Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

‘El cònsol de BCN’, la gran novel·la d’Andreu Claret

Periodista de referència, relata les convulsions polítiques de la rereguarda republicana en una història que ha sigut premi Néstor Luján

Antoni Batista

Whatsapp
L’escriptor Andreu Claret a la Part Alta de Tarragona, amb una obra anterior. FOTO: Pere Ferré

L’escriptor Andreu Claret a la Part Alta de Tarragona, amb una obra anterior. FOTO: Pere Ferré

Vladimir Antónov-Ovséienko va ser un heroi a l’URSS: va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, que culminava la Revolució d’Octubre de 1917. Aquell mite en forma humana va ser nomenat cònsol a la Barcelona de la rereguarda republicana, i ara la seva biografia comença a tenir una més entenedora versió del rus al català. La impressionant novel·la El cònsol de Barcelona, d’Andreu Claret, premi Néstor Luján, a punt d’entrar en segona edició després d’una magnífica acollida de la crítica i de l’aforament dels rànquings de les llibreries.

El cònsol de Claret pinta un quadre figuratiu d’una història i impressionista de la vivència i els ambients d’aquella història. Els protagonistes reals són allà, però explicats pels ficticis d’un dramatis personae pensat a l’efecte. El president Companys, Tarradellas, Ehrenburg, Comorera, García Oliver... La teranyina de càrrecs intermedis de la Generalitat, els diplomàtics i els espies que viuen a les seves legacions... Al costat dels germans Ramon i Josep Tarrida i les seves parelles, que tenen un paper fonamental: l’Àfrica, una activista anarquista, i la Maria, mare i mestressa de casa. Un paper també essencial el de la dona del cònsol, Sòfia Levin, comunista de primera hora, desenganyada de Stalin, a l’última.

Al final del llibre, emocionant i emotiu, una altra dona que creix en poques pàgines: Josefina Tarrida, filla d’en Josep, xofer d’Antónov. El metrònom batega en presto i si els tres anys de guerra havien transitat per 307 pàgines, els 78 que van de 1939 a 2017 només en necessiten 44. Pensada narratologia cinematogràfica entre nus i desenllaç. La prova: l’últim Tarantino, Érase una vez en Hollywood.

A través de la història política del cònsol i de la intrahistòria de la família, fulls que capturen l’atenció i captiven l’esperit mentre els passes i passen entre les vicissituds de la guerra de la República contra el feixisme i de la guerra entre les esquerres escrita amb tinta vermella pels centres de Barcelona i de Moscou. Un debat tan etern com enganyós entre l’èpica de la revolució i la prosa més cantelluda de governar la supervivència. Morts en obert pels carrers, i els traïdors de conveniència torturats i executats pel terrorisme d’Estat estalinista. Un nexe entre aquells desastres de lesa humanitat, entre Catalunya i l’URSS, Andreu Nin, revolucionari català, traductor dels grans russos al català, purgat a la russa.

Portada de l’últim llibre d’Andreu Claret. FOTO: DT

Claret aconsegueix pàgines brillants en els paràgrafs difícils de la màxima tendresa i la màxima crueltat. Allà on no només descriu què passa, sinó què se sent. Les angoixes d’un temps de guerra, que van de patir gana i haver-se de buscar la vida, a haver-se de buscar refugi quan a Barcelona li etzibaven les bombes zenitals de l’aviació i les parabòliques dels cuirassats de l’armada franquista. Una novel·la que aporta una visió diferent i nova d’un tema d’aquells què et penses què ja s’ha dit tot. Però l’autor aconsegueix la difícil versemblança d’una ficció que podia haver estat realitat. En aquesta originalitat és on rau el talent d’un periodista de referència. Andreu Claret Serra va excel·lir al setmanari ‘Cambio 16’ del final de la dictadura i la Transició, trobant el punt de donar la major quantitat d’informació possible en un marc de límits, censures i amenaces. A vegades, anava més enllà i s’avançava en el temps creant escenaris periodístics que fossin en ells mateixos notícia política, com ara asseure en una taula unitària el màxim ventall d’oposició al règim: ‘L’esperit del Ritz’, juny de 1974.

En aquells anys, compaginava el periodisme legal amb molt de paper a molta premsa clandestina, però la seva aportació més significativa és a l’Agència Popular Informativa (API), un servei de contrainformació potentíssim de l’activitat de les lluites democràtiques que el llapis vermell tatxava. Va ser un dels seus impulsors, amb uns criteris molt professionals, de procurar deixar de banda fòbies i fílies a benefici d’un periodisme creïble i de qualitat: en aquest sentit, al desafiament de la policia s’hi afegia el desafiament de les males praxis propagandístiques de la premsa clandestina.
Quan va escampar el mal temps, Claret va encofrar un currículum professional de primera magnitud, sempre amb una característica molt seva d’exigència informativa, de prioritzar els fets ben explicats i contrastats, en la modèstia de la tercera persona que se’n distancia per apropar-los al lector en la major nitidesa. La direcció de l’Agència EFE a Catalunya va culminar el vessant de periodisme informatiu químicament pur. Amb aquest pòsit sòlit, avui és un analista lúcid que signa a ‘El Periódico’.

El seu compromís amb el país el va portar a militar al PSUC amb càrrecs d’alta responsabilitat -i presó- durant la dictadura, i ja en democràcia, deixada la militància, va dirigir institucions d’abast internacional, perquè el periodisme l’havia portat a corresponsalies i cròniques tan diverses com la revolució portuguesa, l’Amèrica Central i Àfrica. Va dirigir l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la Fundació Euromediterrània Anna Lindh per al diàleg intercultural.

Té vincles amb les comarques tarragonines a través del seu pare, Andreu Claret Casadessús, fundador d’ERC que va ser el delegat de la Generalitat per retornar l’ordre a La Fatarella després de les col·lectivitzacions de la FAI, rerefons de la seva primera novel·la, El secret del brigadista. El republicanisme militant del pare -amic de Companys, estimat de Pau Casals, immortalitzat a les memòries de Xammar...- va ser la causa que Andreu Claret Serra naixés a l’exili francès d’Acs, tal dia com avui de 1946. Per molts anys! Jo li dec allò que mai no acabes d’agrair prou: el primer mestratge i les primeres feines. 

Temas

Comentarios

Lea También