cavall i les portaven a l'era. «Llavors feien una garbera, que és posar totes les garbes amb l'espiga cap amunt i després planes a sobre. Així quan plovia no es feien malbé, era com una espècie de paller», finalitzava en Magí.
Magí Anglès: «Abans se segava amb falç i dalla. La Festa del Segar es fa pel jovent que puja, perquè vegin com es recollia el gra, i el primer diumenge d’agost es fa el batre»
Quan ells eren joves van començar a sortir màquines amb rodes de ferro arrossegades per animals que ajudaven a passar més a via. Tal com reconeixia en Magí, «això ja era una gran cosa, perquè només havies de plegar les manades». La feina la feia l'animal. Cada vegada la tecnologia s’ha millorat més i ara la maquinària ho fa pràcticament tot.
Amb tot, els germans Anglès estan acostumats a fer anar la dalla, un estri gran i força perillós. En Josep, de 80 anys, assenyalava que l’eina es graduava segons la llargada dels braços. També relatava, entre rialles, anècdotes sobre detalls: «El tronc petit que falca la forca a sota es diu la vergonya. Se’n diu així perquè es pot perdre, com la vergonya».
Sense cap mena de vergonya, els aprenents es fixaven en els seus passos. A l’hora de dallar, de lligar les manades i d’arreplegar-les amb les forques. Un aprenentatge que no apareix als llibres, que es transmet amb l’experiència dels més savis, dels que fa anys s’hi van dedicar dia rere dia.
El germà petit recordava com era abans tot i com el treball de la terra era l’activitat principal a les cases. «Així te’n recordes de coses de quan eres jove i petit. El que s'havia de patir per poder menjar». I va concloure amb un refrany molt adient, que explica com es llençava el gra a terra per sembrar, tot fent «zam-zam» i repartint-lo amb les mans pel tros delimitat: «Si vols collir palla i gra, has de baixar la mà».
