Un dels beneficis que ens ha dut el procés sobiranista és l’increment de coneixements jurídics. Mai com ara havíem fet anar amb tanta familiaritat conceptes legals rebuscats. Fins i tot dominarem els reglaments de les cambres parlamentàries, que ja és un extrem cargolat. Tanmateix, allò que no imaginava pas que ens aportés la tensió política és la millorança en la parla castellana. Ahir mateix van ser colla els que van acudir al diccionari de la RAE després d’escoltar el ministre portaveu del Govern central, Íñigo Méndez de Vigo: «El Gobierno recurrirá inmediatamente y sin ninguna vacilación cualquier añagaza». La paraula añagaza té una força expressiva molt gran i no cal saber el seu significat per interpretar que el mot té un contingut molt malèvol. No es va quedar enrere l’advocat de l’expresident de l’ANC Jordi Sánchez quan va escriure al jutge que l’acatament de la Constitució del seu defensat no és «oportunista ni mendaz». Mendaz és pitjor que mentider. Tot el llenguatge emprat en la dialèctica del procés està carregat de superlatius i de paraules d’una enorme càrrega expressiva, d’una gran rotunditat. En aquest terreny el castellà és molt més demolidor que el català. Des del moment que al procés li cau el penjament de ser una «añagaza, mendaz, tumultuaria» ja es veia venir que no hi havia res a fer.
