Leila Guerriero és una periodista argentina que recentment va ser guardonada amb el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya. El jurat va destacar, a l’hora de concedir-li el guardó, que a través dels seus articles, cròniques i llibres «ha posat de manifest i rellevància la necessitat, la importància i la força del periodisme. Un ofici que no només insta a anar, veure, tornar i explicar, com ella mateixa descriu, sinó també a contestar per a què, per què i com s’escriu». Unes preguntes claus en el nostre ofici que depenen, i molt, de la mirada de cadascú.
I en el periodisme, cada dia més, la mirada és de gènere. Així ho posa de manifest el nombre d’alumnes que cada any surten de les facultats de periodisme i comunicació, ho posa de manifest el nombre de professionals dones que hi ha a les redaccions. I només contradiu aquesta tossuda realitat, el sou que cobren per una mateixa feina, i el nombre de dones que actualment ocupen càrrecs directius al capdavant dels mitjans de comunicació.
Ser periodista, i dona, no és fàcil. En una professió cada dia més precaritzada, les periodistes són la baula més feble. Juntament amb els joves, pateixen una discriminació salarial que no té cap lògica quan la feina és la mateixa. Diferents sindicats de periodistes porten temps recordant la bretxa salarial, d’entre un 30 o 40 per cent en molts casos. Una realitat al nostre sector que passa per exigir a les empreses més transparència salarial i una revisió de categories, complements i criteris professionals que permetin abolir-la. Ser periodista, i dona, no és fàcil. Existeix el ‘sostre de vidre’ que ha propiciat que les direccions dels mitjans i les empreses periodístiques estiguin copades pels homes. Semblaria una reivindicació més, però és tan simple que només demana el dret a ocupar llocs de poder i responsabilitat en funció de mèrits, i que se’ns tingui en compte en les promocions professionals per a posicions de lideratge.
Ser periodista, i dona, no és fàcil. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) fa un parell d’anys va publicar un informe internacional que alertava que més de dos terços de les enquestades havien estat víctimes d’assetjament en línia. Les xarxes socials continuen sent un terreny abonat per a covards que s’emparen en l’anonimat per a humiliar, vexar i denigrar les periodistes. Insultar a una periodista a les xarxes continua sortint gratis per a la gran majoria, perquè poques s’atreveixen a denunciar o simplement en fan cas omís.
Cal més visibilitat del problema, fer-lo noticiable, educar a la ciutadania. Sobretot perquè aquesta impunitat genera devastadores conseqüències per les professionals; atacs d’ansietat, depressió o autocensura. I sentir-se objecte d’amenaces pot provocar fins i tot que s’abandoni la professió. De fet, ja s’han produït alguns casos.
La llista de perquè ser periodista, i dona, no és fàcil, avui encara és massa llarga. Perquè hores d’ara falta utilitzar un llenguatge més inclusiu, perquè cal eliminar la visió esbiaixada de gènere en el tractament informatiu, perquè no s’assegura la paritat en la cerca de fonts d’informació, perquè en l’àmbit de l’opinió encara hi ha poca presència de dones a les tertúlies, perquè encara hi ha massa elements que reforcen el sexisme i els estereotips caducs.
El pes de les dones, però, no para de créixer. I el periodisme no n’és una excepció. Als mitjans tradicionals s’està incorporant la figura de l’editora de gènere –adoptada ja per diverses capçaleres de renom– i entre les publicacions digitals es consoliden aquelles dirigides a dones. Unes iniciatives que són un signe de canvi en les redaccions però, sobretot, en la societat. I, tot plegat, té lloc arran del moviment #MeToo, que va consolidar un corrent, el d’igualtat entre sexes i la del respecte cap a les dones, que ja fa anys que alça la veu.
Ara bé, introduir la perspectiva de gènere en el periodisme i la informació no significa només esmentar les dones, parlar d’elles, fer-les visibles. Com tampoc ho és parlar de les dones només el 8 de març, perquè «ara sí toca». Un acte d’hipocresia que, per a una part de la societat, només serveix per a blanquejar consciències.
El periodisme amb visió de gènere comporta també un exercici periodístic molt més profund i amb una clara voluntat transformadora. Vol dir fer visible la situació de discriminació i lluitar per mitjà de la informació, generar criteri i massa crítica. Significa cercar l’equitat a l’hora de recollir les fonts d’una notícia, representar la pluralitat de la societat, fer visibles les accions de les dones i incorporar les diferents maneres de fer segons el gènere. Vol dir entendre que la normalitat està carregada de matisos. Necessitem que cada dia sigui #8M.
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.
