Estimada Sara, Maria, Júlia, Aina, Emma, Clàudia, Paula, Martina, Jana, Mia, Goya...
T’escric per explicar-te coses que encara no entens però que vull que sàpigues. No són agradables ni justes, per això necessito que prestis atenció, perquè fa molt de temps que estem lluitant perquè tinguis una vida millor. Tant de bo el dia que puguis llegir això ja res del que et trobis en aquesta carta tingui vigència, tant de bo ho percebis com el mirall d’una societat llunyana i malalta.
Des del present en què t’escric les dones batallem per cobrar igual que els homes, hi ha una cosa que es diu bretxa salarial que ens situa per sota dels homes fent la mateixa feina, tant de bo no hagis de lluitar mai perquè desaparegui aquesta desigualtat. El més flagrant és que les facultats estan plenes de dones i els llocs de responsabilitat plens d’homes.
Quan siguis major d’edat tindràs dret a votar, vull que sàpigues que a Espanya les dones ho podem fer des de fa menys de 100 anys. No teníem dret a vot, ni figurat ni real.
Quan comencis a sortir i t’agradi algú, sigui home o dona, desitjo que puguis viure el teu amor lliurement, ara encara hi ha persones que miren malament les parelles del mateix sexe, i si són dones es converteixen immediatament en objecte de bromes troglodites, sí, fa pena, ho sé.
Parlant de parelles, saps que les dones no ens hem pogut separar del marit durant anys i anys a causa de la dependència econòmica i l’obligació de criar els fills? Tal com ho sents. De fet, les dones no podíem tenir un compte corrent sense el permís del marit. Parlo de permís, de la incapacitat de decidir, de dependència, d’obligacions domèstiques... segueixo. No cal dir que tampoc no podíem decidir davant d’un tema tan sensible i delicat com l’avortament, com si es tractés d’un caprici divertit.
A la feina cobrem menys i hem de demostrar el doble que som eficaces i resolutives. Ara, si som guapes és possible que ens facin més cas. Però si passem de la quarantena i/o portem una talla de roba més enllà de la 38 serà difícil que treballem en un mitjà audiovisual. Les dones humoristes tradicionalment no han funcionat perquè «no fan gràcia», diuen ells des de la tarima on donen carnets d’humorista, ells, els que riuen amb acudits de gangosos i mariquites. Ja, m’imagino que no saps què vull dir, millor. Aquests tipus de personatges són els que acostumen a dir coses normalment repugnants a les noies en veu baixa quan passen pel seu costat al carrer. Afortunadament ara ja no callem.
Em deixo moltes coses, potser algunes les vull obviar perquè són massa doloroses i escabroses, per això estem en peu de guerra.
Quan arriben aquestes dates commemorem el dia de la dona treballadora, convertit ara en jornada de vaga per exigir una societat més justa no només en el terreny laboral.
No volem tenir por d’anar soles, de fer la nostra vida en llibertat.
També et vull dir que ara estem aprenent a estimar-nos, la pressió social ens havia pres tota autoestima. Hem obeït i hem modificat la nostra manera de veure’ns, de pensar, d’actuar, de parlar, o més ben dit, de callar.
Sempre dependents.
Sempre obedients.
Sempre a l’ombra.
A tu això ja no et passa. Ningú no et pot dir que no pots fer una cosa pel sol fet de ser una dona. És justament per la teva condició de dona que pots fer el que et proposis. I que quan diguis no sigui no.
Ens tens al darrere, totes les nostres experiències, la nostra força i la nostra valentia t’empodera. Segueix el camí i sigues lliure, i sobretot estigues orgullosa de ser qui ets.
Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.
