Andreu Claret (Acs –Ax-les-Thermes, 1946) és un dels millors periodistes catalans. Ho puc afirmar en asseverativa afirmativa i rotundament, no em calen adverbis de probabilitat perquè la seva obra és –és clar!– a les hemeroteques i perquè l’he vist treballar molt a prop i vaig aprendre del seu mestratge. El dimarts va rebre el Premi Ramon Llull, el ‘Planeta’ català, dels més ben dotats econòmicament, traduït a diversos idiomes, amb la novel·la París érem nosaltres, editat per Columna.
París érem nosaltres pren com a base la història d’amor dels seus pares exiliats, Andreu Claret Casadesús i Maria Serra Clotet, i sobre dades tan reals que pot contrastar fins i tot documentalment, trena un relat al què només li cal la ficció per interpretar i explicar sentiments, perquè els fets no l’han de menester.
Si Sir Arthur Conan Doyle tenia raó amb l’aforisme que «la realitat sempre supera la ficció», en la vida mil vegades viscuda del protagonista progenitor, la frase fins i tot es queda curta. De manera que Andreu Claret es pot permetre inventar-se un gènere, la novel·la informativa. Pocs com ell podrien fer-ho, perquè pocs com ell han enaltit tant la nitidesa de la informació des dels annals austers de les ‘Acta Diurna’ amb què els romans escrivien la prehistòria dels diaris.
Andreu Claret va estudiar periodisme a l’Escola de l’Església, quan encara no hi havia facultat, i arquitectura, quan encara estava adscrita a la UB. El periodisme de l’antifranquisme no s’explica sense ell i la seva circumstància de militància al PSUC, amb bones dosis de coratge. Aquí és on vaig començar a admirar la seva professionalitat, perquè era capaç d’informar sense un biaix partidista que avui, francament, ferumeja a tort i a dret.
Va ser un dels fundadors de l’Agència Popular Informativa (API) que, des de la clandestinitat, informava d’allò que la censura silenciava a la premsa legal, a través de butlletins i de passar als corresponsals estrangers matèria primera de primera mà, perquè ningú tenia les fonts de la primera línia que ell i els periodistes de l’API tenien de la lluita contra la dictadura. El compromís li va costar fer presó, detencions i altres disgustos.
El seu vessant en obert –que diríem avui– va començar al setmanari Cambio-16, capçalera fonamental per entendre la Transició, de la qual va ser delegat a Catalunya: des de l’última planta del gratacel Autopistes, de la plaça Gal·la Placídia, contemplava una panoràmica de la Barcelona política que sortia del franquisme i entrava a la democràcia.
Amb el seu periodisme de redacció clara, escrupolós de la dada i el contrast, respectuós de la versió de cada font, explicava aquelles complexitats, però amb el seu compromís cívic trenava relacions de persones de pols oposats des de la privilegiada mediació de la bona praxi deontològica de l’ofici.
Aquella carrera segueix afortunadament en actiu com a columnista i membre del Consell Editorial d’El Periódico de Catalunya, després de passar, entre moltes altres redaccions, per la subdirecció del setmanari La Calle, la direcció local de l’Agència EFE, col·laboracions a La Vanguardia i diverses ràdios, i càrrecs de molt de gruix institucional en què va desplegar el seu saber fer diplomàtic, com l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la Fundació Euromediterrània Anna Lindh per al diàleg intercultural.
I després de tot allò, recicla la ploma i escriu novel·les que són best-seller: el cicle de la Guerra Civil i l’exili, garbellada per protagonismes i escenaris familiars, que comença amb El secret del brigadista (2008) i ara culmina amb París érem nosaltres. El gran subministrador d’informació és el seu pare, el senyor Claret, un home excepcional i exuberant que va contribuir a fundar ERC, partit del que no es va moure mai de la vida, va ser amic del president Companys, de Pompeu Fabra i de Pau Casals.
Però també de l’alcalde Porcioles, que, coneixedor de la seva experiència en obra pública d’alta muntanya, li va encarregar que resolgués la gran nevada del 62 baixant d’Andorra màquines llevaneus driblant l’administració franquista que li feia signar un salconduit de penediment, que ell, que havia resistit la Gestapo, es va passar per l’arc de triomf. De París, bien sûr!
Andreu Claret, sí, tenia la història a casa, com va explicar a la presentació del llibre, a un Convent dels Àngels que s’adia bé amb el beat patró del guardó. Però ha volgut anar més enllà dels fets i lliurar-se lliurement al codi narratiu que requereix una novel·la romàntica amb els seus pares de protagonistes. La seva història d’amor és també, en el llibre, la història d’amor entre el periodisme i la novel·la.
