Una de les imatges més comentades aquests dies a Reus és l’aparició d’un antic rètol comercial a les obres a la històrica botiga Jofré de moda masculina del carrer Llovera, recentment traslladada a un nou emplaçament al davant de l’anterior. Els treballs de rehabilitació del vell local han posat al descobert la inscripció Calzados Tapiró, que havia presidit l’interior. Com que el Jofré d’homes s’hi va instal·lar fa uns seixanta anys, el rètol deu datar de després de la Guerra Civil.
Els aficionats a l’arqueologia comercial han recordat a les xarxes socials que aquell espai havia estat prèviament l’espardenyeria Tapiró, que curiosament va fer el moviment invers al del Jofré, perquè als anys vint estava situada a l’altre costat del carrer com a ferreteria i espardenyeria, fins que el comerç de sabates es va segregar.
El cas serveix per il·lustrar l’interès que sempre desperten les coses relacionades amb la història comercial d’una ciutat que ha fet d’aquest sector el seu gran referent. Així, noms de botigues i botiguers romanen en la memòria popular i formen part de l’imaginari col·lectiu de totes les generacions de reusencs. I són molts els estudiosos, col·leccionistes i memorialistes que, per qüestions professionals o vocacionals, atresoren coneixements i anècdotes sobre el comerç de Reus.
Experiències
Una reflexió similar podríem fer sobre les empreses i indústries que han marcat la història econòmica de la ciutat, proporcionant feina i progrés als seus habitants, i que van forjar el caràcter emprenedor que va empènyer una petita vila medieval a convertir-se en la segona ciutat de Catalunya, tot i no disposar dels avantatges estratègics que habitualment expliquen l’auge d’un epicentre comercial o industrial.
En aquest sentit, són elogiables iniciatives com el cicle Made in Reus, endegat pel Centre d’Amics de Reus i la regidoria de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, amb l’objectiu de difondre la trajectòria d’empreses que han fet ciutat. La primera xerrada ha estat dedicada a la fàbrica de maquinària agrícola Jubus, fundada per Joan Busquets Crusat. Els seus néts Jordi i Josep Busquets i l’extreballador Josep Maria Sala van explicar les vivències d’una indústria que va començar fent trencadores i classificadores d’ametlles i va acabar mecanitzant els camps de blat de tota Espanya amb les seves màquines recol·lectores.
El cicle ‘Made in Reus’ divulga trajectòries empresarials de la mà dels seus protagonistes
Entre les anècdotes, alguna de tanta actualitat com el fet que Joan Busquets regalava una bicicleta a tots els seus empleats fixos perquè poguessin desplaçar-se fins a la factoria de la carretera d’Alcolea, inaugurada el 1954, on treballaven més de 300 persones. Va ser la primera indústria establerta en aquella zona, que avui concentra els principals polígons de la ciutat, actualment units per carril-bici amb el nucli urbà. Malauradament, ara que es disposa d’aquesta infraestructura, la idea de regalar bicicletes als treballadors no té imitadors.
L’acte va omplir d’assistents el Centre d’Amics de Reus, èxit que previsiblement es repetirà en les pròximes xerrades, atesos els noms dels convidats. Més enllà de la bona acollida per part de la nombrosa audiència, considero que la idea és doblement interessant. Per una part, és una oferta cultural atractiva per a qualsevol amant de la història local. I, per altra, és una manera de conrear l’emprenedoria mitjançant experiències inspiradores explicades pels seus protagonistes.
Aquest segon aspecte em sembla particularment important de treballar a Reus, perquè els episodis i personatges destacables que acumula la història econòmica de la ciutat constitueixen un patrimoni digne de ser preservat i transmès.
Fins i tot, diria que el període més àlgid de l’empenta comercial i industrial, de finals del segle XVIII a mitjan segle XX, constitueix el nostre particular far west. No en el sentit cinematogràfic, sinó en el de construcció d’un país i una identitat que els americans atorguen a l’època del seu vell Oest. Perquè aquell Reus era també una terra d’oportunitats, de pioners i aventurers, on el desenvolupament de la ciutat estava estretament vinculat a la frontera –no per conquerir o colonitzar, sinó per exportar–.
Aquella era una ciutat d’oportunitats, de pioners i aventurers. I també de frontera pels exportadors
A redós del comerç d’aiguardent, vi i fruits secs, del mercat agropecuari, de les fàbriques tèxtils i indústries i empreses de total mena, es generen un cúmul d’afanys col·lectius que modelen un ecosistema singular. La burgesia i el moviment obrer són molt potents, es creen les entitats, arriba el modernisme, es promouen projectes capdavanters, bullen les reivindicacions polítiques i socials, neixen personatges sobresortints en tots els àmbits que donen a la ciutat una aurèola especial...
Segurament el repte rau en el fet que tot això no sigui un mite ancorat en el passat, sinó en orientar-lo cap al futur de manera que serveixi per esperonar noves generacions d’emprenedors i que el coneixement de fites, errades, èxits, desventures, ascensos i caigudes dels seus predecessors contribueixi a formar-los, tant en matèria econòmica com en ciutadania.
En aquest sentit, paga la pena llegir la Teoria de Reus, que el periodista Joan Antoni Domènech desenvolupa en el seu llibre Històries empresarials de Reus. Per Domènech, les dificultats i dèficits, com l’escassedat d’aigua o l’absència de facilitats administratives, van contribuir, paradoxalment, a fer gran la ciutat, perquè van forjar una dinàmica d’esforç i creativitat que serà un dels segells distintius del seu caràcter, com també la capacitat de transformació i adaptabilitat del seu teixit productiu. Un ADN empresarial que «potser no tindrà avui l’empenta del passat, però el Reus present manté encara les espurnes, amb esporàdiques fogonades de llum, de la seva capacitat emprenedora».
