El canonge, el cineasta i altres amistats

Carles Cardó i Pasolini, un home políglota que dominava vuit idiomes i que va ser un traductor al català de primer nivell

07 enero 2023 21:04 | Actualizado a 08 enero 2023 07:00
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Una de les persones amb una solidesa intel·lectual més destacada que hagi passat mai pel seminari de Tarragona és Carles Cardó i Sanjuan. Juntament amb el cardenal Vidal i Barraquer, a qui sempre restà fidel, va ser una de les personalitats eclesiàstiques més rellevants de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Nascut al carrer dels Jueus de Valls, el 5 de maig de 1884, entra al seminari tarragoní als setze anys, quan el dirigia el futur cardenal Isidre Gomà, antic vicari a Valls.

El 1903 se’n va a estudiar a Roma, on és ordenat sacerdot el juliol de 1908 pel cardenal Merry del Val, el mateix que ordenarà també altres estudiants com l’ebrenc Joan B.Manyà o el gallec B. de Arriba y Castro, i canta missa a Valls el 2 d’agost següent. S’estarà a Roma encara dos anys més per doctorar-se en teologia, dret canònic i filosofia i el 1910 tornarà a Tarragona com a professor del seminari els següents vuit anys. Durant la seva estada a la ciutat resideix al carrer de la Merceria, un dels pocs que mai no ha canviat de nom al llarg dels anys, i s’estrena com a articulista, amb el pseudònim Levissimus, a La Cruz, el diari catòlic de Tarragona.

$!Autor d’una obra considerable, en català, espanyol i francès, va ser un articulista regular a la premsa i un traductor al català de primer nivell, llengua de la qual és considerat un mestre de la prosa. Foto: Cedida

Nomenat canonge de la Seu de Barcelona, el 1918, s’estableix a la capital catalana on també serà consiliari de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona fins al 1936. Els primers anys vint comença a col·laborar amb la Fundació Bernat Metge per a la qual traduirà al català, en tretze volums, l’obra completa de Sèneca, excepte les tragèdies, i, per a la Fundació Bíblica Catalana, una memorable versió en vers dels Salms. El 1925 funda La Paraula Cristiana, revista mensual de cultura general i informació universal, publicació catòlica de gran nivell a la qual imprimeix un aire de prestigi merescut, amb col·laboracions internacionals. Dos anys després treu al carrer El Bon Pastor, publicació mensual destinada al clergat. Del 1929 al 1931 escriu a El Matí per a passar a La Veu de Catalunya fins al 36.

El seus articles al diari catòlic El Matí els aplegarà al llibre El diàleg interior (1934) i els pòrtics de La Paraula Cristiana a La Nit Transparent (1935). Amb l’esclat de la guerra i la violència anticlerical, el juliol de 1936, ha de fugir del país pel port de Barcelona, a bord d’un vaixell italià on l’ha acompanyat personalment, fins a coberta, el mateix Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat i antic company de seminari a Tarragona.

S’establirà en una parròquia d’un barri obrer de Torí fins que els feixistes l’obligaran a deixar Itàlia per anar primer a Lausana i, finalment, a la ciutat suïssa de Friburg, on s’estarà fins al seu retorn a Catalunya, el 1954. Com altres exiliats, s’acostava, de vegades, a la Cerdanya nord-catalana per trobar-se amb familiars i amics, i, fins i tot sembla que havent-se-li ofert un bisbat, es negà a no publicar l’obra en què rebutjava la condició de «cruzada» per a la guerra civil, ja que «prefereixo mil vegades morir a l’exili a viure a Barcelona sota el pes d’aquest vilipendi». Hi morirà el 24 de març de 1958 i, un any després, apareixerà pòstumame nt la seva obra La moral de la derrota i altres assaigs.

$!Jordi Giró i Lluís M. Moncunill figuren entre els estudiosos que més intensament han estudiat la figura de Cardó, recordada també en miscel•lànies com les de l’Institut d’Estudis Vallencs. Foto: Cedida

Elogiat per la seva prosa, «clara, insinuadora, palpitant», i «culta, precisa i elegant», considerat «el Bossuet català» per la consistència de la seva paraula, tingut per un gran «estilista», «mestre de l’idioma» i un dels noms més destacats de la prosa catalana contemporània, és autor d’una vintena de llibres, entre els quals destaquen els poemes religiosos d’El Càntic Nou (1951) Meditació catalana (1953, anònim i ciclostilat), Emmanuel (1955) i Histoire spirituelle des Espagnes (París, 1946), reeditat en català amb el títol Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes (1977) entre altres obres; signà una vintena més de pròlegs i treballs inclosos en llibres, 36 traduccions i fins a 1.122 articles en revistes, diaris i publicacions diverses, al llarg de la seva vida, sovint de caràcter polític o social, en els quals emprà els pseudònims Levíssimus, J.Torelló, R.Vespella, J.Santjoan i A.de Fogueralta.

