'¡A por ellos!'

Aquest crit de reminiscències futbolístiques és el que entonaven emocionades les multituds que envoltades de banderes espanyoles acomiadaven els guàrdies civils i policies nacionals que marxaven, en campanya, cap a Catalunya, en algun cas fins i tot en cerimònies presidides per l’alcalde de torn. Aquest cronista ignora si «ellos» són tots els catalans, els que volen votar, o només els que volen votar SÍ, però no costa gaire d’imaginar quines poden ser les intencions envers els destinataris de l’arenga.

Aquest crit de reminiscències bèl·liques no acaba d’encaixar del tot en una Europa del segle XXI on crèiem que segons quins estils i maneres de fer estaven superats amb escreix, però que pel que es veu encara són vàlids Ebre enllà.

Aquest crit de reminiscències de negra memòria mostra, però, que al cap i a la fi la força encara és un argument, i com a mostra tots els esforços (fiscalia inclosa) per tal de demostrar una suposada violència contra els vehicles de la guàrdia civil aparcats davant de la conselleria d’Economia, uns vehicles on, per cert, s’hi van pujar bona part dels periodistes que pretenien filmar i fotografiar els milers i milers de persones que s’hi aplegaven. I és que, en absència d’arguments, el monopoli de la força pot resultar efectiu a curt termini, malgrat que suposi una derrota moral i política a la llarga.

Aquest crit de reminiscències troglodítiques ha generat, cal dir-ho, un efecte bumerang en molts demòcrates espanyols, avergonyits i en cap cas representats per aquestes crides que denigren la condició de qualsevol cos de seguretat i de les institucions que hi ha al darrere.

Aquest crit de reminiscències del NO-DO ens recorda que, malgrat que durant les setmanes prèvies al referèndum se suposava que calia parlar justament del que es parla en un referèndum, dels arguments per a votar a favor o en contra del que es vota, a la pràctica s’ha parlat bàsicament de democràcia i llibertats. I és que com ja hem dit en alguna altra ocasió, la frontera a Catalunya no és entre el SÍ o el NO, sinó entre demòcrates de convicció i demòcrates de saló amagats darrere una pseudolegalitat que no reconeix el dret a decidir de tothom.

Aquest crit de reminiscències de quadrúpedes encara penjats dels arbres mostra, en fi, el terror que produeix en alguns que uns altres («ellos») puguin arribar a dipositar un vot en una urna (diumenge, per exemple) i decidir lliurement el seu futur. Temps al temps.