Les xarxes socials tenen cops positius més o menys subtils i, de vegades, poden acabar convertint-se en una sorpresa agradable. No tinc clar si fruit d’un rampell puntual o d’una estratègia meditada de comunicació, el cert és que, d’un temps ençà, el fotògraf Carles Fargas està penjant a diferents plataformes digitals algunes de les seves fotografies més emblemàtiques.
Això, que vist així podria semblar una activitat sense importància, ha arribat a tenir, almenys en el meu cas i entre moltes altres derivades, una insòlita capacitat de remembrança i també la constatació obvia de poder recuperar d’una manera més o menys estructurada i de primera mà el treball d’un gran creador que en el seu dia va remoure l’art de casa nostra, que va representar una manera innovadora i diferent de fer les coses i que al llarg dels anys s’ha mantingut sempre en un estat de gràcia i d’excel·lència artística francament envejable.
Carles Fargas va néixer a Riudoms l’any 1961. Sent fill de fotògraf, va tenir des de ben petit la oportunitat de veure i de viure l’ofici en una època on la fotografia era una peculiar i equilibrada barreja de màgia, d’alquímia, d’artesania i d’art. Va estudiar a l’Escola Taller d’Art de Tarragona i va començar a col·laborar amb el col·lectiu SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions), un grup d’artistes que entre el 1981 i el 1984 van crear canals de difusió alternatius i fora dels circuits centralistes barcelonins. Van començar amb trameses molt radicals i provocadores d’art postal i van acabar publicant llibres d’artista amb tirades reduïdes. Un d’aquests va ser precisament XIV Iguanes, amb text de Pere Anguera i on Carles Fargas retratava amb un estil molt peculiar i personal alguns dels activistes culturals d’aquell projecte singular.
Veure de nou les fotografies ha representat recordar aquella època viva i àlgida amb Reus com a epicentre irradiador d’una creativitat artística insòlita i que ja no s’ha tornat a repetir més.
Carles Fargas sap capturar les ànimes i les essències de persones i també dels objectes
En el cas concret de Fargas, ell treballava amb còpies de paper fotogràfic, segons les fitxes d’aleshores, Agfa Record Rapid III, virades al seleni i el que les feia extremadament personals i singulars era la combinació única entre la mirada del fotògraf i el retoc manual a base de tintes xineses que les convertia en unes imatges sòlides, captivadores, magnètiques, quasi esculturals i un punt inquietants.
Personatges capturats mirant directament a la càmera amb posat seriós, entre interrogant i desafiant que li van concedir per mèrits propis l’estatus d’artista innovador i únic, fonamentant a partir d’allí una carrera comercial i artística de primer ordre.
Una altra fita, entre personal i professional, té lloc l’any 1996, quan compra el Xalet Serra, una extraordinària finca modernista catalogada, situada a la carretera de Castellvell i obra de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver i el converteix, amb no pocs sacrificis i esforços, en domicili i estudi.
A partir d’aquest punt, la seva carrera es belluga entre els projectes personals i els encàrrecs professionals, tenint en compte que, la majoria de vegades, aquests últims són també una mostra epònima i força lliure del seu geni, convertint-se també, en certa manera, en nous punts de la creativitat pròpia. En la cultura pop el trobem vinculat des de sempre a la imatge pública d’uns bons amics, el grup Els Pets i també a un ampli ventall de clients que van des del Parlament de Catalunya al MNAC, passat per editorial, dissenyadors, ajuntaments, la Biblioteca de Catalunya, el Teatre Fortuny, editorials, fundacions i empreses de tota mena.
Fargas és, com tots els grans fotògrafs, un observador implacable i fidel de la realitat que l’envolta i el que el fa especial és precisament la poètica i la sensibilitat que s’amaguen al fons dels seus ulls. Amb molt pocs elements externs, de vegades quasi inexistents o absolutament minimalistes (una cadira, una cortina, una columna, una escultura o senzillament una ombra ben situada) és capaç de crear un retrat amb una més que insòlita capacitat de transmetre emocions, sensacions, interrogants i respostes. És un devorador d’imatges i també de música i, de fet, segons diu, la primera intersecció entre les dues disciplines va ser una fotografia de David Bowie fumant Gitanes, en una època on aconseguir lp’s i imatges de l’estranger era una tasca força complexa.
Carles Fargas té instint, poètica i delicadesa i això el converteix en un tímid que se sent molt segur parapetat darrera la seva càmera i des d’allí, gràcies a la seva mirada profunda sap capturar les ànimes i les essències de persones i també dels objectes.