La importància de documentar el present

L’etnòleg Salvador Palomar revisa la reacció de la societat al llarg dels anys amb l’aparició de les pandèmies

07 junio 2020 10:38 | Actualizado a 14 junio 2020 17:21
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Trobar diferències i similituds en la forma de gestionar una pandèmia des del vessant cultural a la ciutat al llarg dels anys pot generar material per a diverses investigacions. El dinamitzador cultural Salvador Palomar, però, en fa un petit tastet i ens posa en context. «Fins al segle XIX els orígens de les malalties eren desconeguts. Si sabien que eren contagioses era perquè havia estat una experiència viscuda», comença Palomar. Observa que l’aïllament era el mètode més efectiu per tal de no propagar el virus, especialment en el cas d’haver de protegir-se de mals incurables com ara la pesta. «Bé podien tancar-se les muralles en l’Edat Mitjana i aïllar els malalts a l’hospital o, com en l’actualitat, optar pel confinament almenys fins que no arribi una cura», diu.

Com dèiem, abans del segle XIX  els avenços tecnològics limitaven la superació de malalties, casos de sequera i plagues es consideraven «un càstig diví» i la millor mesura era pregar. «Resar esdevenia una funció social que anava més enllà de l’aspecte religiós. Evitava que la societat es desmarxés tot creant revoltes», aporta l’etnòleg. Durant els segles XIII, XVI, XVIII i XIX la medicina va avançar, es va saber més sobre la naturalesa dels bacteris, així com de mesures d’aïllament, higièniques i de desinfecció. «Més endavant es va descobrir la penicil·lina i es van administrar antibiòtics als malalts. Hi va haver un canvi de mentalitat (s.XIX)», exposa. Religió i ciència van xocar i, amb la industrialització, «la ciència va topar-se amb el poder polític, responsable de gestionar la sortida de qualsevol crisi». En pic les epidèmies van desaparèixer (o es van poder tractar), les manifestacions religioses «van tenir un caire més commemoratiu», descriu. 

«La mentalitat religiosa o creença acaba esdevenint una opció personal i, si hom sent devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia, és habitual trobar-la penjada d’un balcó avui», expressa. Tot i haver-hi una evolució evident de la ciència i la tecnologia, hi ha patrons que es repeteixen, «són inevitables». «Veure gent saltant-se el confinament, la creació de rumors sobre la malaltia i la por al contagi són recurrents. Els moments de crisi col·lectiva són cíclics». Palomar posa especial èmfasi en documentar el present i en tot allò que hem viscut durant el confinament. «No sabem si antigament la gent es posava a aplaudir i cantar als balcons. El que hem de garantir és que nosaltres podem deixar constància perquè al futur se sàpiga», conclou. 

Les tasques de l’Arxiu i el CIMIR

Com bé recorda l’etnòleg, l’Arxiu Municipal i el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR) han fet una crida a la ciutadania perquè envïi imatges i material multimèdia del confinament per documentar-ho, tot i que «amb diferents matissos»: l’Arxiu vol construir una memòria del Covid-19 i el CIMIR en vol fer una exposició. 

Comentarios
Multimedia Diari