Qualsevol passeig per l’Eixample barceloní constitueix una sorpresa tan pels residents com pels forans. A aquesta ciutat està en marxa des d’abans de la pandèmia l’aplicació de l’anomenat urbanisme tàctic; segons els seus ideòlegs el nom correspon a una estratègia basada en el fet de canviar d’una manera ràpida els usos d’un carrer determinat. A nivell popular se’l coneix com els canvis sorpresa; un dia te’n vas a dormir pensant que el teu carrer és de quatre carrils i l’endemà et trobes que hi han posat un seguit de blocs de formigó i que han deixat el pas de vehicles reduït a la meitat. A una ciutat com Barcelona que fins ara havia cuidat molt el seu disseny, de sobte han fet que el terra del seu espai asfaltat aparegui ple de blocs de formigó i pintat de ratlles grogues i de marques per on han de passar bicicletes i patinets.
L’objectiu d’aquesta mena d’urbanisme és sobre el paper, molt lloable. Tot el que sigui treure cotxes dels carrers, reduir la contaminació i permetre que el ciutadà tingui més espai, benvingut sigui. Però passat un temps, els resultats no acaben de ser del tot bons: la senyalització produeix desorientació i inseguretat en els vianants i a més, un part de la superfície guanyada als vehicles a motor s’ha cedit a terrasses de bars i restaurants, amb la qual cosa si vols seure i gaudir de la recuperació dels espais, cal pagar.
Però els problemes no els han generat únicament ni el disseny dels espais ni les presses, hi ha raons més profundes que demostren que les coses no s’han fet bé. La Síndica de Barcelona ha donat a conèixer un informe titulat: «Actuació d’ofici en matèria d’urbanisme, espai públic i mobilitat»; que en les seves conclusions destaca alguns aspectes negatius: que les coses no es poden fer amb tanta pressa, ja que tirar endavant aquests canvis sense escoltar l’opinió dels veïns,constitueix un greu error. En segon lloc manifesta que cal fomentar la participació real i efectiva de la gent i no fer simulacres de consulta. En tercer, demana incrementar la comunicació sobre els canvis que es duran a terme i per últim, aconsella que les mesures que es prenguin siguin fàcils i simples d’interpretar per part de la ciutadania.
Aquestes recomanacions de l’informe barceloní serveixen per a qualsevol ciutat mitjana o gran de Catalunya i els podria ser d’ajuda quan els seus ajuntaments es proposin fer canvis. Arreu existeix la convicció que la incomunicació governants-governats és cada cop més gran, això succeeix precisament quan la propaganda per tota mena de mitjans de comunicació i de xarxes socials ha crescut a un nivell tal, que un dia acabarem veient com alguns regidors fan un TikTok. Envoltats de consultors, alts funcionaris i directors de comunicació, els qui manen es creuen en posició de la veritat i s’allunyen de la gent; haurien d’entendre que copsar la seva opinió no consisteix en fer-se fotos per a penjar a Facebook o a Instagram, sinó que es tracta d’aconseguir que la la ciutadania se senti involucrada en els projectes que l’apel·len directament, que participi, que mostri les seves necessitats i que doni suggeriments.
El projecte urbanisme tàctic de Barcelona ha estat un exemple de la política que connecta amb el que feien els il·lustrats del segle XVIII: tot per al poble, però sense el poble. L’aliança tècnico-política parteix del fet que els que habiten la ciutat ni entenen ni saben el que els convé; per a prendre decisions sobre la seva vida ells es basten; quan llegeixo al Diari determinats plans zonals a Tarragona o a Reus, penso que són el prolegomen de problemes futurs; per exemple, a la capital del Baix Camp no vull ni pensar, entre d’altres coses, el que pot passar amb el Pla del Carrilet o del Carrer Ample.
Als nostres governants els fa falta escoltar més, parlar menys i explicar-se millor. Ara que tothom sembla estar en campanya, aniria bé que per comptes d’anunciar projectes impossibles, es comprometessin en primer lloc a auscultar la ciutadania. Si, ja sé que a vegades la gent normal i corrent diem coses no massa interessants, o que repetim conceptes, o que arramblem cap a casa, fins i tot admeto que podem resultar pesats, però dins del sou dels qui manen i també dels alts funcionaris, està el tenir-nos en compte i , si és possible, fer-nos cas.
Periodista
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.
