«No vaig cometre l’assassinat del segle, almenys no m’ho sembla. Quin pes pot tenir la meva història davant de la Història? Sí, és cert. Vaig cometre aquell acte a sang freda. Amb tota la lucidesa. Va ser en aquell moment que vaig entendre el sentit exacte de la paraula alliberament». La protagonista de Cap més veu és una assassina. Va matar un home, el seu, en un acte premeditat, fred i calculat amb què posava fi a la seva vexació com a persona i com a dona. Paradoxalment, va ser en el moment en què es van tancar darrere seu les portes de la presó que es va sentir lliure. Cap més veu és una novel·la de Maïssa Bey, publicada per Editorial Les Hores, amb traducció d’Anna Casassas i Figueras.
Maïssa Bey és el pseudònim de l’escriptora algeriana Samia Benameur. «Sempre ha viscut a Algèria i sempre, a les seves novel·les, fa una crítica molt ferotge sobre la situació de la dona en aquell país», comenta la Maria Sempere, editora de Les Hores. Després de complir condemna, la protagonista surt en llibertat. Però quina mena de llibertat?, es pregunta. I passa de les reixes de la presó al confinament entre les quatre parets de casa seva, que no abandona per evitar el judici dels veïns, ja que havia trencat els codis familiar i social.
En aquest sentit, Maïssa Bey assenyala que a Algèria les dones estan sotmeses a un codi de família «molt discriminatori i contra el que moltes associacions feministes lluiten des de fa anys». En termes de la vida quotidiana, això significa que «moltes es troben atrapades entre la tradició i la modernitat. A més, com avui en dia la tradició es fusiona amb la religió i aquesta molts cops és defensada per les dones, el camí cap al ple reconeixement dels seus drets, sigui a nivell legal o personal, és encara llarg».
A Algèria, com al nostre país, la protecció de la dona està garantida per llei, cosa que no evita els feminicidis. I com apunta Bey, el 2021 van comptabilitzar-se 55, «tot i que cada cop més dones apel·len a la llei per alliberar-se de la tutela opressiva i destructiva del seu marit».
Cap més veu és també una evolució personal, un viatge pel dolor, els prejudicis, les ferides i la recerca de la pau interior. I es reflecteix a partir de les converses entre l’assassina i una escriptora que investiga la criminalitat entre les fèmines. En el cas de Maïssa Bey, l’autora explica que no va poder parlar amb cap reclusa per embastar la novel·la. «Mai no he visitat una presó», diu. «I malgrat que vaig preguntar a magistrats i funcionaris judicials, mai no vaig tenir resposta i van ser en gran part advocats els quals van respondre a les meves preguntes sobre la vida a la presó».
Sí que va poder parlar, però, amb dues expresidiàries. «Es va fer amb molta reticència, omissions i mentides. Certament, el relat les va enviar de tornada a un passat dolorós que van haver d’oblidar per reconstruir-se i recuperar la normalitat. I després hi havia el sentiment de vergonya, que no expressaven clarament, però que jo percebia en el torn de cada comentari».
L’Editorial Les Hores és especialment sensible amb la realitat de les dones. Així, Maria Sempere, l’editora, fa un paral·lelisme entre Cap més veu, de Bey i Mirada prohibida, de Nina Bouraoui, també algeriana o fins i tot amb Ostatges, d’aquesta mateixa autora. «Les dues, però sobretot la Maïssa Bey, coincideixen en reflectir com les mares perpetuen aquesta situació per no ser excloses, per no ser estigmatitzades i això és molt important», manifesta.
«Al final, elles viuen en funció d’un home. En el cas de Mirada prohibida, està tancada a casa perquè el pare no la deixa sortir i en Cap més veu, la protagonista pot continuar vivint una mica perquè el seu germà l’avala, encara que no la seva mare», ressalta la Maria.
«L’escriptura de la Maïssa Bey és un crit d’auxili, una reflexió sobre fins a quin punt es pot ser víctima de violència. La protagonista no és una dona suïcida, tampoc no ho era d’assassina. Però la seva única opció és matar», expressa l’editora.
«La consciència de l’horror del seu crim no la turmenta, ni a la presó ni quan surt d’ella després de complir condemna. Alguns lectors fins i tot han vist una semblança, no desitjada, amb Meursault, el personatge de Camus en ‘L’estrany’. Però, no diem que tot el text pertany al lector?, conclou Bey.
