El cas de la menor violada per una xarxa de pederastes mentre estava sota la tutela de la DGAIA va esclatar com una bomba de rellotgeria sobre el govern de la Generalitat, l’actual i especialment els dels darrers anys perquè els fets van passar entre 2020 i 2021. Vaja, en plena pandèmia. És com si aquell període, tràgic i obscur en certa forma, hagués propiciat algunes pràctiques també obscures com va ser també la compra de material sanitari a canvi de substancioses comissions per part d’alguns espavilats propers als governs, no cal dir noms.
El tema de la menor és tan gros que ha fet que el govern aposti per una reforma de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la DGAIA, que es passarà a dir Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). Es posa l’èmfasi en la protecció i la prevenció per a la infància i l’adolescència, s’incrementa la fiscalització i s’augmenten els recursos personals i materials per a les funcions que han de fer i sobre les quals hi havia una certa deixadesa i, és clar, una manca clamorosa de recursos de tota mena.
Però el nom no fa la cosa i el que caldrà és que hi hagi una veritable voluntat de canviar les coses, d’esvair sospites de mala gestió dels recursos, com estan investigant les sindicatures de comptes i greuges i també l’Oficina Antifrau, i de tenir més cura en la protecció efectiva dels menors en situació de vulnerabilitat.
L’esclat d’aquest cas ha destapat l’olla dels grills i ara per tot arreu es posen en relleu les mancances del sistema. Educadors i famílies biològiques i d’acollida expliquen aquests dies casos en els quals hi ha hagut negligències diverses que o bé no s’han solucionat o ho han fet amb deficiències. Associacions com Aprodeme, que acull famílies d’acollida i biològiques descontentes, fa anys que denuncien aquestes deficiències. Creuen que per protegir els menors s’hauria de protegir i donar suport efectiu a les famílies vulnerables en lloc de tirar pel dret i retirar la tutela als progenitors biològics com a norma. I així és com s’hauria de fer perquè els menors han de viure amb els pares sempre que es pugui i, si no, amb el que en diuen ‘família extensa’, avis i altres familiars propers, perquè gairebé sempre seran els que generaran millors relacions afectives que és el que necessiten.
Aquestes denúncies posen de manifest la fragilitat amb què ha estat funcionant pels recursos escassos, per la manca de transparència i probablement per no tenir un seguiment del funcionament dels centres. La direcció general ha externalitzat moltes funcions sense que es conegui com s’atorguen aquestes feines de forma que ara anuncien la contractació de gairebé 300 persones en tres anys, un senyal clar que feien falta i alhora que els externalitzats cobraven uns sous massa baixos, com passa sovint en les externalitzacions de serveis públics. L’atenció a la infància se n’ha ressentit.
Tampoc hi havia un seguiment efectiu del dia a dia dels menors tutelats, com ha quedat ben palès. Admetent que sempre hi podrà haver casos que es descontrolin, ja sabem que no es pot evitar tot al 100%, sí que s’ha de poder actuar amb més diligència quan passin, i per això calen protocols clars.
És evident que la Generalitat ha hagut de fer front a una gran allau de menors no acompanyats procedents de la immigració. Des del 2016 s’ha pràcticament doblat la quantitat perquè s’ha passat de més de 8.000 a gairebé 15.000 menors i adolescents tutelats. I alhora ni s’han doblat els recursos ni tampoc s’ha doblat el personal, ni s’ha modificat la forma d’actuar a la direcció general. A més a més, molts d’aquests menors continuen necessitant un suport quan arriben a la majoria d’edat perquè tampoc els és tan fàcil trobar feines.
És d’esperar que a partir de les reformes que s’han anunciat la situació comenci a canviar de forma que hi hagi més control de les actuacions, més ajuts per a menors i les seves famílies i més transparència.
