Clàudia Pujol és periodista i des del 2011 dirigeix la revista de divulgació històrica Sàpiens. També pertany al Consell Rector d’Abacus. Pujol és coautora de llibres d’història com ara La guerra de Cuba i Dissidents, així com autora de llibres de temàtica negra que tenen el forense Narcís Bardalet com a eix. Entre ells, Diari d’un forense, En l’escena del crim o Els casos més impactants del forense Narcís Bardalet, true crime de casa nostra molt ben acollit pels lectors. L’escriptora va visitar Tarragona per presentar a l’Abacus la seva novel·la No et refiïs dels teus records (Columna).
Per què no ens hem de refiar dels records?
Perquè a mesura que passa el temps els records canvien, els veiem d’una altra manera, a vegades fins i tot ens autoenganyem, una part del que creiem recordar és fictici i no ha succeït mai. Crec que això li passa a tothom, però a la novel·la, a més a més, el protagonista, que es medica, si no es pren la medicació té al·lucinacions. Un altre dels personatges està sota l’efecte d’una droga que li provoca amnèsia i també records barrejats.
Això topa una mica amb la revista ‘Sapiens’ de la qual vostè és directora. Entenc que també ens ha arribat una història dirigida.
És cert que la història l’han escrit els vencedors. Per tant, hem rebut una determinada història. Hi ha uns fets més o menys objectivables, però, evidentment, no és objectiva, té un punt de subjectivitat molt gran en funció de qui l’hagi escrit.
Una perspectiva femenina és important a la revista?
Des dels primers números de la revista hem intentat rescatar dones oblidades. L’últim que vam fer va ser un dossier que es deia S’ho mereixen, dones que mereixerien tenir un carrer. No pel fet de ser dones, sinó per la seva importància a nivell polític, cultural o econòmic, que segurament no han tingut el reconeixement que haurien tingut si haguessin estat homes.
Ha fet campanya a favor de les dones condemnades per bruixes.
A Escòcia estaven fent una campanya per reivindicar les seves bruixes. Llavors, vam pensar que a Catalunya tenia molt més sentit perquè malauradament aquí tenim els processos més antics de bruixeria, a les valls d’Àneu, amb el primer documentat al segle XV. La gent no era conscient d’aquesta cacera tan gran en què milers de dones havien estat acusades, torturades i la majoria executades per un crim inexistent, com és el crim de bruixeria. La societat necessitava canalitzar el seu malestar i, d’alguna manera, elles van servir de boc expiatori. I quan mires els processos, eren les dones més marginades, sovint dones migrades, estrangeres i vídues, que no tenien un teixit de suport.
A mesura que passa el temps els records canvien i a vegades fins i tot ens autoenganyem
A Flix tenim el caçador de bruixes Joan Malet.
La figura del caçador de bruixes és molt interessant perquè la cacera va tenir lloc a tota Europa. És un tema que et posa davant del mirall. És a dir, ens agrada pensar que es tractava d’una època fosca, de la inquisició. Però, no. Eren els veïns i les veïnes els que delataven i és cabdal la frase que va dir Pau Castell: és la nostra mirada la que ha creat la bruixa. Per tant, no és descartable que barbaritats com les que van passar als segles XVI, XVII i XVIII puguin tornar a passar avui. Per mi aquesta reflexió és la que fa el tema més interessant. Quina lectura en fem avui en dia? Segurament aquests elements fan que a la gent li agradi especialment aquest tema.
Aquest llibre li ho va suggerir un desconegut que li va demanar de reunir-se’n?
Sí, l’origen de la novel·la és molt novel·lesc, però li ho dec a la meva curiositat periodística. 12 anys enrere una persona que no coneixia de res, però que s’havia llegit els meus llibres, em va contactar perquè tenia una idea. El normal és no quedar, però al final ho vaig fer. Ell tenia un titular molt clar, L’assassí del Facebook i li vaig proposar que ho escrigués ell. Això no obstant, ho va denegar perquè patia un trastorn obsessiu compulsiu que li dificultava poder-se concentrar. Era apicultor aficionat. La seva història em va agradar i li vaig dir que intentaria convertir-lo en personatge de novel·la.
D’aquí les abelles de l’inici...
Sí. Aquí comencen les abelles. A vegades passen aquestes coses.
La seva relació amb el forense Narcís Bardalet ha marcat una part de la seva trajectòria.
Ens coneixem des de fa molts anys. L’atzar és un tema al qual no li donem prou importància a la vida i molt sovint les relacions comencen absolutament per atzar així com segurament molts descobriments històrics s’han acabat fent buscant una altra cosa. Ens vam conèixer en un sopar d’amics comuns i és el sopar en què he rigut més a la meva vida. És una persona molt profunda, reflexiva i, alhora, suposo que per sobreviure a la seva professió, té un humor molt fi i és molt divertit. En aquesta obra l’he convertit en un personatge de ficció, per primera vegada, fa un cameo. L’únic nom real de la novel·la és ell.
Han tingut moviment a l’Abacus. Què significa per al sector la compra d’Enciclopèdia?
Per nosaltres són molts importants segells com La Galera o Viena i amb l’adquisició consolidem la part editorial que teníem des d’Abacus, la part d’Ara Llibres, però també d’Amsterdam i de La casa dels clàssics, que s’està cuidant molt. En qualsevol cas, Abacus està molt a favor d’ajudar tot el que faci falta a nivell de distribució al sistema independent de llibreries perquè en aquest país és molt important que això es pugui mantenir.
Personal:
Un cas que sempre recordarà.
La desaparició d’un nen a la platja de Sant Pere Pescador en mig d’una vintena d’adults. La resolució del cas em sembla surrealista.
Un detectiu
Endeavour Morse. I si hagués de triar un forense, Dexter, sempre vull que se’n surti.
Novel·la negra
Els primers llibres de novel·la negra que em llegia eren del Henning Mankell. Ara llegeixo més novel·la nòrdica, també Pierre Lemaitre i Joël Dicker.
