Recordo que originàriament el vi a Casa Boada se servia de la bota. Teníem quatre botes de gran capacitat d’on veníem vi blanc i negre. El rosat el fèiem davant del client, ja que et demanaven que els omplissis l’ampolla de vi blanc i que n’hi afegissis una mica de negre. El resultat era bonic a la vista, encara que evidentment no tenia res a veure amb el vi rosat, però molta gent ho demanava així.
Avui el vi es compra embotellat i existeixen una gran varietat de tipus. A més l’actual cultura del vi ha esdevingut molt més reconeguda, convertint-se en un fenomen. Ampolles que es paguen al preu d’una joia, infinitat de collites a l’abast i preus de tota mena. Dins d’aquest món hi abunden persones cultes, com viticultors, sommeliers o enòlegs, però també persones que no en tenen ni idea de vins, a qui als restaurats els ofereixen vins d’alta gamma i potser ja farien amb un vi més normal. Tenint present que hi ha qui li posa gasosa, una cosa que abans era molt normal, sobretot a l’estiu. Avui pot semblar un sacrilegi, però quelcom similar passa amb la cervesa quan se li afegeix llimonada o gasosa. Però no em recrearé en les formes de beure.
Del vi recordo que als cellers s’hi feia l’embutada, s’utilitzava un embut de llauna per tastar el vi, tenia un broc petit que es tapava amb el dit polze i era una manera curiosa de beure vi. Si volen veure com era, al bar El Cortijo en tenen un d’aquests embuts, i us explicaran com funciona. També participant en la festa del vi nou que organitza la gent de Santa Teca.
En alguns llocs va esdevenir típic i també a les cases es bevia en porró de vidre a raig, com si fos un càntir. El vi acostumava a ser vi blanc, també tacava menys. Després es va anar posant més de moda el negre. També va anar creixent el tòpic que per a les carns millor el negre i per als peixos el blanc.
A casa se servia el vi en un got dels que avui s’utilitzen per beure canyes de cervesa. Hi havia el costum de fet alguns «chatos», que era beure el vi en un got com els actuals de cigaló. Això permetia fer rondes, a més es regalava alguna cosa per picar, com algun pinxo, olives, una sardina fregida en escabetx. Es guanyava poc amb això, però els bars estaven plens i a moltes persones procedents de fora de Catalunya els agradava aquest acte social. Beure amb el got ple fins a dalt. Ara s’ha passat a utilitzar una copa grossa amb dos dits de vi, especialment negre, movent-lo i bevent-lo a poc a poc.
El cava també té la seva copa, malgrat ser un vi escumós. Abans es bevia en una copa molt ampla i plena. Aquí s’hi inspira el brindis de la famosa òpera de Giuseppe Verdi La traviata, que era una senyora de mala fama, i com que els senyors no se’n refiaven s’intercanviaven el contingut de la copa al brindar, per constatar així que no hi hagués verí. Avui l’ària Libiamo ne’ lieti calici és una peça obligada en concerts. Les copes amples s’han anat deixant de fer servir per donar pas a les llargues i estretes. Les modes són així, a casa encara en queda alguna, i a Mont-roig hi ha les dels meus sogres. A mi les copes amples m’agradaven més: respiraves l’explosió de les bombolles. Sobre gustos no hi ha res escrit.
Els vins generosos es bevien amb una copeta petita. La cultura del vi és curiosa, abans als xiquets se’ls donava pa amb vi i sucre. Avui qui donaria això a un nen? Ara no està de moda el sucre i els nens no beuen vi. Abans en canvi s’embotellava vi per als xiquets amb el nom de quina, i les ampolles tenien nom de sant o de santa: Clemente, Javier, Catalina, entre altres. Hi havia metges que recomanaven beure vins quinats a la canalla per al creixement. Se’ls hi donava en un gotet o fins i tot en una cullera sopera.
Abans no hi havia envasos de plàstic ni de tetrabrics i els treballadors s’acostumaven a emportar el menjar de casa a la feina. S’utilitzava una bota feta de pell de cabra per a beure vi. Era pràctica ja que no es trencava i si l’apretaves sortia el vi amb la pressió desitjada. També s’utilitzava una petita bota de fusta amb una canya per a beure el vi. Les dues servien per al mateix. Existeixen persones que prefereixen la fusta a la pell.
El vi és una cosa sagrada, malgrat tot hi havia bodegues que batejaven el seu vi amb aigua i així podien vendre una mica d’aigua a preu de vi. També, i d’una forma seriosa, l’Església l’utilitza com a símbol de la sang i el sacrifici de Crist. El vi de missa sortia de la casa del marquès de Muller, de Tarragona, que va aconseguir el certificat eclesiàstic de puresa litúrgica i nombrosos premis. Les Bodegues Muller segueixen fabricant-lo. A la ciutat de Tarragona el record d’aquestes bodegues queda en diversos magatzems del barri del Port que s’utilitzen per a altres menesters i sobretot és molt visual a la plaça dels Infants, on es va conservar una antiga portalada en què es llegeix «De Mvller, SA». La ciutat de Tarragona tenia diverses cases de vins i tots de qualitat: De Muller, René Barbier, Dalmau, Tarraco Vinicola o Oliver, entre altres. Al carrer Vapor, a tocar de la Chartreuse, s’hi fabricaven licors a dojo, era la casa Requena i després la casa Puig. Em sap greu oblidar-me de més empreses, eren moltes, cadascuna amb les seves històries i anècdotes. Eren un dels puntals del barri del Port, fet que en facilitava l’exportació. En aquest barri hi havia altres indústries relacionades amb el vi, com ara els boters, ferrers, empreses de carros especials per a transportar botes fins als vaixells o on sigui. La Part Baixa de Tarragona tenia vida pròpia i donava feina. Quan va arribar la democràcia van començar a posar impostos com els de radicació, que anava vinculat als metres quadrats. D’aquesta manera van començar a tancar o marxar les empreses, i la Chartreuse va tornar definitivament a França. Aquest impost deuria ser injust ja que el van acabar retirant, però la història es repeteix i avui són moltes les botigues i comerços que van tancant, entre altres coses, per la pressió fiscal.
És trist veure que el món mig funcionava i que avui es posen en marxa coses per acabar amb tot, i així ens va amb el comerç. Ens toca esperar que les coses millorin. Per sort el vi continua transmetent alegria, i amb aquestes copes de vidre fi encara ve més de gust, ja que abans els gots acostumaven a ser de vidre gruixut i les copes de licor molt petites.
