Adéu a les cabines de telèfon

Fa uns dies vam estar a Montgai, un petit poble de la Noguera, fent proves amb un dron. En un carrer dels afores hi havia una cabina telefònica, sense el telèfon, és clar. En aquest país les cabines telefòniques han estat sense el telèfon o l’aparell no funcionava en la majoria dels casos, però eren l’única esperança de comunicació dels misèrrims. Les cabines sempre han patit la fúria dels brètols i de l’incivisme. Cap dels sistemes antirobatori i cap dels reforçaments ideats per protegir les cabines de l’atac dels gamberros ha servit de res. No entenc aquesta ferotgia contra les cabines. La Telefònica sempre s’ha volgut treure de sobre les cabines perquè han estat una nosa sense cap rendibilitat, però el Govern no donava autorització per tal de preservar el dret universal a comunicar-se telefònicament. La implantació massiva dels telèfons mòbils ha fet canviar d’opinió. Avui en dia podem veure un pobre demanant almoina a les escales d’una església mentre parla pel mòbil. Per tant, si les cabines de telèfon ja no serveixen ni d’atractiu turístic (com han fet els anglesos amb les seves populars capses vermelles), no té cap sentit mantenir-les als carrers. A Montgai, en veure la cabina telefònica, el meu fill Víctor li va preguntar a la Valentina, la meva néta: «Valentina, saps què és això?» I la Valentina contesta: «Sí. Un ascensor».