Els armats de la Congregació de la Sang han tingut diferents capitans Manaies al llarg de la història. Des de 1998 ho és l’Alfons Lorenzo Querol, qui ja feia d’armat des de 1983. Del primer fet fa 25 anys i del segon 40. Però avui no serà el protagonista, sinó que posem en valor el primer Capità Manaies identificat a Tarragona.
El 1914 els armats estrenaren indumentària, un any després que el cinema projectés la primera versió de Quo Vadis?, dirigida per Enrico Guazzoni, un èxit espectacular amb 5.000 extres i unes escenografies fastuoses, que marcà els estàndards de les grans produccions immediates. El mateix 1913 es presentà The last days of Pompeii, d’Eleuterio Rodolfi.
L’impacte del cinema sobre els armats dels anys següents fou molt important. El fotògraf Hermenegild Vallvé captà el nou vestuari tarragoní, detallant els diferents personatges de la cohort, entre ells el Capità Manaies. L’amic Josep M. Salvadó Urpí en el seu treball sobre els armats (1986) recollí que la persona retratada en aquell rol era Plàcido Domingo, mentre que Jaume Benages i Rafael Calle en l’obra sobre postals festives (1995) l’identificaren com Plàcido González.
En el llibre que, coincidint amb els 250 anys dels armats de la Sang, edità el 2009 Indústries Gràfiques Gabriel Gibert, recollíem aquests dos cognoms, però donàvem crèdit al testimoni del Capità entre 1927 i 1951, Pau Espinosa Guilà. En una entrevista signada per Vergara al Diario Español facilità el nom i el cognom dels seus dos antecessors immediats. Creuant les dates, apuntàrem que el més antic, Plàcido Solé –no Domingo ni González–, devia correspondre amb la foto de 1914, tot i que ambdós capitans no havien coincidit en la formació.
Parla el besnet
Ara, gràcies al seu besnet, Plàcido Ferrer Solé, Xato, nascut el 22 de maig de 1956, el més gran de quatre germans –les altres noies–, obtenim un seguit de dades sobre aquell Capità Manaies de 1914. Les ha extretes de l’Arxiu Històric Arxidiocesà. Efectivament era Plàcido Solé, es deia Salvadó de segon cognom i nasqué el 26 de desembre de 1861. Fou batejat dos dies després a la catedral.
Els seus pares foren Antonio Solé Vidal i Teresa Salvadó Illa. La família Solé era de Tarragona, sent els avis paterns Fructuós Solé i Llúcia Vidal. En canvi, la Teresa Salvadó era filla de Josep Salvadó, del Molar, al Priorat, i Teresa Illa, de Constantí. En el bateig del Plàcido actuaren com a padrins José Miguel i Mercedes Canturri, signant l’acta el prevere i ecònom Vicent Llauradó.
El 4 de gener de 1885, als 23 anys, el nostre Capità Manies es casà amb Ana Montesinos Luque, una jove de 17 anys, natural de Màlaga, filla del tinent d’infanteria Pedro Montesinos i d’Isabel Luque. Aquest any els regiments d’infanteria a Tarragona eren els d’Almansa núm. 18 –des de 1883– i el de San Quintín 49 –des de 1884–. Les casernes, les de Sant Agustí –ara plaça Verdaguer– i del Portal del Carro –aparcament fallit de Jaume I–.
Del matrimoni nasqueren quatre fills: Teresa (1888), Plàcido (1895), Ursicina, variant d’Ursucina (1898) –les restes d’aquesta santa s’havien dipositat a la capella de l’Ensenyança el 1843– i Anna (1901).
Del Plàcido Solé Montesinos, avi del nostre interlocutor, continuà la nissaga amb la seva filla Vicenta Solé Jerez (1927) que ens porta fins avui. Germà d’ella fou l’històric casteller Plàcido Solé Jerez (1922-2004), cap de la Colla Nova de Tarragona. El 3 de desembre de 1890 el Capità Manaies figura en la llista de persones amb dret a sufragi en les eleccions, publicada al diari La Opinión, tot i que grafiat amb r en el primer cognom: Plàcido Soler Salvadó.
Apareix com a resident al Serrallo, si bé tant la informació parroquial com la memòria oral del seu besnet situen la família en diferents habitatges de la Part Alta: al carrer Mediona, Rere de Sant Domènec i Ferrers. Plàcido Solé Salvadó treballava com a carreter el 1885, jornaler entre 1888 i 1895, paleta el 1898 i peó el 1901. Feu d’armat fins a la Setmana Santa de 1925, amb 64 anys.
Home de confiança
Arran d’un article del periodista barceloní Carles Sentís sobre els nostres armats, publicat a L’Instant i en aquest rotatiu el 1935, vam saber que «anys enrere ... molts eren gitanos, integrants de les deu o quinze famílies gitanes que han esdevingut tarragonines ... Els gitanos de mica en mica foren eliminats ... Alguns portaven barbes i fins uns bigotis caragolats».
Aquesta aparença antiga es veu en dues fotografies, datades per Daniel Pallejà i Núria Comas entre 1907 i 1911; en un altra publicada el 19 d’abril de 1908 per “La Il·lustració Catalana” i en les memòries del sacerdot Josep M. Llorens a cavall dels segles XIX i XX.
El testimoni familiar de Plàcido Ferrer Solé permet concretar que l’home de confiança de la Sang per comandar els armats no pertanyia a l’ètnia gitana, fet que es suma als indicis que apuntaven a l’any 1914 com el del canvi no sols en l’estètica del vestuari sinó en la caracterització que perdrà les barbes i adoptarà un bigoti més discret.
