Quan l’octubre del 2007 vaig arribar a València per assistir a un congrés al voltant dels reptes del món periodístic, tot just feia un mes que havia començat la carrera d’Història a l’encara Facultat de Lletres de la plaça Imperial Tarraco.
Durant aquells dies a la ciutat del Túria els participants de les jornades vam descobrir una València nova i desconeguda, molt diferent de la imatge de postal -de falles i albufera- que hi havia trobat de petit en els típics viatges familiars. L’impacte d’aquells dies em va fer tornar-hi tot sovint, al llarg dels mesos següents. Volia saber-ne més i l’Euromed va ser el meu millor aliat. Tant, que el 2010 vaig decidir anar a estudiar un dels cursos de la llicenciatura a les facultats de l’avinguda Blasco Ibáñez per conèixer a fons la realitat valenciana.
Aquell va ser un any extremadament intens: les classes apassionants d’història contemporània, les tertúlies a les places del barri del Carme i els sopars a Benimaclet -el barri d’estudiants- on sempre ens trobàvem a tothom, amb banda sonora de Feliu Ventura, Pau Alabajos, Obrint Pas o la Gossa Sorda. Entremig, intentava trobar moments per fer cafès amb personalitats històriques del valencianisme, del veterà polític democratacristià Vicent Miquel i Diego a l’activista marxista Josep Guia, passant pel jurista Enric Solà Palerm -que ens ha deixat pocs dies enrere- o l’editor Eliseu Climent.
Després de trenta anys de sistema autonòmic, en aquell moment el valencianisme es trobava en un atzucac. De fet, s’hi havia trobat sempre. A la transició, i després de la coneguda Batalla de València, el socialista Joan Lerma havia bastit el desenvolupament institucional d’un territori d’identitat complexa que a partir dels anys noranta seria governat pels populars de Zaplana, Camps i Rita Barberà a l’Ajuntament del cap i casal.
Sense capacitat per formular una candidatura que fos capaç d’entrar a les Corts Valencianes pel seu propi peu, el valencianisme que havia liderat Pere Mayor havia anat disposant, però, d’un bon gruix de regidors i alguns alcaldes escampats per tot el país, a més d’una influència social, cultural i universitària gens menyspreable. Com podien superar l’estigma de l’extraparlamentarisme crònic?
El 2010, una nova generació de joves s’estava articulant al si del valencianisme per fer un salt endavant i, és clar, les facultats eren l’epicentre de les mobilitzacions i l’espai de trobada d’aquells que volien modernitzar i posar al dia els aprenentatges dels llibres de Joan Fuster, dels poemes d’Estellés, del pragmatisme de Manuel Sanchis Guarner, de les lletres d’Ovidi i les melodies de Raimon, de la generació anterior.
En aquella legislatura, (2007-2011) el Bloc Nacionalista Valencià -a cavall entre Convergència i l’esquerra no dogmàtica- tot just tenia dos diputats fruit d’una coalició amb Esquerra Unida, i d’entre els postcomunistes aviat destacarà Mònica Oltra, que s’escindiria del partit matriu i es convertiria en una autèntica icona comunicativa.
Vist des de l’actualitat, sembla impossible pensar que aquella era la situació tot just fa una dècada. Les eleccions de la primavera del 2011 van ser l’esclat definitiu del nou espai polític que s’estava gestant. Així, sumant el renovat valencianisme històric d’Enric Morera i la nova esquerra ecologista d’Oltra, es va aconseguir que la marca Compromís esdevingués una referència electoral que a partir del 2015, amb el Pacte del Botànic subscrit amb els socialistes, governés la Generalitat Valenciana i una part important dels ajuntaments, inclòs el de la capital.
Així, quan avui el president valencià, Ximo Puig, abandera davant de la Moncloa la reforma del sistema de finançament i un canvi de model d’estat, ho fa sent conscient d’una nova realitat valenciana que amb major o menor grau neix encara de la teorització formulada als anys seixanta per Joan Fuster, l’intel·lectual valencià més destacat del segle XX.
Enguany que es commemora el centenari del seu naixement i els seixanta anys de la publicació del seu llibre més influent, Nosaltres, els valencians, és un bon moment per rellegir-lo.
