«De pedra ha de ser el llit / De pedra la capçalera» deia Amália Rodrígues, única folklòrica enterrada en un panteó Nacional. Per ella, «el fado és una cosa molt misteriosa, cal sentir-ho i cal néixer amb el costat angoixant de la gent, sentir-se com algú que no té ni ambicions, ni desitjos, una persona... com si no existís. Aquesta persona sóc jo i per això he nascut per cantar el fado».
Aquesta és l’única certesa, que tots acabarem en un llit de pedra. Els 365 dies de l’any passat ben aviat seran cendra i desapareixeran com les bombolles daurades de la copa de cava de cap d’any. Cada dia han passat fets, alguns ja incrustats en la memòria col·lectiva o impresos en portades, i els més importants, potser, retinguts en la intimitat més personal. I què ens queda? Una estona badant davant del sarcòfag d’Hipòlit; bon llit de pedra i una de les millors peces funeràries trobades a Catalunya. I al cap d’una estona, captar l’instant com un flaix i viure’l intensament per veure-hi les semblances amb el Guernica que senyalava l’artista Jordi Abelló.
Aquest 2022 han caigut bombes, i ha plogut molt des d’aquell agost de 1948, quan el sarcòfag que explica el mite va ser dipositat provisionalment al Museu Arqueològic, ple d’algues i crustacis. Rescatat a sis metres sota les aigües de la punta de la Mora, una gesta irrepetible. Operació singular, amb bussos i escafandres i una de les barques equilibrant la deriva de 3 tones iconogràfiques de marbre de la primera meitat del segle III. Es desconeix com hi va anar a parar. El sarcòfag guardava un gran secret, el veïnatge amb un Heinkel 111 B-1, un bombarder alemany abatut per les defenses republicanes fa 85 anys, el 1938. El que en queda és un tros de metall rovellat, espoliat i envoltat de filferro espinós i xarxes marineres; entre llagostes, orades i algun distret peix lluna tafanejant. Pertanyia a la Luftwaffe alemanya, però durant la Guerra Civil es va enquadrar amb la Legió Còndor. Aquest no és el seu lloc original, després de ser tocat va volar mar endins amb la intenció de fugir fins a Mallorca, però se li va perdre la pista. Els anys vuitanta del segle passat vaixells pesquers el van arrossegar des de les profunditats, a uns 200 metres, fins a ancorar-lo a on és ara, a uns 30 metres de blau. Atracció de submarinistes i col·leccionistes de trofeus, amb prou feines queda la nau central.
El sarcòfag guardava un gran secret, el veïnatge amb un Heinkel 111 B-1, un bombarder alemany abatut per les defenses republicanes
Seria molt poètic que fos un dels que va bombardejar l’abril de l’any anterior (1937) la població de Guernica, i el seu esquelet hagués acabat a tocar del llit de pedra d’Hipòlit, al que l’artista Abelló li veu semblances amb el quadre de Picasso. Només s’entendria si el mestre, des de París, hagués tingut una premonició, ja que el Heinkel encara no havia desaparegut al mar blau quan va pintar en només 33 dies la seva gran obra magna.
Un sarcòfag i un bombarder; objectes perfectament reals i obvis. La meva teoria de Picasso i el Heinkel és una fabulació, o una fal·làcia directament. I l’any ha estat un fado. El gener marxava la mare i el desembre un germà.
Poc em commou, francament, que aquest 2022 s’hagi desencallat la Savinosa, i no seré jo qui repassi ara la llarga llista de projectes que s’han dibuixat sobre els plànols de l’antic preventori i que mai no han vist la llum. De tota manera, segons l’anunci, fins d’aquí a vuit anys no es veurà la primera pedra del «hub cultural i educatiu» que emergirà com un mite fenificat de les ruïnoses restes del sanatori marítim.
Airades crítiques a les xarxes, però el mateix temps i aparell permet cercar «culture and education center». El primer resultat és un projecte a Sittard, ciutat de la província de Limburg, la més meridional dels Països Baixos. El concepte és interessant, l’espai també. De fet, si ja existís a Tarragona s’hi hauria pogut debatre què cal fer i què no en aquests desafortunats edificis ruïnosos arran de mar, quina paradoxa.
Uns infants tocaran el violí en instruments grinyolant per la brisa del mar, i tothom recordarà que els infants, allà, abans es curaven al sol
També es podria debatre la darrera voluntat (benèfica) del comandant d’infanteria Luciano Schmid Vilardaga. Moria l’11 de febrer de 1911 i dos dies abans donava una part de la seva fortuna a la Casa Provincial de Beneficència. Un parell de dècades després del seu traspàs es començava a aixecar el Sanatori Marítim a la Savinosa. La seva donació va ser el primer pas, com el d’aquella benaurada marquesa que no gaire lluny de la Savinosa no va voler vendre’s el bosc i ara aquest porta el seu nom.
A Don Luciano li van tributar honor dues companyies d’infanteria amb esquadra, banda i música. El comiat es va fer a la capella de Santa Tecla de la Catedral, com a la gent important de l’època. Gaudia d’una «fortuna regular i pertanyia a l’aristocràcia, sent de costums humils i un veritable cristià pràctic», deia una ressenya en aquest mateix diari.
Hem tancat l’any més o menys com es va iniciar, amb l’única certesa del llit de pedra. En vuit anys potser ja sabrem com va anar a parar el sarcòfag al mar, i li dedicarem un simposi al «hub cultural i educatiu». Hi veig imatges del Guernica de fons i la música del rugir del motor del Heinkel 111 B-1 i el xiular de les seves bombes. Mentrestant, uns infants del conservatori tocaran el violí en instruments grinyolant per la brisa del mar, i tothom recordarà que els infants, allà, abans es curaven al sol.
El gran blau ens continuarà amagant secrets, però la veu de Pessoa posa llum a les tenebres quan diu que «el fado és la fatiga de l’ànima forta, el mirar de menyspreu de Portugal al Déu en què va creure i que també el va abandonar».
La Savinosa també és un fado.
