Un grup d’investigadors ha estudiat què passa quan dues persones es troben i deixen els telèfons mòbils sobre la taula mentre conversen. Ho fem contínuament i, potser, mai hem pensat que aquest gest no és innocu. Té conseqüències. En un llibre magnífic que porta el significatiu títol de En defensa de la conversación (editorial Ático), Sherry Turkle ho explica molt bé. «Ens comuniquem menys –escriu Turkle–, però no amb la gent a qui enviem missatges de text, sinó amb la gent que ens envolta. Els estudis demostren que la mera presència d’un telèfon sobre la taula canvia allò que parla la gent. Si creiem que ens pot interrompre, mantenim una conversa lleugera, centrada en temes que generin poca controvèrsia o intranscendents».
El que li estem dient al nostre interlocutor és que la nostra atenció per ell no és complerta, l’estem compartint amb totes les persones que tenim a la nostra agenda i que, en qualsevol moment, ens poden enviar un missatge que nosaltres anirem corrent a mirar.
Les converses amb telèfons a la vista impedeixen la connexió empàtica. Si dues persones estan parlant i hi ha un telèfon proper, totes dues se senten menys connectades entre si. Això, explica, recorda Turkle, «que durant els darrers vint anys hàgim presenciat un declivi d’un 40% als marcadors d’empatia entre els estudiants universitaris».
En altres paraules, el mòbil ha reduït la nostra empatia respecte als altres. En el món digital, estem més comunicats que mai, i més lluny que mai dels altres éssers humans. José Maria Lasalle, autor de Ciberleviatan (Editorial Arpa), va encara més enllà i considera que, «quan en els espais virtuals deixem de veure a l’altre com un reflex de nosaltres mateixos mit-jançant l’empatia, la crueltat es converteix en una dimensió inhumana, o inhumanament humana».
El professor Josep Burgaya, al seu llibre La manada digital (Editorial Viejo Topo), considera que el nou univers comunicatiu «fa que perdem capacitat de calma, de paciència i de moderació emocional. No sabem mantenir-nos tranquils. Ens costa no fer res i haver d’esperar qualsevol cosa: ens crea una infinita ansietat; no sabem avorrir-nos. Necessitem sempre estímuls constants. Ens hem habituat a la hiperestimulació sensorial».
Falta d’empatia, risc de crueltat, pèrdua de la calma... i incomunicació dintre de les famílies. Sherry Turkle cita estudis que demostren que els nens que senten parlar menys els adults, parlen menys: «Si estem sempre amb els nostres mòbils i ens distanciem dels nostres fills, fem que pateixin un dèficit del qual no en seran conscients. I no serà només qüestió que parlin poc, sinó també que comprendran menys a la gent amb qui parlin».
A mesura que la connexió digital es converteix en una part més gran del seu dia, «els joves s’arrisquen a tenir vides vingudes a menys», lamenta Turkle. «Només quan veiem la cara de l’altre i sentim la seva veu, ens comportem –en la seva opinió– de manera més humana entre nosaltres. Internet ens promet ampliar el nostre món. Però, tal com funciona, correm el risc d’acabar ficats en una bombolla on només sentim idees que ja coneixem. O les que ja ens agraden».
Recomanem aquets tres llibres perquè ens poden ajudar a comprendre aquest nou món emergent que ens està canviant la vida sense que ens adonem. Ara que tenim la possibilitat de recuperar, amb la màxima prudència, les trobades presencials; ara que venen les festes de Nadal i passarem més hores amb els nostres éssers estimats, permeti’m un consell: deixin els mòbils fora de la vista, que la seva presència no ens coarti l’empatia amb els altres.
Les possibilitats que ens ofereix Internet i els telèfons intel·ligents són immenses. La majoria, molt positives. Però necessitem moments de treva. De silenci digital, per tornar a sentir-nos cara a cara. Aquest instant pot ser un dels millors regals de Nadal.
