2020-21. El curs de la proesa

Ara que falta menys d’una setmana perquè s’acabi el curs 2020-21 ho hem de dir en veu molt alta: el que han aconseguit els docents és una proesa. Durant el confinament van mantenir el vincle formatiu i emocional amb els alumnes. I, a partir del setembre del 2020, van aconseguir mantenir les escoles obertes. Amb confinaments de grups bombolles periòdicament, però majoritàriament amb una normalitat que era vital per als nens i nenes, els i les adolescents, els joves.

Altres països no ho han aconseguit i els estudiants han sofert molt més l’impacte de la pandèmia. Als Estats Units, per exemple, la reivindicació de més mesures de seguretat per part dels col·lectius de docents va fer que les escoles no obrissin fins molt més tard. Aquí, les i els mestres han posat per davant els drets dels alumnes.

En un article a El Diari de l’Educació (4 d’abril del 2021), Jaume Cela, mestre i referent de la comunitat educativa, donava les gràcies «als equips docents, a tots i a cadascun de vosaltres, perquè heu sabut continuar fent la vostra feina, convivint amb la por natural davant de tot el que us podia passar i atenent el camp emocional del vostre alumnat, perquè sabem que no hi ha aprenentatge si no mirem d’atendre les emocions que vivim».

Però, com recordava Cela en el seu article, l’èxit del curs 20-21 també és fruit de la responsabilitat de l’alumnat, que va seguir les normes de prevenció i seguretat. I de les famílies que han estat sempre amatents a alertar l’escola de qualsevol risc. I, per descomptat, de la determinació de les administracions. Crec, arribats aquí, que Josep Bargalló, conseller durant la pandèmia, mereix també el nostre agraïment. Juntament amb tot el seu equip.

En aquestes pàgines sovint som molt crítics. Assenyalar les mancances forma part de la nostra feina com a periodistes, però també tenim el deure de remarcar els fets positius. I aquest curs ja figura en la història com un dels més difícils de la nostra vida i, a la vegada, com aquell en què els docents van aconseguir la proesa de mantenir les escoles obertes.

Ara la gran preocupació dels docents, segons revela l’enquesta realitzada per Cambridge International a cinc-cents professors de tota Espanya, és l’impacte emocional que ha tingut la pandèmia en els infants i adolescents. I la tasca ingent que representa recuperar-nos col·lectivament dels estralls socials, econòmics i de salut mental. Però l’enquesta també ens diu que la immensa majoria dels i les mestres creuen que combatre junts les dificultats ha apropat molt professors i alumnes. Ha reforçat el seu vincle, el que és un gran patrimoni per començar a teixir la reconstrucció.

Professors i alumnes saben que ara, junts, hauran de seguir lluitant. I nosaltres, la resta, hauríem de saber que no els podem deixar sols com havíem fet tantes vegades. El primer que necessiten és el compromís de les administracions perquè no es reverteixin les tímides mesures que es van prendre per aconseguir millorar l’atenció a l’alumnat, començant per la reducció de les ràtios (nombre d’alumnes per professor).

Dolors Queralt, professora a l’Institut Escola Daniel Mangrané, escrivia aquesta setmana una carta als companys de claustre en què compartia els seus sentiments: «Ha estat un curs complex, estressant i incert. Un Dragon Khan emocional i un nou repte, després de tants... I de nou, una resposta excel·lent i una recompensa merescudíssima: l’agraïment de l’alumnat i el reconeixement de les famílies [...] És tanta la feina feta, la il·lusió invertida, la implicació, la paciència infinita, la proactivitat demostrada, que només queda per dir-vos: gràcies i enhorabona!».

Les seves paraules són les nostres: gràcies i enhorabona!