Si repasseu l’hemeroteca de 2011, trobareu una notícia sobre un jutge que va anul·lar la condemna per amenaces a un maltractador convicte que havia dit «zorra» a la seva dona i havia assegurat al fill dels dos que la veuria en una caixa de pi. Argumentava el senyor jutge que «llamar zorra a la esposa no constituye menosprecio o insulto si quien utiliza este término lo hace para describir a un animal que debe actuar con especial precaución»(sic). Ens vam indignar. Vam denunciar el masclisme de la judicatura i el negacionisme de la violència contra les dones. Érem tan i tan tòtiles que no ens havíem adonat que aquell jutge era un aliat, un precursor que ens assenyalava la via de l’empoderament femení: resignificar les paraules!
Zorra és com anomenen a les seves víctimes els violadors. Zorra és l’última paraula que senten moltes dones assassinades. No es pot resignificar aquesta violència
Ara, per fi, gràcies a la cançó d’Eurovisió (que es titula Zorra i repeteix la paraula més de 30 vegades), ja ho hem entès! Com que som una mica curtetes necessitàvem que ens ho expliquessin amb música. La presència de dos senyors amb barba i llenceria porno fent la coreografia ens ha ajudat molt, perquè ja hem après que un blanc amb la cara pintada de negre és molt racista, però un senyor vestit de dona hipersexualitzada és la cosa més feminista del món.
I a més el president del Govern ja ens ha dit que si no t’agrada la cançó ets fatxa. A la ministra d’Igualtat també li ha agradat i ha dit no sé què de trencar estereotips i de l’edatisme.
El que jo no entenc (deu ser perquè soc dona i tonta) és com això de resignificar un terme, apropiar-te’l i convertir-lo en mostra d’empoderament no se’ls va acudir el mes passat quan van reformar la Constitució per substituir disminuït per persona amb discapacitat.
I si a mi se m’acudís (que no se m’acudiria mai!) adreçar-me al senyor ministre d’Interior utilitzant el terme despectiu que s’utilitza per insultar els homes que tenen la seva orientació sexual dubto molt que ni ell ni ningú ho valorés com un intent amistós de resignificar la paraula perquè se l’apropiï i s’empoderi (tampoc és que li calgui, que prou empoderat està).
De fet, no se m’acut cap altre cas en què es pogués utilitzar un insult o una designació despectiva referida a una condició física o mental, una ètnia, una cultura, una religió, una orientació sexual, etc., per fer un bodrio de cançó i reivindicar-la com a empoderant, més aviat tindrien molts números per acabar en la fiscalia de delictes d’odi.
Si els adolescents ja havien après en el porno que «zorra» és una paraula per adreçar-se a una dona, ara els animen a usar-la i a considerar-la empoderant i feminista
Aquests intents de fer passar l’escarni per transgressió, la humiliació per empoderament només funcionen amb les dones.
Algunes paraules es poden resignificar: «nigger» és una denominació despectiva que els negres americans poden resignificar dient «sí, soc “nigger”, i què?» (ells, ningú per ells).
«Zorra» no vol dir dona excepte per als que pensen que les dones són un objecte sexual. No hi ha res d’empoderat en ser un objecte sexual, una cosa follable. «Zorra» és com anomenen a les seves víctimes els violadors, zorres els diuen els que es passen els vídeos de violacions per xats. «Zorra» és l’última paraula que senten moltes dones assassinades.
No es pot resignificar tota aquesta violència. El que fa la cançoneta és banalitzar-la. Si els adolescents ja havien après en el porno que «zorra» és una paraula per adreçar-se a una dona, si ja la utilitzaven per insultar les seves companyes, ara, a més, des de RTVE i amb el vistiplau del president del Govern, els animen –a ells i a elles– a usar-la i a considerar-la empoderant i feminista. Són unes males bèsties (i si no els agrada la paraula, que la resignifiquin).
