De Tarragona a Barcelona en tren

09 enero 2022 17:50 | Actualizado a 10 enero 2022 06:56
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Per a viure la petita aventura d’anar a Barcelona, primer havies de passar per la taquilla, comprar el bitllet i esperar a l’andana amb direcció a Barcelona. Aquells bitllets de tren eren de cartró i el revisor els timbrava fent un foradet amb una màquina de ferro. Eren uns vagons de fusta amb cartells que et convidaven a «no escupir», o «no asomarse al exterior», que interpretàvem com a que estava prohibit mirar a l’estranger. També hi havia cartells explicatius sobre el funcionament de l’alarma i d’altres mecanismes de seguretat.

Hi a haver una època en que només per entrar a l’andana de Tarragona havies de pagar, de fet veure l’arribada de viatgers era ja un espectacle. En aquella època no només els vagons eren de fusta, també els seients, i els de tercera classe els més durs, els se segona ja duien coixins. En primera no hi vaig viatjar mai però en segona sí, ja que quan la tercera classe s’omplia era l’única manera d’arribar al destí. Els viatgers podien fumar però no escopir.

A tercera classe s’hi fumava de tot, puros, pipa i cigarrets. Al tren s’hi parlava i era gairebé com un cafè, s’hi menjava i tot fent tertúlia arribaves. Parlaves amb persones que no coneixies no sabies ni d’on venien ni a quina eminència mèdica anaven a veure a Barcelona, ja que Barcelona sempre ha tingut la fama de tenir bons metges. Un cop uns passatgers em van explicar una anècdota. Aquells senyors eren del Delta i em van explicar que havien anat a un metge de la Monegal i que el diagnòstic no els hi va agradar, i que per això anàven a Barcelona en busca d’una segona opinió. Van trucar a un clínica i demanar cita amb el millor metge de l’especialitat.

El doctor els va atendre i van quedar fortament sorpresos ja que el metge era el mateix que els va visitar a Tarragona. Després d’un moment de confusió deurien pesar: per a això hem hagut d’anar a Barcelona? Van parlar amb el metge, que els va dir que no tenia la seva fitxa mèdica ni els recordava, pel que van procedir a fer a visita novament. El resultat va ser el mateix, cosa normal ja que el pacient i el doctor eren els mateixos. Li van agafar apreci al metge i van continuar visitant-se amb ell. Quan la seva senyora em va dir que anaven a Barcelona al mateix metge jo li vaig preguntar que perquè no anaven a Tarragona. I em contestà que visistant-se amb aquest metge a Barcelona aprofitaven per anar a veure tendes, dinar enun bon restaurant i fer una mica de turisme.

Les estacions tenien cantina. Pràcticament era un bar-restaurant que permetia servir d’una forma ràpida el viatger. El que mes venien era una bossa de paper amb un entrepà que s’acostumava a menjar al tren mateix. Els trens de quan era jove funcionaven amb combustible extern, o sigui a vapor. Les màquines de llarg recorregut eren impressionants, duien un xiulet de vapor, el que li conferia una sensació de respecte.

A les vies hi havia uns cartells on hi deia «silbar», que eren una manera d’avisar de la presència de la locomotora. Les odres les donava el factor, o el cap d’estació, que donava l’ordre de sortida del tren. L’efecte del cap d’estació que alçant la bandera i tocant el xiulet autoritzava el comboi a posar-se en marxa era bonica. Poc abans, als trens de llarg recorregut se’ls hi picaven les rodes, era una manera de veure si estaven malmeses, el so d’estar bé era com d’una campana, però si estava malament el so era esquerdat. Era una mesura simple i eficaç de garantir la seguretat.

A les estacions hi havia infinitat de maleters, amb uniforme i el nom de l’hotel o pensió a la gorra. El de l’Hotel Europa, que estava a la Rambla Nova, tenia un minibús que portava clients i maletes fins a la porta de l’hotel. També era un reclam per al que fou el millor hotel de l’època. L’autobús era propietat del Garatge Segarra, que tenien els cotxes de línia de Tarragona als Pallaresos, Renau, Nulles, Vilabella, Bràfim...

En aquells vagons hi passava de tot. Tot el que es puguin imaginar, també hi passaven mags, cantants o repartidors d’estampes. Si tenies sort el viatge podia ser divertit. Però tenint present que en el vagó hi anava personal que estava malalt, o venien d’un enterrament, però la vida és així. El que en alguns moments et pot fer gràcia en d’altres et pot molestar.

Aquelles màquines de vapor anaven perdent força. Va sortir el TAF (Tren Automotor FIAT), que era un tren avançat a la seva època, amb més comoditats i cafeteria. Unit a un motor de combustió interna no feia fum, que es deuria anar alimentat amb diesel ja que els vies encara no estaven del tot electrificades i es recorria als motors diesel. El Talgo crec que va venir després però encara funciona amb un motor autònom. Talgo vol dir Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol, i va ser una meravella de tren. Després es va passar a l’electricitat, amb trens de nova tecnologia. Jo vaig néixer l’any 1942, el mateix any que el Talgo. Des de petit sempre m’ha atret la vida ferroviària i sempre que tenia algun client vinculat al ferrocarril en parlàvem.

També recordo la gent gran amb un rellotge de butxaca asseguts a l’estació sota un gran rellotge i una campana. Molta gent anava a l’estació de Tarragona a passar l’estona i veure arribar el tren, a Nulles també passava el mateix. Treien el rellotge de la butxaca i el comparaven amb el de l’estació sense acabar d’aclarir mai quin era el rellotge que marcava l’hora correcta, el que era motiu de debat de cara comentar els retards dels trens.

En el fons el que els agradava era veure les arribades i sortides dels trens, era una diversió. Pel tren arribaven gran part de les mercaderies, i sempre saludaven algun veí que tornava del metge o de comprar un tractor, un cotxe o una bicicleta. El poble ho volia saber tot i després es lloava o criticava, però sigui com sigui el ferrocarril unia. Ofereixin bon servei a la població.

En algunes fires existeixen trens que no et porten enlloc, et deixen a la mateix estació on has pujat després de realitzar un viatge cap a enlloc. No passa el mateix amb la història del ferrocarrils, que ve del passat,¡ i ha servit per transmetre prosperitat pels llocs per on passaven els camins de ferro ja que permetien el transport de mercaderies i persones. Hem de recordar i esperar que els nous trens ofereixin bon servei a tota la població.

Comentarios
Multimedia Diari