Ucraïna: les dificultats d’un territori que gairebé mai no ha pogut ser
 un estat

26 febrero 2022 05:10 | Actualizado a 26 febrero 2022 05:36
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Els intents actuals de la Rússia de Putin de recuperar la influència o el domini directe sobre l’actual estat d’Ucraïna té molt a veure amb les ganes per part dels ultranacionalistes russos de tornar a delimitar el seu espai vital, el seu lebensraum en terminologia geopolítica. Aquest espai implica l’ocupació provisional o permanent de les planúries regades pels Dnièper i els seus afluents, grans productores de cereals, però també la costa del mar Negre on en els gloriosos temps dels tsars i del govern comunista hi tenien un dels seus ports més importants: el d’Odessa. Possiblement també i de forma permanent annexionar-se de forma directa o indirecta la zona minera i siderúrgica del Donbass.

La península de Crimea, per altra banda ja annexionada de fet, no formà part d’Ucraïna fins al 1954, any en què el president de l’URSS Khrusxov la transferí de Rússia a Ucraïna, segurament amb el bon record dels anys de joventut treballant a Donetsk com a fuster i arribar el 1938 a ser el primer secretari del partit comunista ucraïnès. El seu antecessor Stalin havia deportat a milers de cosacs, alemanys i ucraïnesos de les regions mineres del Donbas cap als Urals i Sibèria, mentre arribaven milers de russos pobres i desganats per treballar a les mines de carbó i a les siderúrgies. Resultat: l’any 2001, un 75% dels habitants de les regions de Donetsk i Lugansk parlaven rus i la resta fonamentalment ucraïnès. Llengua que era majoritària al camp, però no a les ciutats.

L’altre gran problema dels descendents dels eslaus orientals i altres tribus que poblaren les planúries de l’actual Ucraïna és que aquest país geogràfic gairebé no ha format al llarg de la història d’Europa, ni un estat, ni un regne. Una veritable anomalia que té a veure amb la geografia, en ser Ucraïna en bona part una continuïtat de la plataforma russa que s’estén entre el Don i el Volga. Ucraïna no té unes barreres muntanyoses que la separin de les planúries russes, per on els tancs poden avançar al marge de les carreteres. Amb Bielorússia té en part una frontera natural formada per l’extensa zona d’aiguamolls formats entre el riu Pripet i els seus afluents que a l’hivern queden gelats. Amb Polònia té només una part de frontera delimitada pel riu Bug, amb Eslovàquia, Hongria i Romania són els contraforts dels Carpats que separen estats i pobles. Amb Moldàvia, i ara amb l’estat no reconegut i prorus del Transniester, el riu Dnièper és la barrera. Finalment la zona minera del Donbass que separa la part del sud-est amb Rússia és de relleus de poca alçada i de partió d’aigües entre el Dnièster i el Don, i per on discorre transversalment el riu Donets, afluent del segon gran riu.

Aquest fet de no estar envoltat el poble ucraïnès de barreres potents ha contribuït a no constituir, gairebé mai, un estat plenament independent. Els eslaus van ser dominats per pobles escandinaus com els varegs i el rus, posteriorment i durant llargues centúries dominats pel regne de Polònia i el gran ducat de Lituània. Amb la partició de Polònia a finals del segle XVIII, la part occidental seria de l’imperi austrohongarès i a part central i oriental passaria a la Rússia tsarista. A finals del segle XIX sorgeix un corrent nacionalista ucraïnès que es veurà engolit per la revolució russa i el 1922 el país es troba altre cop dividit entre Polònia i Rússia. Quan Polònia és envaïda pels alemanys l’any 1939, Ucraïna passarà totalment a la Rússia comunista en virtut del pacte entre Stalin i Hitler. Els alemanys l’ocupen el 1941 per fer-se amb els jaciments de carbó del Donbass. Reconquerida pels russos serà una de les repúbliques de l’URSS, i no serà independent fins al 25 d’agost del 1991 en declarar-la el parlament ucraïnès. Un país amb molta història, i un estat que gairebé no en té.

Ara bé, el conflicte actual té justament el seu origen en la llarga dependència que ha tingut de Rússia. Al Donbass i en alguns llocs de la costa del mar Negre, les poblacions d’origen i llengua russa són majoritàries i han estat menystingudes pel govern de Kíev. De la mateixa forma que molts russos per efectes de la propaganda oficial se senten molt menystinguts del que anomenen Occident. L’any 1994 el govern de Kíev s’havia compromès a un possible referèndum a les regions de Donetsk i Lugansk, en el que s’havia de demanar l’opinió perquè en aquestes regions el rus fos també llengua oficial de l’administració junt amb l’ucraïnès, que Ucraïna pogués esdevenir un estat federal i amb vincles especials amb la Comunitat d’Estats Independents (CEI) liderada per Rússia. El govern de Kíev va anar diferint aquesta consulta, sense arribar a afermar un veritable pacte, i d’aquí ha anat venint tot, fins a arribar a la situació actual.

La guerra d’aquests dies és una greu irresponsabilitat del govern de Putin, però també ha estat originada per l’ultranacionalisme ucraïnès per obligar unes poblacions a tenir una identitat que no era totalment la seva. L’OTAN, liderada pels Estats Units, també té la seva responsabilitat en desitjar bona part dels seus membres la integració d’Ucraïna a l’Aliança. Ningú vol adversaris de veïns que en comptes d’arbres planten coets.

Finalment, la Unió Europea ha fet un paper ben trist que només pot canviar amb una transformació potent de la institució, amb un president executiu elegit per tots els seus habitants i una política de defensa pròpia. La millor solució segurament hauria estat una Ucraïna declarada neutral, i amb pactes entre la UE i Rússia. Neutral i al marge de l’OTAN com Àustria, Finlàndia i Suècia, que saben bé el que és tenir a prop l’ós rus.

Comentarios
Multimedia Diari