En el seu exili mexicà, el socialista i ministre de la República Indalecio Prieto, captivat per La nit transparent que l’afectà en les seves conviccions, començà a traduir-ne el text a l’espanyol i sovintejava la impremta on s’editava Quaderns de l’exili, pancatalanista i independentista, duta per republicans catalans a qui consultava alguns mots que no entenia. Cardó, a qui hom considerava «brutalment sincer», elogiava la figura de Macià i era crític amb Companys, es definia republicà, demòcrata, catalanista, i partidari del dret a l’autodeterminació. Teoritzà profusament sobre els conceptes «nació» i «estat» i se li atribueix la frase «la independència no es demana, es proclama i es defensa».

$!Pier Paolo Pasolini preparà amb Cardó una antologia de la poesia catalana, en italià, mentre que el socialista espanyol Indalecio Prieto traduí ‘La nit transparent’ a la seva llengua i sembla que la seva lectura fou el motiu principal de la seva conversió religiosa. Foto: Cedida

Home políglota, dominava vuit idiomes i era un apassionat de la llengua catalana i defensor del seu ús («preferiria perdre unes eleccions abans de cometre una falta d’ortografia»), i cada matí, a trenc d’alba, llegia el diccionari durant una hora o dues per enriquir el seu vocabulari.

Cardó es relacionà amb personatges molt destacats a la seva època, com Jacques Maritain, J.K.Chesterton, Luigi Sturzo, José Luis Aranguren, Jacques Leclerq, Giovanni B.Montini, Pompeu Fabra, Rafael Tasis, Ferran Soldevila, Josep Carner, Carles Riba, Josep Trueta, Pere Bohigas, Higini Anglès, F.Maspons i Anglesell, Aureli M.Escarré, Maurici Serrahima, L.Nicolau d’Olwer i Antoni M.Sbert, entre altres. El seu Valls natal l’honorà amb la incorporació d’un retrat seu a la Galeria de Vallencs Il·lustres, el 1971, obra de la pintora Maria Àurea Català i Roca, i avui una avinguda hi duu el seu nom, així com la biblioteca pública. Però, sens dubte, la seva relació menys coneguda i, potser la més sorprenent, és la que va tenir amb Pier Paolo Pasolini, poeta, director de cinema, comunista, homosexual i defensor de la llengua i la cultura del Friül.

El 1946, mitjançant Gianfranco Contini, professor a Friburg on també residia el canonge, Pasolini hi entra en contacte per proposar-li de fer una antologia de la poesia catalana i, en poques setmanes, ja havia enllestit una selecció de poemes d’autors catalans, amb la traducció italiana al costat, antologia que per a Pasolini resultà ser «una cosa stupenda». La selecció i la versió italiana originària són de Cardó, però com reconeixia Pasolini, el 1953, a Leonardo Sciascia, la versió definitiva que va ser publicada és a ell a qui correspon. És així com va néixer l’antologia de poesia catalana, en italià, titulada Fiore di poeti catalani, el juny de 1947. Es tracta d’un total de nou poemes, corresponents a autors dels Països Catalans de totes les èpoques: Balada de Joan Roís de Corella, Espines de Jacint Verdaguer, Cala gentil de Miquel Costa i Llobera, Colloqui de Joan Alcover, Haidé de Joan Maragall, Les set fulles vermelles de Josep Carner, Estança de Carles Riba, Pasqua en revolució de Manuel Bertran i Oriola, i finalment, Salm dels pecadors, del mateix Cardó.

$!La mentalitat oberta i el pòsit cultural de Cardó van permetre-li de relacionar-se amb personalitats com l’escriptor catòlic anglès Chesterton, l’inte·lectual francès Maritain, el sicilià dom Sturzo, fundador de la democràcia cristiana, o el cardenal Montini, futur papa Pau VI. Foto: Cedida

Pasolini mostrà especial predilecció per l’obra de Bertran i Oriola i en una poesia de 1948 usà els seus versos com a citació, abans del poema en friulà Fiesta. L’antologia aparegué a la revista Il Stroligut que, en aquest cas, canvià el títol a Quaderno romanzo.

Pasolini restà fascinat per la potència i esplendor de la llengua catalana, la qual pren d’exemple per a la parla friülesa i hi escriu també l’article Il Friul autonomo. Hi elogia els catalans per la fidelitat a l’ús de la seva llengua, que no limita només al Principat, sinó al conjunt de les terres de llengua catalana; hi expressa la voluntat del poble català «di liberarsi finalmente dell’assurdo assolutismo di Franco» i el seu propi anhel que arribi «il giorno in cui il sole della liberta splenderà di nuovo su questa lingua».

Hi destaca que la primera traducció coneguda de la Divina Comèdia de Dante fos al català, gràcies a l’escriptor i militar vigatà Andreu Febrer, que l’acabà a Barcelona el 1429. A més de l’antologia poètica i el text on defensa ardidament l’autonomia política del Friül, la revista inclou també l’article La letteratura catalana. Una relació potser sorprenent, però del tot positiva per a la nostra cultura, gràcies al tarannà obert i culte d’un personatge com Carles Cardó a qui la societat catalana faria bé de conèixer més, llegint-lo.

Comentarios
Multimedia Diari