A la recerca dels sabors perduts

Recorda el tomàquet de pebrot i la fava de la reina mora de la Vilella Baixa? L’enciamet de sucre i la carabassa de violí de la Bisbal de Falset El fesol del carall de Poboleda, la safanòria roja i l’enciam de carxofeta de Cabacés?

Difícilment, perquè són productes hortícoles quasi desapareguts que ara recupera el Parc Natural del Montsant. És el mateix que van fer al Vallès Oriental per recobrar mongetes esborrades de la memòria i del paladar com les del genoll de Crist, el fesolet de l’ull negre, les del sastre, les del bitxo, les afartapobres o les escurça-tites, entre d’altres.

Eren arqueologia i ara es poden reproduir amb els bancs de llavors i els estudis de genètica. A L’Empordà ressusciten, d’entre les més de set mil varietats de pomes, algunes com les de la cara bruta, les de sang de bou o les de la panxa rodona. Perdudes com aquells préssecs de secà, petits, amb més pinyol que polpa i la pell aspra, però més dolços que la mel. O el bròquil negre, que ja no n’hi ha d’aquell negre que, com més negre, més bo i saborós.

No és nostàlgia de la cuina de l’àvia. És qüestió de salvar i retornar els sabors i els noms de les coses de menjar. Com la gasosa, per exemple. Els anys setanta del segle passat hi havia tres-centes fàbriques de gasosa a Catalunya. Només en queden vint-i-cinc. És a dir, quasi n’hi havia una per cada tres municipis. La més antiga d’Espanya va ser la de Terrassa, que ha complert cent vint anys. Altres marques llegendàries i populars han desaparegut. I aquelles velles ampolles de vidre bellament esgrafiades es paguen als brocanters i entre col·leccionistes al voltant de deu euros. Paradoxalment, és més cara una d’antiga buida que un pac de plenes envasades en plàstic.

Igual va passar amb les gasoses en pols, com les litines i el sidral. Invent d’un metge francès, primer es venien a les farmàcies i després a les botigues d’ultramarins. Ja no es veuen botigues d’ultramarins. Eren uns sobres de granulats per fer gasosa o llimonada com la de la marca Bragulat, nascuda a Reus l’any 1912. I la mainada més llaminera xuclava directament el sobre sense passar-lo per l’aigua. No s’havien inventat llaminadures de colors psicodèlics amb excés  de sucre. Els sidrals que encara es troben es fan a Mataró. Malgrat que no s’assemblen en res als d’abans i tenen formes de biberó de disseny postmodern, s’exporten als cinc continents. La Real Fábrica de España els comercialitza amb la tradicional bandera de Sant Jaume.

Més proper en la memòria és el sidral El Tigre, comercialitzat per Serra Pàmies a Reus. Semblant és la història del Sidral Mundet, beguda emblemàtica de Mèxic inventada per l’emigrant empordanès Artur Mundet. És una mena sidra i xampany de poma que ha comprat Coca-Cola i ha inundat el mercat d’Estats Units. Mundet també va inventar el tap de corona que ara es coneix com xapa. Ha jugat alguna vegada partits de futbol amb xapes? Ha vist cortines de cordill i xapes?

La Coca Cola de l’Ebre és el malnom del suau o zuavo. Creat i fabricat a Mora d’Ebre, era un  «ponche espumoso de café». Una barreja de sifó i cafè, recepta tradicional que la família Cots elaborava a la fàbrica de gasoses Solé de Móra d’Ebre. Desapareguda del mapa de begudes refrescants l’any 1983, la segona generació l’ha recuperada amb èxit a Benissanet. També s’anomenava soldat, perquè els zuavos eren unes tropes berbers del segle XIX. El suau seria impossible sense el sifó. A Catalunya s’havien comptabilitzat més de noranta marques, que vol dir més fàbriques de sifó que comarques. La prova és que el lleidatà Juanma Nieto en té una col·lecció de més de dues-centes, exclusivament esgrafiades en vermell. Els decoradors els van posar de moda i ara es paguen a preus d’antiquari.

Què seria del sifó sense el vermut? Beguda popular, quasi va desaparèixer de les comarques tarragonines a finals del segle passat i inicis de l’actual. Posat de moda, els vuit millors vermuts dels prestigiosos premis Vinari són de Reus, Tarragona, Falset i Terra Alta. I les ciutats s’omplen de vermuteries com abans de frànkfurts o cocteleries. Però qui se’n recorda del ball de vermut que es feia a les festes majors de cada poble? Especialment ara,  quan tot té sabor d’estiu. 

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan  va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’‘Informes-Ebre’. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.