La monarquia va ser fruit de dues debilitats. La del règim franquista, que no podia mantenir l’Estat totalitari sense el dictador. I la de l’oposició democràtica, que no tenia prou força per aconseguir la ruptura. Va ser el ‘mal menor’ per ambdues parts. La restauració despertava tant la desconfiança dels franquistes com la dels demòcrates. Per motius totalment oposats. Els primers volien un rei titella per seguir mantenint el poder. Els segons, creien que Juan Carlos es convertiria en un obstacle per aconseguir la democràcia. Després, la història és ben coneguda, i les seves interpretacions també.
La monarquia imposada pel règim franquista va ser la clau de volta de tota la reforma política que va donar lloc a la Constitució del 78. Els demòcrates ho sabien i per això la van acceptar com un pas imprescindible, inevitable, per seguir el procés cap a les llibertats socials i polítiques. La monarquia era vista com un instrument de consens per evitar la confrontació oberta entre franquistes i demòcrates. En altres paraules, una majoria social i política considerava la monarquia ‘útil’ per transitar cap a la democràcia i l’homologació, per fi, d’Espanya a Europa. D’aquí va néixer el concepte de ‘Transició’.
L’oposició democràtica, amb els líders exiliats al capdavant, van ser molt conscients de la impossibilitat de forçar la ruptura. Va ser una dolorosa generositat la seva, que mereix tot el respecte davant un revisionisme històric simplista. Quan es parla del ‘Règim del 78’ com a única font de les fragilitats del nostre sistema democràtic es fa un exercici de desmemòria, interessat o involuntari. No cal haver viscut aquells anys per saber l’extrema complexitat del procés cap a la democràcia.
La Transició va significar un dur pols amb el règim, i també amb una part important de la societat, que no va canviar el seu pensament pel fet que el dictador hagués mort. Van ser anys amb un gran anhel de pau, però amb la constant presència d’actes violents protagonitzats pels dos extrems, dels grups feixistes a ETA.
El ‘franquisme sociològic’ era molt fort fa quaranta anys. I aquí segueix. El veiem en les declaracions de determinats polítics, en les portades d’alguns diaris, a les xarxes, a les tertúlies, en nombroses actituds públiques i privades. Aquesta és la gran motxilla històrica d’Espanya, la gran diferència respecte a altres països europeus on els règims feixistes van ser derrotats.
L’herència del franquisme la veiem també en la corrupció, mal endèmic de la dictadura que la democràcia no va saber extirpar. La corrupció l’han practicat tant els hereus del règim com alguns dels qui el van combatre. Amb el desgast de les institucions, amb la ‘traïció’ que significa per la ciutadania que es va implicar en el procés democràtic. La fuga del rei emèrit és ja el súmmum d’aquesta degradació. L’hereu de Franco que, segons les cròniques va fer possible la Transició, utilitzava, presumptament, els seus privilegis per acumular una fortuna. Pitjor, impossible.
I si fa quaranta anys es va generar un ampli consens sobre la utilitat del paper del rei, ara sorgeix una nova pregunta. És útil la monarquia per la democràcia espanyola? Com és evident, la resposta és múltiple. La dreta política i mediàtica tanca files perquè la consideren l’últim mur de contenció enfront d’una futura república que podria posar en perill els seus privilegis. L’esquerra convencional segueix veient la institució monàrquica com un ‘mal menor’, com aquella pedra angular del pacte constitucional. L’esquerra alternativa aprofita l’ocasió per la reivindicació republicana, mentre els independentistes diuen que a ells només els interessa la República catalana.
La gran debilitat del republicanisme és, precisament, que hi ha moltes idees de república, algunes incompatibles entre elles. La gran fragilitat de la monarquia és ella mateixa, incapaç de tenir una ‘autoritat moral’ que compensi el seu anacronisme, un poder hereditari en ple segle XXI. Si en alguna institució el comportament privat, personal, està més lligat a l’acció pública, és en el cas dels reis, perquè no estan sotmesos a l’escrutini de les urnes, només a l’acceptació o no dels seus ciutadans. I aquí tornem a la gran qüestió: és útil la monarquia avui a la democràcia espanyola? Fer-se la pregunta i cercar respostes és un bon exercici democràtic.
