Naltros Lluís Llach Cantautor i escriptor

Lluís Llach: «Quan la moral s’ha d’imposar, la societat esdevé amoral»

Entrevista. El músic i novel·lista s’endinsa en l’edat mitjana amb ‘Escac al destí’, un ‘thriller’ palatí d’assassinats i poder entre ‘l’espasa i la creu’

GLORIA AZNAR

Whatsapp
Lluís Llach, en una imatge a Barcelona. FOTO: Alejandro García/EFE

Lluís Llach, en una imatge a Barcelona. FOTO: Alejandro García/EFE

Lluís Llach és músic, cantautor, polític i escriptor. Com a novel·lista ha publicat Memòria d’uns ulls pintats, Estimat Miquel, Les dones de la Principal i El Noi del Maravillas. Escac al destí (Univers. Grup Enciclopèdia) és la seva última obra amb què canvia de registre, un thriller medieval d’assassinats i conxorxes polítiques i religioses en un fictici regne de Magens.

És la primera vegada que s’endinsa en el ‘thriller’.

La veritat és que gairebé a totes les novel·les he matat algú. I aquesta ja comença a semblar un tercer acte de Shakespeare.

Se n’ha anat a l’edat mitjana.

M’interessava l’edat mitjana, una època hecatòmbica en què vivien entre el poder de l’espasa i el de la Creu. Entre aquests dos poders hi havia uns éssers esporuguits, que miraven de sobreviure, perquè només es podia sobreviure.

«La màxima aspiració que pot tenir un autor de cançonetes és que la cançoneta ja no sigui seva. El recorregut de l’Estaca és un plaer»

El personatge principal, l’Orenç, és un monjo en la tradició de Fray Cadfael, d’Ellis Peters o d’Umberto Eco en ‘El nom de la rosa’.

Tant de bo fos la pols de la sabata de l’Umberto Eco, però la referència que tenia més present era la d’El nom de la rosa, perquè et feia descobrir una cosa molt interessant i és que els famosos ordes religiosos, amb les seves batalles, eren els partits polítics, que s’organitzaven per mirar d’enxampar el poder romà. I això a mi ja em va copsar molt. Però encara m’interessava més, des de la humilitat, la contaminació dels dos poders.

L’Església és clau en ‘Escac al destí’.

L’edat mitjana correspon a l’època postensorrament de l’Imperi Romà. L’Imperi desapareix, però l’Església, no. Ocupa tot l’espai del Vell Continent mantenint, a més a més, el secret de la cultura i la informació amb les parròquies i monestirs. I un rei excomunicat per l’Església significa que els catòlics no tenen l’obligació d’obeir-lo. En tot això, hi ha un moment que a mi em sembla cabdal, que és quan lentament es canvia la confessió pública pel que és l’actual confessió privada.

El secret de confessió és el que fa servir l’Orenç per treure l’entrellat de tot plegat.

Abans només es confessava en públic la gent enganxada in fraganti. I amb la confessió privada arriben als budells de la comunitat, a les intimitats més grosses.

Aquí entra la doble moral del seu regne de Magens?

Quan la moral s’ha d’imposar com a l’edat mitjana, la societat esdevé amoral. Això ja ho deixo clar a la primera pàgina de la novel·la.

«Amb la confessió privada, l’Església arriba als budells de la comunitat, a les intimitats més grosses»

Amb els gossos...

Clar. Perquè a tota la novel·la hi ha aquest esperit de la religió imposada. La societat necessita fer sexe, desenvolupar les seves passions i els seus sentiments. Per tant, només seran morals els molt convençuts o aquells que tinguin por.

Es pot fer escac al destí?

Aquest títol ve molt condicionat pel personatge principal, l’Orenç. Ell, fill bastard del rei, sap que està predestinat a la glòria, per la qual cosa serà bisbe d’una Catedral. Però de cop i volta hi ha uns moviments en l’escac de la seva vida, que, sense entendre per què, fan que al final el seu destí sigui totalment manipulat.

Deixant de banda la novel·la, com a músic, ha deixat de compondre definitivament?

Va ser una determinació. Va haver-hi com una mena de rebuig al piano, no sé per què. Un mecanisme de defensa, de voler iniciar una altra etapa. I això m’ha permès pujar a trens que si no, no hagués pujat mai. He pogut iniciar una experiència al Senegal que m’ha enriquit molt i també he pogut escriure, una cosa amb la qual em diverteixo molt. No havia aspirat mai a escriure i sempre dic que dubto que faci bons llibres i també dubto molt que hi hagi aspirants a escriptors que s’ho passin tan bé com jo. Els amics em venien a buscar i no volia sortir perquè estava emocionat matant algú. És una descoberta magnífica. Soc molt feliç. Escric per això, no pretenc fer obra literària.

