19-F: Molt més que una vaga

La societat no avança de forma lineal. La perspectiva històrica ens ensenya que hi ha moments concrets en què cristal·litzen canvis, transformacions. Sovint, problemàtiques complexes que es van acumulant al llarg dels anys, de cop, desperten la consciència dels ciutadans, que decideixen prendre la paraula, intervenir.

Aquestes reaccions col·lectives marquen un abans i un després en la història. Són fets puntuals que posen en evidència, moltes vegades de forma dramàtica, situacions intolerables. Esdeveniments que obren els ulls a una majoria social davant injustícies que fins aleshores eren denunciades per col·lectius minoritaris. La causa d’uns pocs es converteix en la causa de molts. I és quan té possibilitats d’aspirar a la victòria. Encara que sigui després d’una lluita llarga i esgotadora.

Els exemples són molts i tan diversos que sembla que no tinguin res a veure els uns amb els altres. El 15-M, quan una joventut devastada per la crisi es va concentrar a les places per demanar un futur, va marcar un abans i un després a Espanya. De la mateixa manera que la lluita contra el canvi climàtic es va convertir en la causa vital de tota una generació de la mà d’una adolescent, Greta Thunberg. O la indignació per la sentència de la Manada va fer que la mobilització del 8 de març de 2018 representés un extraordinari salt en el temps del moviment feminista i de la lluita contra el masclisme.

Altres canvis tenen un ‘moment zero’ dramàtic. La tragèdia dels Alfacs va obligar a modernitzar la normativa del transport de mercaderies perilloses per carretera. La intoxicació per oli de colza adulterat, que l’any 1981 va matar a centenars de persones, va significar l’aplicació d’importants mesures de seguretat alimentària a Espanya. Les dues tragèdies possiblement van salvar, després, moltes vides.

Què tenen en comú tots aquests exemples? Al meu entendre, la capacitat transformadora de les mobilitzacions ciutadanes i que l’adversitat, lluny d’ensorrar-nos, ha de servir per impulsar els canvis imprescindibles per revertir les injustícies.

La nova pregunta ara és si la tragèdia de la química, l’explosió de la planta d’Iqoxe, serà o no el punt de no retorn, el moment zero, d’una nova relació del territori amb la indústria química? La resposta no la tenim encara. Ens falta perspectiva. Però en tindrem un primer indici el dimecres vinent, el 19 de febrer, el dia en què està convocada una vaga i mobilitzacions en protesta pels mals que va desvetllar l’explosió.

Els sindicats han liderat la protesta, però des del primer dia li han volgut donar una dimensió ciutadana. Així ho han entès els veïns de les ciutats i barris més propers a la indústria química. Encara és una incògnita si aquests cercles s’aniran ampliant fins a arribar a Tarragona, Reus, Valls, Salou, Cambrils... Si els seus habitants se sentiran interpel·lats per la convocatòria. Una vegada més es posarà a prova el sentiment de pertinença, la cohesió, la solidaritat del Camp de Tarragona davant els problemes que superen el marc estricte de cada ciutat.

Abans parlàvem d’exemples. En podem buscar un de molt proper per explicar el repte al qual s’enfronta ara el Camp de Tarragona. El de les Terres de l’Ebre en defensa del seu riu. Davant l’amenaça d’un nou transvasament que fes irreversible la regressió del Delta, els ciutadans de les comarques de l’Ebre van fer causa comuna, van unir forces, i van aconseguir plantar cara al projecte. Per si no hi havia prou evidències, el temporal Glòria va demostrar fins a quin punt era important la seva lluita. L’esperit de la Plataforma en Defensa de l’Ebre és, doncs, un bon exemple de tenacitat i resiliència per afrontar desafiaments com el que té ara plantejat el Camp de Tarragona.

El 19 de febrer és molt més que el dia d’una vaga i mobilitzacions en resposta a la tragèdia de la química. Pot ser, o no, la data que marqui una nova època en el territori. El dia que la ciutadania no només va exigir seguretat pels treballadors i els veïns que viuen a tocar de la química, sinó un tracte més respectuós i digne. El 14 de gener vam patir la tragèdia. El 19-F és el dia per convertir el dolor amb una oportunitat de canvi.

*Josep Carles Rius (Valls, 1956) és periodista president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.