Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

3+2 = 4 +1

La mesura només pot assegurar el seu caràcter positiu si no amaga una reducció de finançament
Whatsapp

El Consell de Ministres del govern espanyol acaba d’aprovar un nou reial-decret que afecta l’ordenació dels ensenyaments universitaris a Espanya (possibilitat de graus de tres anys i màsters de dos, enfront de la uniformitat actual de graus de quatre i màsters d’un), una vegada més sense tenir en compte el parer de la comunitat universitària que, sense oposar-s’hi conceptualment, n’ha demanat una discussió amb més profunditat ateses les grans implicacions en organització, continguts curriculars, equitat en l’accés i finançament.

El mateix Consell d’Estat n’ha qüestionat també la urgència. Recordem que la fórmula del real decret, potestativa de l’executiu, ha eliminat de facto les possibilitats de discussió política sobre una qüestió de gran impacte social, més enllà del que es podria esperar d’un reglament, que és el rang que correspon a un reial decret.

L’argument principal de la mesura és el de facilitar l’harmonització del nostre sistema amb l’estructura adoptada majoritàriament a l’espai europeu d’educació superior. Exactament el mateix que fa set anys defensàvem unànimement els llavors rectors de Catalunya davant el ministeri, una defensa que va ser totalment estèril en aquell moment.

El que particularment pensava que era bo llavors, segueixo pensant que essencialment ho és avui. Defensor com sempre he estat de la màxima autonomia universitària, unida a la total responsabilitat institucional, no puc pas presentar objeccions al concepte d’un model que reconegui a les universitats la capacitat de decidir sobre la millor estructuració de les seves titulacions.

Però sí que cal manifestar que l’aparent major flexibilització que permet el nou reial-decret, tal com ha entrat en vigor, constitueix, de fet, un instrument constrenyedor de la capacitat d’actuació de les universitats a través de la reducció de finançament públic que se’n podrà derivar, en una situació que ja és d’ofec econòmic i crítica pel que fa a la capacitat de competició internacional, i, al mateix temps, un pas més cap a l’increment en la iniquitat en l’accés als nivells superiors d’educació universitària, els de màster, fent-los més cars i inaccessibles a les classes socials més desafavorides, la qual cosa comportarà pèrdua de talent potencial i, finalment, empobriment.

La mesura adoptada només pot assegurar el seu caràcter positiu de major autonomia i flexibilització si no amaga una intenció de reducció de finançament i, al mateix temps, va acompanyada de mecanismes d’ajut a l’accés equitatiu als màsters.

Per això, hauria calgut que tant dels del MECD com des de les comunitats autònomes, que són les que finalment financen les universitats, s’hagués fet (i encara hi som a temps) una manifestació clara d’assegurament de l’estabilitat financera de les universitats; és a dir, que la reordenació de la seva oferta formativa en un nou repartiment grau-màster no impliqués en cap cas una expectativa de reducció d’un finançament que avui ja és del tot insuficient; això segurament passa per una revisió dels models de finançament que contingui com a element fonamental considerar que l’esforç, la inversió pública que es fa, cobreix un total de cinc anys d’estudi amb aprofitament, i no quatre o tres a un nivell i els altres un o dos amb un sobrecost important per l’estudiant, el qual introduirà una barrera objectiva a l’accés als estudis de màster, imprescindibles per una economia que vol ser basada en el coneixement.

Cal molta claredat en el posicionament que prenem com a societat sobre el nivell d’inversió pública adequada per a una formació superior que el país necessita, socialment i econòmica, que arribi a un 40% de cada cohort.

Els referents internacionals són tan diversos com clars: hi ha societats, com l’anglesa o l’americana, que posen èmfasi en el benefici individual de l’educació superior i adopten esquemes de preus públics propers al cost total, i n’hi ha d’altres que es decanten, i cada cop més, per valorar el gran benefici públic que s’obté d’un accés equitatiu (maximització de l’aprofitament del talent i major justícia social), a través de sistemes de preus públics molt baixos o totalment gratuïts (països nòrdics, centre-europeus, Alemanya, França, etc.) o que, no sent tan reduïts, ho són significativament més que els actuals a Espanya, com és el cas d’Holanda.

Cal decidir clarament i pública quin tipus de societat i país volem, en tots els aspectes essencials de l’ordenament social, però particularment també en la política universitària, i no imposar-ho amb reglaments aprovats per un executiu, sense cap discussió política.

Feta explícitament aquesta important i imprescindible tasca de decisió, i explicació, política, les universitats seran coneixedores de la realitat econòmica amb la qual poden treballar i llavors sí, podran efectivament decidir autònomament sobre la seva estructura de titulacions, i ho sabran fer, i serà positiu que ho facin.

Mentrestant, l’apel·lació a l’autonomia universitària no és més que un recurs retòric, fins i tot una broma, atès que en la situació actual no disposen de cap instrument d’assegurament de la seva sostenibilitat econòmica i el decret els planteja, de fet, una expectativa de major retallada del finançament públic.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También