«Personalment trobo una meravella el que es va fer a Porrera. Estic molt satisfet i molt orgullós de la gent d’allà»

Però l’Estaca va fent. Ara està a Bielorússia.

L’Estaca, que em pensava que era una cançoneta, de cop i volta la canten a França, a Polònia és el segon himne nacional... La vegada que més em va emocionar va ser a la primavera egípcia. Només em sap greu que acompanyi coses tristes. Però al mateix temps, si serveix per animar la gent que fa aquests actes de resistència i de millora de la qualitat de vida democràtica, doncs és un honor. La màxima aspiració que pot tenir un autor de cançonetes, és que ja no siguin seves. És un plaer i haver-lo pogut viure.

Aquest estiu ha estat fent rutes per Porrera. Què els explica als visitants?

Com pots imaginar, la pandèmia ha avançat el que podia ser la pandèmia econòmica i els cellers de Porrera, que amb tant esforç han funcionat, entre altres el meu, s’ho estan passant molt malament. Aleshores, és qüestió d’intentar ajudar a fer l’enoturisme, canviar una mica els conceptes, que la gent pugui anar a un poble a fer xerrades.

Encara fa vi?

Ara tot ho porta l’Albert Costa, que és fill del fundador amb mi del Celler Val Llach. Em va demanar si podia anar-hi a fer alguna xerrada sobre com havíem fundat el celler. Personalment trobo una meravella el que es va fer a Porrera. Estic molt satisfet i molt orgullós de la gent d’allà. Va començar que érem dos o tres cellers i avui n’hi ha una trentena. L’aventura ha sigut un èxit i els beneficiats són els prioratins, que és el que ens feia por que no passés al principi. O que fos un mercat de finançament exterior que venia allà a fer bons vins i que el prioratí no se n’aprofités. Ara resulta que la majoria de cellers de Porrera són de la gent del poble, empreses familiars de la comarca i espero que la pandèmia no ho destrossi.

El cantautor i escriptor Lluís Llach. FOTO: Quim Arqués/cedida

«L’estat està  còmode. Hem d’enfrontar-lo»

«Si hagués continuat cantant, segurament no hauria pogut fer política», diu l’exdiputat de JxSí Lluís Llach. 

Es tornarà a presentar?
No. No tinc cap intenció de posar-me en llistes. Ho hauria pensat si hagués hagut la possibilitat de donar-se una llista unitària com JxSí. Però si no, no. D’altra banda, estic treballant una mica al Consell de la República. Miro d’afavorir tot el que vagi cap al moviment independentista. Com més aviat arribi la independència millor i per tant posar a l’Estat en continua contradicció democràtica tant com es pugui. Ajudar també a què Europa vegi què està passant.

De quina manera?
A Europa s’està obrint un camí molt important no només des de Brussel·les i d’Estrasburg, sinó també des de Ginebra. I després a l’interior... L’Estat està molt còmode esperant que diguem alguna cosa i el que hem de fer és enfrontar-lo, posar-lo en evidència.

De moment la confrontació és més aviat interna. Què li sembla aquesta imatge?
A vegades és fins i tot dantesca, diria jo. Però, al final, tots els independentistes tenim un objectiu comú i una de les coses que vaig aprendre amb la política parlamentària, és que de la mateixa manera que passen els ganivets, si hi ha dues condiciones, talent i visió d’Estat, al final, aquests ganivets es poden convertir en força. El que hem d’entendre és que en una societat plural com la nostra, cadascú ha de fer el seu paper, i per tant hem de respectar que els altres ho facin.

Ho veu des del vessant positiu...
Sí. Que hi ha la dreta independentista i que es diu PDeCAT? Fantàstic, jo no la votaria, això és conegut. Que JxCat representa un centre molt ampli que va des de la socialdemocràcia al centre una mica dretà? Perfecte. Que ERC és un partit ben assegurat que vol créixer, que creixi... Que la CUP vol ocupar l’espai de tota aquella gent que no està satisfeta... Hi ha de ser tot això.

Com enllaça la seva novel·la amb l’actualitat?
Si mirem la història de la humanitat en forma de macro visió, soc positiu, hem evolucionat. Però alhora, hem de repensar moltes coses. Estem en un moment que hem de confrontar quatre pandèmies, la sanitària, l’econòmica, la climàtica i la democràtica. Com ens en sortirem? Quan mires el món sembla que les societats que més bé aguanten són els Putin, els Trump... A Europa, espero que algú entengui que o donen un cop de força per recuperar les economies, els mitjans de comunicació, etc. O els polítics d’avui només poden ser titelles en mans del poder.

Peons del destí.
A veure si som capaços de fer un escac al destí.

Temas

Comentarios

Lea También