La vaga mèdica i l'oportunitat que no podem perdre

Els sindicats mèdics han convocat aquests dies una nova vaga. Les raons són conegudes: sobrecàrrega assistencial, manca de reconeixement, sous desfasats i una organització del treball que fa anys que va per darrere de la realitat clínica. És difícil negar la legitimitat de les reivindicacions, perquè el sistema sanitari ha viscut massa temps recolzant-se en la vocació dels professionals en lloc de respectar-la i protegir-la. Ara bé, seria un error monumental reduir aquest debat a una simple equació laboral. La qüestió no és només si els metges mereixen millors condicions —la resposta és òbvia—, sinó què en fem. Si la reivindicació es limita a fer el mateix cobrant més i treballant menys, haurem malbaratat una oportunitat històrica. El país no necessita només compensar la professió; necessita transformar el sistema sanitari.

Un bon punt de partida és l’Estatut del Metge. No és una demanda corporativa, sinó un instrument imprescindible per definir un marc professional coherent amb la realitat de la medicina moderna. Pretendre regular això amb eines administratives estàndards és ignorar la naturalesa de la professió.

Tanmateix, un Estatut no serà útil si es limita a millorar condicions sense orientar la transformació del sistema. El futur passa per organitzar equips millor, simplificar processos, aprofitar la tecnologia, redistribuir responsabilitats i concentrar l’energia dels professionals en allò que realment aporta valor a la ciutadania. Un sistema sanitari modern no pot descansar només en l’antiguitat o en la presència física; ha d’incorporar mecanismes de retiment de comptes i, quan calgui, sistemes de compensació vinculats a resultats i a impacte real. No pas per convertir la medicina en mercaderia, sinó per evitar que la professió evolucioni cap a un funcionariat sense incentius, sense trajectòria i sense projecte.

El debat sobre les guàrdies n’és un bon exemple. Pocs temes generen tanta tensió, però costa trobar-hi plantejaments realistes. No totes les especialitats mèdiques tenen la mateixa naturalesa ni la mateixa necessitat de presència continuada. Hi ha serveis que poden evolucionar cap a torns; n’hi ha d’altres en què la guàrdia de 24 hores continua sent plenament operativa. El problema no és el model de guàrdia, sinó el seu ús distorsionat. Els equips de guàrdia no existeixen per absorbir activitat ordinària, ni per fer docència o gestions pendents. Una guàrdia és un dispositiu de seguretat clínica: està creada per garantir que, quan hi hagi una emergència, hi hagi professionals disponibles, formats, desperts i en condicions per actuar. Per això, els equips de guàrdia han d’estar dimensionats segons les necessitats reals del territori i protegits de qualsevol. Quan es converteix en un segon torn encobert per fer activitat ordinària, el sistema es col·lapsa i es posa en risc allò que s’hauria de protegir: la resposta crítica immediata i segura.

Per això costa entendre que el debat públic giri únicament al voltant de la millora personal i no de la millora del sistema. La medicina no és una feina qualsevol: és una responsabilitat social. Si el futur passa per treballar menys hores, que sigui perquè treballem millor. Si passa per cobrar més, que sigui perquè generem més valor. I si passa per canviar la manera de fer guàrdies.

La vaga és un crit d’alarma legítim. Però no pot ser el final de res; ha de ser l’inici d’una discussió madura sobre quin sistema sanitari volem. No ens podem permetre que una reivindicació justa esdevingui una oportunitat perduda. I el pitjor que podríem fer és confondre comoditat laboral amb progrés sanitari.

El repte que tenim davant és immens. El que ens hi juguem, encara més.