Sí, encara cal reivindicar la igualtat. I els carrers en van plens

Quan jo era petita a casa sentia parlar dels amics i amigues dels meus pares, suposo que com a totes les famílies. Alguns els coneixíem perquè venien a veure diapositives de viatges, costum bastant arrelat a l’època, o anàvem a sopar amb altres matrimonis i els seus fills. Tot normal, entenent normal com habitual i exempt d’estranyesa.

Recordo com el meu pare ens explicava com un amic seu feia pel·lícules amb una tècnica artesanal que ara es coneix com a stop-motion. Es coneixien des de molt joves. Era un artista. Era gai. Era amic del meu pare. Sempre en vaig sentir a parlar com un home creatiu, no com un home diferent. M’enorgulleix haver viscut la normalitat des de molt aviat. Que no em carreguessin de prejudicis enfront dels qui uns quants anomenaven «de l’altra ‘acera’». Hi ha una cosa que no he entès mai: la importància que alguns donen a la vida privada d’un amic, d’un treballador, d’un cap o d’un familiar. No sé ben bé d’on surt aquesta necessitat morbosa de comentar si aquest o aquell se’n va al llit amb un home o una dona. És realment sorprenent que a 3 de juliol del 2020 estem encara escrivint sobre aquests temes i la intolerància d’uns quants retrògrads que troben en la violència la seva única via d’expressió davant d’un fet que els supera, caldria saber per què.

Sigui per la feina que he desenvolupat, sigui perquè vaig marxar a Barcelona molt jove, tinc molts amics i amigues homosexuals (ara he recordat el personatge de la Nunú del Versió Rac1 que diu aquesta mateixa frase amb una intenció radicalment oposada a la meva), i això m’ha convertit en una persona, crec que ja ho portava de sèrie, que ha respectat la llibertat individual en tots els camps.

Trobo trista la imatge de qui es planta davant de la família i els aboca «us he de dir una cosa» després de mesos de donar-li voltes i nits sense dormir, la trobo angoixant perquè és injust que se sentin obligats a passar el tràngol, com si haguessin de confessar una malifeta.

S’han vessat massa llàgrimes per por, per vergonya i per una de les expressions que més castren, la patètica «què diran».

Quan em vaig fer una mica més gran vaig entendre comentaris com aquell clàssic «el seu casament va ser una tapadora». Em pregunto quanta gent va fer una vida heterosexual per contentar un entorn homòfob, en la majoria dels casos. Convençuda estic que molts i moltes joves estan summament orgulloses dels seus pares alliberats d’un matrimoni orquestrat per tapar unes vergonyes infundades i inculcades de mala manera.

Trobo trista la imatge de qui es planta davant de la família i els aboca «us he de dir una cosa»

Els famosos es troben en la mateixa situació, només que en lloc dels pares els estan jutjant milions de persones. Un altre peatge innecessari.

Això sí, l’endemà tothom en parlarà fent safareig i algun riure sorneguer. I probablement seran els mateixos que se sentiran orgullosos d’enumerar la quantitat de persones amb qui se n’han anat al llit, però no explicaran el poc que valen. Són els mateixos que pregunten per què s’ha de fer un dia de l’orgull LGTBI i no un dia hetero, els que no s’han hagut mai d’amagar per fer un petó ni s’han hagut d’aguantar les ganes d’agafar la mà de la seva parella pel carrer.

En lloc de fer bandera de la nostra ignorància davant del significat de les denominacions trans, bisexual o intersexual, caldria informar-nos una miqueta més i mirar d’entendre les realitats que per llunyanes que ens semblin cal que no ens siguin alienes.

Vull fer una crida als pares de nens i nenes i als professors encarregats de transmetre’ls uns valors sumats als que veuen a casa perquè deixin el llegat del respecte per la llibertat de les persones. Creem una societat normal de veritat d’una vegada sense vergonyes ni complexos, els acudits de marietes ja es van exhaurir a la nostra generació.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.