Projecte Mut: 'Ja no ens sentim només un grup illenc'

- A finals del 2014 van publicar ‘Idò’. Són al millor moment de la seva carrera?

- David Serra: Podríem dir que sí. Fa uns dies a Barcelona vam fer ple. Estam guanyant públic de Barcelona cap a fora i hem de mirar de conquistar territori al màxim. En aquesta gira estam anant a comarques on fins ara no havíem tocat.

- Les nominacions als diferents premis musicals ajuden a créixer?

- Joan Barbé: És una roda. Quan estàs més present suposo que tens nominacions, i si tens nominacions estàs més present.

- D. S.: Presència és sa paraula. Amb tants grups sa gent s’oblida ràpid de tu. Es tòpic diu que estar nominat és un premi, però per nosaltres és totalment cert. I més encara que som un grup que ve de ses illes, que potser tenim una mica més de feina a fer.

- Perceben que estan entre els punters de l’escena musical catalana?

- J. B.: Sí, però amb un punt d’incredulitat. Ho veig però no m’ho acabo de creure.

- En molts concerts de l’anterior gira feien un format trio més tranquil. Segueixen igual?

- J. B.: A Reus anem amb tota sa banda. Quan vam fer s’anterior gira estàvem més limitats de mitjans. Es músics que portàvem vivien tots a Eivissa i era un problema, per temes logístics. Ara això ja no passa perquè hem ampliat sa banda. Conservem es músics originals eivissencs però tenim sa sort que hem trobat uns col·legues eivissencs que viuen a Barcelona i tenim s’opció de poder tenir quasi dues bandes.

- ‘Idò’ és més festiu. També més folk?

- D. S.: Sí, hi ha més acordió, s’essència des temes és més folk... Així com Col·lecció de satèl·lits, s’anterior, era més pop, aquest té un altre aire.

- El violí passa a ser un element imprescindible, com la guitarra o l’ukelele?

- J. B.: Jo crec que més. Quan vam començar no teníem violinista i s’instrument més folk que teníem era una mandolina, que no sabíem ni tocar-la. Quan vam conèixer en Frank, es violinista, ell havia d’entrar com a percussionista, i ens va dir: «jo quan era petit tocava una mica es violí». Va ser dir això i al cap de dos dies li havíem preparat deu partitures de violí i va dir-nos: «ma mare es posarà contentíssima!» (riu). És un instrument que aporta una sonoritat molt folk i molt sentimental.

- Quant a lletres, també és més folk pel fet que és més reivindicatiu?

- D. S.: Suposo que estàvem més emprenyats per tot el que mos envolta, per sa situació social, política... Tot això convida a fer cançons com aquestes. Encara trobo que mos han sortit suaus! Ha estat una cosa natural.

- Segueixen component a partir de lletres de poetes.

- J. B.: N’hi ha tres, de cançons amb lletres de poetes. Ho hem fet una mica expressament. Sempre havíem treballat amb poetes més de ses illes, però aquí volíem ampliar-ho. Ja no ens sentim només un grup illenc, sinó de tot es territori de parla catalana. Estem igual de còmodes a Eivissa que a València o a Catalunya. Hem agafat tres poetes: un de valencià, un de balear i un de català. És com una triangulació de tots es qui parlem sa mateixa llengua i tenim sa mateixa cultura.