Els meus restaurants de proximitat

Per si pot ser útil als que estiuegen en aquest meravellós indret que és el Tarragonès, els explico breument quins són els tres restaurants de la zona que m’interpel·len un comentari. Bo i començant per un tribut especial al Barquet del carrer Gasòmetre de Tarragona, amb dos germans artistes a les lletres i la pintura, a més a més de l’artistes que són als fogons i a la sala: David i Fidel Solé i Torné. Guardo al cor del paladar àpats memorables i, mentre escric, em miro dos quadres d’en Fidel Solé i veig antics vaixells a partir del zoom de la seva mirada. Ara fan horari només de migdia i ens complica sovintejar-los, però no volia que passessin de llarg d’aquest article.

Els meus tres restaurants de proximitat són el Moramar, de la platja de la Móra, a Tarragona, i Las Palmeras i el Saona, de la Torre.

Joan Belmonte va fundar el Moramar l’any 1975 i ara el seu fill, un altre Joan Belmonte, el dirigeix amb experiència, coneixements i afabilitat... I el consell savi del seu pare. És ben be a tocar de la sorra, vistes mar i, si vols la terrassa, que és àmplia, també la flaire i la brisa.

Tenen un cuiner de luxe, que clava, per exemple, el romesco de rap i –al meu entendre i el de l’amic Joan Tapia, excel·lent periodista, que va ser director de La Vanguardia i ara presideix el consell editorial d’El Periódico– els millors calamars a la romana del mon. La maionesa que tan bé els acompanya, és delicada, subtil i saborosa. En fi, tota la gamma del bon peix, començant per la gamba de Tarragona i la graellada, la toquen al més alt nivell de matèria primera i cocció.

El restaurant Saona de la Torre te als fogons Pep Bellino, que gairebé va néixer cuiner en una família de restauradors. S’atreveix amb el fricandó, que és un plat excels condemnat a perdre’s, però també innova amb l’escola que va fer al costat de Pedro Subijana, el tres estrelles Michelin Akelarre de Donostia. La seva dona, Adriana González, dirigeix la sala amb eficàcia i aquell savoir faire que has de lluir encara que tinguis a taula un ximple que demanar tastar el vi de la casa i no sap ni agafar la copa. El Saona, en fi, és l’únic restaurant del món amb un Clavé penjat al menjador. Antoni Clavé, un dels millors de la pintura catalana de tots els temps, va ser oncle i padrí d’en Pep Bellino... i Clavé.

Las Palmeras també és davant del mar, en aquest cas la prestigiosa platja de la Paella, nom al qual fan honor amb uns arrossos variadíssims que tenen fama merescuda. Sempre hi ha hagut un restaurant allà, el primer l’Al Gusto, conegut com «el xiringuito», el meu debut inoblidable de menjar a la fonda. A Las Palmeras dominen tots els registres de la cuina tradicional, tant carn com peix, i treballen les salses amb excel·lència, sigui en un filet amb foie i reducció de Pedro Ximénez, sigui amb un turbot al cava, un all cremat de rap, un llenguado a la taronja amb llagostins...

No he d’acabar sense remarcar els magnífics serveis de tots tres, professionals, afables, diligents. I bon profit.

«No existe plato desdeñado en la cocina
cuando se realiza de una manera auténtica».