Militarisme, guerres, fam, pobresa... Les violències que sacsegen el món tenen múltiples cares i un cop finalitzada la Guerra Freda, lluny de reduir-se, sembla que vagin en augment. Jordi Armadans, politòleg, periodista i durant molts anys director de la Fundació per la Pau, analitza a Pau. El valor de la vida als nostres dies (Ara Llibres), la situació internacional actual i urgeix a respondre amb polítiques que fomentin la concòrdia. Armadans va visitar recentment Tarragona, on va presentar-lo.
Vostè es pregunta quin és el valor de la vida actualment.
És el punt neuràlgic del llibre. Quan el vaig escriure, en pandèmia, per una banda, s’estava fent un esforç sobretot, des de la comunitat mèdica i científica, per protegir-nos i trobar vacunes i, per l’altra, milions de persones morien de fam i hi havia conflictes oblidats, com ara Síria, i tot això no li importava a ningú. Aquest contrast és el que em va bellugar a l’hora d’escriure. Fer una crida per tal de ser conscients que no donem la mateixa importància a totes les vides.
Destaca que sovint salvar vides es penalitza.
Això és la perversió absoluta. No només ens és indiferent que els refugiats morin a la Mediterrània, sinó que a sobre es persegueixen alguns dels activistes humanitaris que intenten salvar-los. Hem de reaccionar perquè a nivell de valors és capgirar totalment el sentit de les coses.
Parla de prevenir els conflictes. Quina responsabilitat té la UE en la invasió ucraïnesa?
La invasió de Rússia és responsabilitat del Kremlin, és la seva decisió, però jo diria que els mesos previs a l’atac no es van fer prou esforços per evitar la guerra. Això no vol dir que s’hagués evitat, potser tot hauria acabat malament, igualment, però tinc la sensació que els esforços van ser escassos. De fet, el novembre passat els EUA van negociar directament amb Rússia l’intercanvi de presos, entre una jugadora de bàsquet i un traficant d’armes rus. Aleshores, si es negocia per uns casos, per què no es fa per evitar una guerra?
Com valora el paper de l’OTAN fins ara?
L’OTAN és un organisme que existeix oficialment per protegir l’espai euroatlàntic de qualsevol mena d’agressió. Aleshores, la seva política d’ampliació cap a l’antic bloc soviètic no ha estat molt intel·ligent per mirar de prevenir la situació actual. Perquè en aquests trenta anys els nous països que s’han incorporat han estat, tots, de l’antiga òrbita soviètica. S’hauria de revisar críticament aquest paper que ha jugat l’OTAN durant aquests anys perquè hagués pogut ser molt més digne.
«Quan una guerra esclata és molt difícil de reconduir, d’aturar. Els esforços han de ser previs, s’han de posar en evitar-les»
I ara què?
Quan una guerra esclata és molt difícil de reconduir, és molt difícil d’aturar. Els esforços han de ser previs, s’han de posar en evitar-les. Per a mi el problema és que a nivell de món no s’estan fomentant polítiques de construcció de defensa de la pau, dels drets humans, de prevenció de conflictes. Mentre no fem aquesta mena de polítiques estem una mica a la intempèrie, que hi hagi algú que vulgui fer un atac militar i nosaltres no tinguem les eines per respondre.
En algun moment ha dit que respondre militarment una agressió alimentava el monstre.
És evident que si un país és atacat, té tot el dret de defensar-se i demanar ajut, tot i que el que és més important no és ajudar algú, sinó evitar la guerra.
Què es pot fer?
Doncs per posar un exemple, si tinguéssim una justícia internacional que realment ho fos, abans de començar un atac els líders polítics s’ho pensarien molt bé. El problema és que aquestes eines de justícia internacional són molt precàries i en bona part estan boicotejades per moltes potències, entre les quals Occident. Vull dir, hi ha instruments per prevenir, però s’han de construir les estructures.
Això com casa amb el poder de la indústria militar?
Com tota indústria, l’armamentística intenta aconseguir els seus beneficis. Però el que em sembla greu és que les polítiques de seguretat afavoreixin els seus interessos, quan no és això el que es necessita. Les dades ens indiquen que tenim el món que tenim perquè fa vint anys que incrementem la despesa militar en l’àmbit mundial.
Creu que estem més a prop ara d’un conflicte que durant la Guerra Freda?
Espero i desitjo que no estiguem a l’avançada d’una tercera Guerra Mundial, però està clar que la situació és més inquietant que fa uns anys. Objectivament, hi ha més elements de tensió entre les superpotències, la guerra a Ucraïna i les armes nuclears, que s’havien desescalat una mica i ara les potències estan parlant de modernitzar els seus arsenals. Això i tot, un escenari de guerra mundial en què s’utilitzin armes nuclears no té massa futur. Per tant, millor no arribar-hi.
I pel que fa a la resta de països, políticament parlant?
Hi ha una tendència en què líders i governs autoritaris estan reforçant el seu paper. És a dir, la democràcia s’està afeblint i en els sistemes democràtics també s’estan afeblint drets i llibertats. Per tant, és com si hi hagués un petit retrocés. També hi ha hagut un creixement espectacular de l’extrema dreta i la intolerància racista a molts països europeus. Per tot plegat cal continuar treballant i esperar que puguem revertir la situació perquè de la mateixa manera que potser ara estem en una situació de regressió, les coses són canviants.
Si parlem del teixit social, quan va haver-hi la invasió d’Iraq la població va sortir al carrer. En canvi, ara no. Què en pensa?
El tema de les manifestacions al carrer té molts factors que no sabem identificar. És veritat que fa uns anys en què no paren de caure crisis, econòmica, climàtica, la guerra... La sensació és que la gent està molt aclaparada. Malgrat tot, és evident que el pols de la ciutadania i la presa de consciència per part de la societat, així com la mobilització són essencials. De fet, sense això, moltes conquestes en termes de drets humans i de construcció democràtica no s’haurien aconseguit. Per tant, pot estar adormida, però cal activar-la.
